Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Putin porta la guerra a Ucraïna. Les presidencials a mig gas.

RÀDIO ARRELS – 1 de març del 2022 – Crònica d’actualitat 330

Per ordre del president Putin l’exèrcit rus fa una guerra brutal a Ucraïna. S’evoquen la reacció ucraïnesa i la de la Unió Europea, com també les conseqüències per Catalunya. La guerra a Ucraïna ha posat la campanya entre parèntesis. Els dos candidats d’extrema dreta encara no tenen tots els padrins necessaris.

Putin porta la guerra a Ucraïna

La notícia va sorprendre tothom el dijous al matí: Vladimir Putin havia donat l’ordre d’atacar Ucraïna de tots cantons. Era premeditat car el discurs havia estat enregistrat tres dies abans, al mateix lloc i amb el mateix decorat que una al·locució on amenaçava, criticava Ucraïna, li negava l’existència com a país i com a poble, en un deliri d’arguments més inexactes els uns que els altres.

Des dels atacs d’Hitler a Txèquia i a Polònia no s’havia vist un Estat europeu atacar militarment un altre Estat, amb una gran desproporció de mitjans militars, sense provocació de l’assaltat i sense advertiments o contactes previs. Realment me creia que no era més possible a Europa i, com tothom, se podia pensar que l’acumulació de tropes era intimidació per obtenir concessions i territoris. Fins i tot podia funcionar.

Però hem vist ja el primer dia que no era això, que les províncies prorusses del Donbass, autoproclamades Repúbliques el 2014, quan Rússia se va apoderar de Crimea sense reaccions a Occident, no eren l’objectiu del president Putin, sinó tot Ucraïna, que volia vèncer, tirant a terra el règim democràtic i posant un govern que li sigui favorable i obedient.

Per entendre què és Ucraïna i quina és l’estratègia de Putin us recomani d’anat a internet a VilaWeb i de mirar la sèrie dels petits vídeos de cinc a set minuts de Vicent Partal a “La pissarreta” (le petit tableau). Entendreu molt bé, és clar i pedagògic, i molt millor que tot el que he pogut sentir o veure als mitjans de comunicació francesos.

La reacció ucraïnesa. La desproporció de les forces era tal que se podia pensar que Ucraïna cauria en pocs dies. A més era sola car ni el president dels Estats Units ni l’OTAN no enviarien tropes o avions perquè no degeneri en conflicte nuclear. La declaració en aquest sentit de Joe Biden ha pogut ser interpretada per Putin com una renúncia i un encoratjament. En aquest sentit Amèrica porta una gran responsabilitat.

Els ucraïnesos són sols i ho saben des de l’inici. La població i l’exèrcit han fet front, portats pel president Zelensky, que s’ha revelat com un dirigent ferm, determinat i present dins la capital Kiev assetjada, utilitzant les xarxes socials i en contacte amb els dirigents europeus, on el president Macron ha jugat un paper encertat.

Putin, afirmant que Ucraïna no existia com a país, que era part o annex de Rússia ha reforçat el sentiment nacional ucraïnès, al mateix temps que l’agressió militar reforçava la cohesió de la Unió Europea i donava un objectiu i més cohesió a l’OTAN.

 

A Khàrkiv, després d’un bombardeig de la ciutat per l’exèrcit rus, la imatge que ha fet la volta al món i simbolitza l’horror de la guerra i el patiment dels civils ucraïnesos, la foto d’una dona, una mestressa d’escola ferida durant la destrucció de casa seua (font: lejdd.fr, 27/02/2022).

 

La reacció de la Unió Europea. Els dos primers dies la reacció de la Unió Europea va ser lamentable, amb l’espectacle de la desunió i sancions que no eren excessives i que només serien en plaça d’aquí dues o tres setmanes, deixant el temps a l’exèrcit rus i a Putin de controlar-ho tot. Alemanya i Itàlia no volien sancions financeres fortes ni tallar l’aprovisionament en gas rus car el necessitaven. És a dir que volien continuar a finançar Putin mentre feia la guerra. És el que passa encara ara. Seria una arma terrible car Europa paga cada any cent mil milions d’euros pel seu gas i petroli, quan el pressupost militar rus és de seixanta mil milions d’euros.

Però amb la resistència d’Ucraïna i el capgirament d’alguns Estats, portat per la seua opinió pública, i la por d’una altres tot ha canviat dissabte i diumenge. Putin hi ha ajudat. Els Estats bàltics i Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania són a primera línia i més que preocupats. Volen protecció i accions enèrgiques per a intimidar Putin.

El govern rus ha amenaçat Finlàndia i Suècia, que són països neutres des de la segona guerra mundial, de represàlies militar si entraven a l’OTAN. La resposta de Suècia va ser d’enviar míssils antitancs a Ucraïna, cosa que ha fet també Alemanya, trencant una posició de quedar a fora de les intervencions militars exteriors. Els països que fins ara eren el rebel·lió amb la Unió Europea i favorables a Putin, que els utilitzava per afeblir-la, Polònia i Hongria, han capgirat també de posició. Itàlia i Alemanya han acceptat les sancions financeres més fortes que les primeres.

La presidència del Consell europeu del president Macron i les peticions del president ucraïnès Zelensky han contribuït a aconseguir la unanimitat en dos dies. Mai la Unió Europea havia estat tant decidida i ràpida. Fins i tot ha decidit comprar armes per Ucraïna.

