Candidats a president i padrins, un sistema pervers. Feixisme assumit al Parlament europeu. La pel·lícula Alcarràs premiada a Berlin.

Aquest sistema dificulta les candidatures que emergeixen de la societat i no pas dels partits instal·lats. De tal manera que s’arriba a aberracions, a la negació de la democràcia, que voldria que una opció, agradi o no agradi, que té molts seguidors se trobi exclosa del debat i de l’elecció.

Doncs ara, quina és la situació?

Per jo fatal. La setmana passada, a la última publicació de firmes pel Consell Constitucional, o sigui a només dues setmanes del tancament dels apadrinaments dels candidats, sis tenien les cinc centes firmes necessàries: Nathalie Arthaud, de Lluita Obrera, la socialista Anne Hidalgo, Emmanuel Macron, encara no declarat, Jean Lassalle, Valérie Pécresse, dels Republicans, i Fabien Roussel del Partit comunista. Falta molt poc per l’ecologista Yannick Jadot, que serà doncs dins la llista.

Ara bé quaranta dos candidats tenen apadrinaments i doncs se volien presentar. Alguns ja no són més candidats com els de la primària de la dreta. Mols tenen pocs padrins, un, dos, tres, menys de quinze. Evidentment són fora del joc. Queden disset candidats. Alguns són bastant lluny i no arribaran als cinc cents necessaris, com Hélène Thouy del Partit animalista, Philippe Poutou del Nou Partit Anticapitalista, d’Amasse Kazib d’un nou partit comunista revolucionari, el més a l’esquerra de tots, i Christiane Tobira que, tot i designada per una primària amb quatre cent mil participants té només vuitanta- sis padrins.

Però eren sempre bastant lluny tres candidats de pes: Marine Le Pen amb 366 padrins, Jean-Luc Mélanchon amb 370 i Eric Zemmour amb 291. Junts representen 43% de les intencions de vot. Prop de la meitat dels ciutadans no podrien tenir un candidat? Fins i tot si fos només un ja seria escandalós. No són pas els candidats que prefereixi, alguns ni de lluny, però me seria insuportable que siguin descartats.

És evident que a costat dels padrins elegits caldria que els ciutadans d’aquests corrents puguin presentar el seu candidat, amb cent mil, dos centes mil o cinc centes mil firmes d’electors, el nombre que sigui i que cap d’ells no tindria problema per reunir-les. Fins i tot si acaben tenint les cinc centes firmes d’elegits l’escàndol està servit. Una reforma d’aquesta elecció és necessària.

El que mostra encara més la desproporció de la situació, i també planteja preguntes sobre el que s’entén per representativitat, és comparar aquest 43% d’intencions de vot per tres candidats amb risc de ser descartats amb tres dels candidats que ja són segurs de presentar-se i que tenen poques perspectives de vot. Entendreu la dimensió del problema. Són tres corrents d’opinió respectables, que mereixen una tribuna, però que tots tres plegats belleu no arribaran a 5% dels electors. A les eleccions del 2017 Nathalie Arthaud i Jean Lassalle van tenir respectivament 0,6 i 1,2% dels vots, i els sondejos donen 2% a Anne Hidalgo. Belleu tindrà més, però no pujarà gaire. Doncs 5% dels electors són segurs de tenir candidat i 43% no.

La conclusió és que el sistema d’elecció del president de la República no reflecteix la realitat política del país. A l’origen, el 1962, va ser pensat per a evitar candidatures insòlites o fantasioses. La perversió del sistema ve de la llei electoral del 2016 que decideix la publicació dels noms dels padrins. Entre els nombrosos batlles rurals que no se volen més embolicar amb possibles problemes amb els seus electors i els partits que demanen disciplina als seus elegits de base i amenacen de tirar-los fora, aquesta llei és evidentment pensada per dificultar certes candidatures. Ja hem dit que aquesta jugada mestra -o bruta segons es mira- de política politiciana ve de François Hollande i del seu acòlita Manuel Valls.

François Bayrou, centrista i demòcrata, molt lluny políticament dels tres candidats en perill, Mélanchon, Le Pen i Zemmour, ha pres una iniciativa concreta i benvinguda. El feliciti. Amb un centenar d’elegits que li fan confiança, donaran el seu apadrinament la última setmana a tots els candidats a qui els faltaria algunes desenes de padrins per passar la barra dels cinc cents. És possible que això els salvi, Però deixa el problema sencer: s’han de canviar les normes.

Feixisme assumit al Parlament europeu

Aquesta setmana, a Ràdio Arrels, sentirem un batlle de Catalunya Nord realment exasperat per aquesta situació de recollida de firmes. Feixisme assumit al Parlament europeu, la imatge ens ha posat els pèls de punta a tots.

El parlament europeu debatia de les sancions a Polònia i Hongria car no respecten les normes democràtiques. Després d’un viu intercanvia amb la presidència del parlament, el diputat d’ultradreta búlgar Angel Dzhambrezki ha sallit de l’hemicicle fent una salutació nazi, el braç aixecat. Diversos diputats i la presidència demanen per ell un càstig exemplar. No sé si el tindrà.

On vull anar a parar amb aquest lamentable incident? Doncs us recordeu belleu que aquest senyor d’un partit d’extrema dreta, visiblement feixista, presidia el comitè que, al mig de moltes anomalies i poc respecte de les normes, va proposar que se tregui la immunitat dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí.

A l’època us havia fet notar que aquest comitè tenia una forta presència d’eurodiputats del Partido Popular i de Vox, que són els seus amics. Evidentment no és una coincidència. El tribunal europeu de Luxemburg tindrà en compte tot això quan decideixi sobre els tres eurodiputats catalans?

La pel·lícula Alcarràs premiada a Berlin

És un dels fets d’actualitat, és veritat que la imatge ha estat impactant. Ara tornem cap a casa, és un orgull pel país, al pel·lícula Alcarràs ha estat premiada a Berlin.

Tothom és a l’espera de veure-la. Se n’ha parlat molt, s’ha comentat el que conté, hi ha els guions, però encara no l’hem vista. Una pel·lícula catalana ha guanyat l’Ossa d’or a la Berlinala, el festival de cinema de Berlin. És la primera vegada que passa. Per gairebé tota la premsa internacional, amb algunes excepcions, és una pel·lícula espanyola que ha guanyat. Efectivament Catalunya fa sempre part de l’Estat espanyol i se va presentar dins la selecció espanyola.

Però la directora és catalana, Carla Simón, i la pel·lícula va ser rodada en català. Els actors no són professionals sinó els pagesos d’un poble prop de Lleida que parlen el català occidental, la variant del ponent de Catalunya. La pel·lícula, que encara no he vist, parla de la pèrdua de la pagesia en un poble de cultiu de fruiters.

 

 

És un problema que coneixen tots els països d’Europa i d’altres llocs i, com passa quan les coses són ben fetes i autèntiques, parlant de coses concretes i locals, se parla a tot el món. És la vida d’una família pagesa que ha cultivat presseguers de tota la vida i veu el propietari del terreny posar-hi panells fotovoltaics per fer energia solar.

Alcarràs té uns nou mil habitants. Cercant a Internet i a Twitter, vaig veure que l’1 d’octubre del 2017 va ser un dels pobles que van ser atacats per la policia espanyola. Els veïns van defensar l’urna i la policia no la va poder emportar. Entre els ferits hi va haver el batlle, que va ser després condemnat a la inhabilitació i a una multa.

Al compte Twitter de l’Ajuntament d’Alcarràs se pot veure la filmació de l’assalt per un veí des del seu pis, amb la càrrega de la policia que pica la gent reagrupada colze a colze per tapar el carrer, amb centenar de persones que s’avancen i resisteixen. Una placa commemorat iva diu: “Durant el referèndum de l’1 d’octubre el poble d’Alcarràs va defensar amb resistència pacífica el dret a la democràcia i la llibertat d’expressió”. A l’entrada del poble, com a altres llocs de Catalunya, com aquí posem “País Català”, han posat el rètol: “Municipi de la República Catalana”.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1595/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-22-de-febrer-de-2022