La resposta de Putin va ser de posar en estat d’alerta la seua força de dissuasió nuclear, és a dir una amenaça desproporcionada i insensata. Les coses no li anirien tant bé com voldria? És evident que fins i tot si pren Kiev i captura o mata el president Zelensky, haurà de fer front a una resistència que tindrà armes. Un a guerra ràpida és una cosa, ocupar i controlar un país més gran que França i poblat de quaranta milions d’habitants, com Espanya, és una altra cosa.

La conseqüència per Europa és que el projecte d’una força d’intervenció militar comuna pren més força, car se veu que és necessària.

Hi ha conseqüències per Catalunya? La crisi d’Ucraïna i la invasió russa tindran conseqüències per Catalunya. D’evidència sí. Ja se pot veure i no parli de les declaracions un poc surrealistes d’Oriol Junqueras comparant la Ucraïna agredida per Rússia a la Catalunya agredida per Espanya perquè vol ser ella mateixa i lliure. Però Ucraïna és un Estat consolidat que lluita contra una invasió i una secessió al Donbass, i Catalunya no és un Estat. Va en el mateix sentit Josep Borrell que fa borrellades.

Primer cal constatar que, com sempre, Catalunya és solidària dels ucraïnesos com ho ha estat amb els pobles que pateixen les guerres i les opressions. Però pel que fa al procés cap a la independència, la guerra de Vladimir Putin li fa un mal servei per diverses raons objectives. Putin ha pervertit i donar un altre sentit a l’autodeterminació. Ha qualificat d’autodeterminació l’alçament armat de les milícies prorusses al Donbass el 2014 i avui reconeix les proclamacions d’aquestes repúbliques amb aquest argument. Però que sapigui no s’ha fet cap referèndum amb control internacional per saber el que pensava la gent.

Si la part que ha fet secessió amb suport rus és a meitat de població russa i a meitat ucraïnesa, ara Putin diu que vol la totalitat de la província del Donbass, que fins a la invasió era encara controlada per govern ucraïnès. Però en el conjunt del Donbass la població de llengua i cultura ucraïnesa és de més dels dos terços, gairebé de les tres quartes parts. Putin la té ara conquerida, parla d’autodeterminació, però no crec que hi faci un referèndum que perdria. Tot això ha desvirtuat el sentit de l’autodeterminació per tota la Unió Europea i evidentment juga a favor d’Espanya.

De fet, el que se juga a Ucraïna és la integritat d’un Estat, amb el suport polític d’una Unió Europea totalment solidària. És un altre element que juga a favor d’Espanya i contra Catalunya. S’hi afegeix que alguns dels pocs Estats que semblaven o eren favorables a Catalunya, els Estats bàltics, ara tenen el mateix problema que Ucraïna. Són molt més petits i febles i Rússia no ha acceptat mai la seua secessió quan va caure la Unió Soviètica. Hi estacionen contingents francesos, espanyols i d’altres països. Recordeu que Espanya hi va enviar tropes i avions el 2017 per a evitar que reconeguin la declaració d’independència de Catalunya. Per tant tenen ara altres preocupacions vitals.

L’últim element és la decisió europea d’enviar armes. És el mínim que podia fer car, amb la caiguda d’Ucraïna i el control de Bielorússia, la Rússia de Putin seria tocant a Polònia, Eslovàquia, Hongria, Romania. Espanya és un dels fabricants i venedors notables d’armes i participarà evidentment a aquest esforç. És doncs un dels Estats que se fan indispensables.

Per tant les conseqüències de la invasió d’Ucraïna no facilitaran el moviment independentista a Catalunya, en tot cas mentre aquesta agressió no sigui resolta a favor d’Ucraïna. Això pot prendre uns anys durant els quals els partits independentistes catalans -de vegades tinc dubtes sobre la voluntat real d’independència dels que governen a Catalunya- tindran tot el temps per barallar-se i jugar amb l’autonomia que els hi deixa Espanya.

És realisme, i tot això deixarà el temps de consolidar-se al Consell per la República, que serà d’evidència l’estructura republicana de Catalunya sobre la base d’un referèndum ja fet. A més una sentència favorable de la justícia europea tornaria a posar Espanya al seu lloc.

Les presidencials a mig gas

La guerra a Ucraïna ha posat la campanya per les presidencials entre parèntesis. Durant les setmanes i mesos anteriors no s’ha parlat gaire de programes ni de les preocupacions majors dels francesos, que són el nivell i el cost de la vida, la salut i l’accés als serveis hospitalaris, el medi ambient en relació amb el canvi climàtic, i no pas els temes secundaris que Zemmour i l’extrema dreta han posat al davant. El resultat és que la campanya electoral no apassiona gens, si és que abans apassionava. A més Mélanchon, Zemmour i Marina Le Pen tenien Vladimir Putin com a model. Aquest havia comprat la candidata del RN amb préstecs d’un banc rus. Mélanchon ha rectificat però guardarà la seua credibilitat?

Abans del cap de setmana tots els candidats havien pujat. Han passat bla barra dels cinc cents padrins Jean Lassalle, Yannick Jadot i Jean-Luc Mélanchon. Dupont-Aignant se’n apropa. Sembla que la iniciativa de François Bayrou i dels seus ara cent vuitanta batlles hagi portat els seus fruits. L’anti europeu Asselineau, Philippe Poutou i Christiane Taubira són encara lluny i no sembla que hi arribin.

El suspens és si Marine Le Pen i Eric Zemmour hi arribaran, tot i que se’n apropin, car els hi falta unes noranta firmes. A veure si la invasió russa a Ucraïna tindrà per ells un efecte negatiu?

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1602/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-01-de-marc-de-2022

Leave a Reply

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius