Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Un canvi d’època de la mà de Vladimir Putin. Carles Puigdemont president del Consell per la República. Nova borrelada d’en Borrell.

RÀDIO ARRELS – 8 de març del 2022 – Crònica d’actualitat 331

Els Estats de l’Europa central i oriental tenen por i els governs russòfils s’han girat contra Putin. Les democràcies anuncien canvis econòmics i de polítiques militars. A Canet l’Assemblea de representants elegeix el president del Consell per la República que indica les seues orientacions. A Brussel·les, Josep Borrell continua les seus pífies i declaracions desafortunades.

Un canvi d’època de la mà de Vladimir Putin

Conversarem amb tu sobre l’actualitat , el teu punt de vista sobre diferents temes, i per començar un canvi d’època de la mà de Vladimir Putin.

Sovint s’ha dit després d’un gran esdeveniment o d’un moviment molt seguit per la gent que s’entra en una altra època. Sovint és només una exageració deguda a l’emoció del moment. Però amb l’agressió d’Ucraïna per l’exèrcit rus de Vladimir Putin s’ha creat un capgirament total de la situació a Europa.

Encara més, el que s’ha capgirat és la visió que en tenen tots els Estats i les opinions públiques, car l’impensable ha passat, una guerra d’agressió total d’un Estat europeu contra un altre en temps de pau. Una guerra de debò, amb bombardeig sistemàtic de barris residencials i de la població civil, on tot s’hi val, fins i tot bombardejar una central nuclear per ocupar-la. Més resistirà Ucraïna i més dura i brutal serà la guerra.

Jo no havia vist cap guerra entre Estats europeus de la meua vida. La guerra dels Balcans -que de vegada s’hi fa referència- era interna a l’ex-Iugoslàvia i resultava de la seua partició i no podia desbordar a altres Estats. La guerra d’Ucraïna és deliberada, en temps de pau, sense altre pretext que la voluntat de dominar i annexar territoris per la força. Per la generació dels nostres fills i dels nostres nets és encara més sorprenent. Des de que van nàixer no hi ha hagut cap guerra a Europa, fins al punt que pensaven que no n’hi hauria cap més.

Brutalment tornem vuitanta anys enrere a l’inici de la segona guerra mundial. Pels Estats de l’Europa central i oriental el xoc és encara més gran, car és el retorn a una situació que les generacions mitjanes i grans han conegut i se’n recorden, el temps de la guerra freda amb l’amenaça nuclear, i de l’ex-Unió Soviètica, amb els Estats satèl·lits mantinguts d’una à de ferro.

La expansió brutal de Rússia cap a Ucraïna ha fet que tots aquests Estats tinguin por, realment por, els petits com els grans. Si Putin s’ataca a un Estat gran i molt poblat ho pot fet a qualsevol dels que Rússia dominava abans. Tenen por les repúbliques bàltiques, Letònia, Estònia, Lituània i tenen por a Finlàndia, car tenen totes quatre ja frontera comuna amb Rússia.

Però sobretot tenen por Polònia, Txèquia, Eslovàquia, i Romania, que ara seran a tocar de Rússia. Tenen el record de les sagnants repressions de l’exèrcit rus a Budapest i a Praga. A Hongria una insurrecció espontània a la capital Budapest contra el règim comunista estalinià va ser reprimida dins la sang per l’exèrcit rus. Recordem o hem sentit a parlar de la Primavera de Praga, quan el president Dubcek va voler instaurar un socialisme a cara humana i Moscou va enviar els tancs dins la ciutat. Són records concrets per aquests països i tots llurs veïns, que ara pensen: després d’Ucraïna serà el nostre torn?

Fa deu a vint anys que, dins el confort de la Unió Europea i de les seues ajudes s’havia desenvolupat en aquests Estats una admiració per Vladimir Putin i un sentiment de russòfila, d’atracció per Rússia i pel govern autoritari rus. Els partits de dreta dura que avui governen a Polònia, Txèquia, Eslovènia i Hongria miraven cap a Putin i eren reticent a la disciplina europea i a la noció de rspecte dels drets democràtics. Eren gèrmens de l’època soviètica que rebrotaven, encoratjats per Putin.

Del dia a l’endemà han tornat a una altra realitat, que tenen a tocar i els espanta. S’han tornat anti-Putin i només veuen la salvació en la Unió Europea i l’OTAN. En pocs dies és un canvi a 180 graus.

Sembla que la guerra a Ucraïna tindrà un final terrible inexorable. Aquest nou ordre europeu ja té conseqüències visibles a l’Europa democràtica. Les relacions amb Rússia han canviat, és una evidència ja que tots aproven d’enviar armes a Ucraïna. Però ja s’anuncien canvis estratègics per l’economia i sobretot per llur política militar, car tots volen reforçar i modernitzar el seu exèrcit i controlar millor l’espai digital.

Mentrestant la població i l’exèrcit ucraïnesos resisteixen com poden i forcen l’admiració. Els refugiats són i seran milions. Putin és més dictador que mai i ho ensenya sense edulcorar les formes. El malson continua i el calvari dels ucraïnesos, davant de nosaltres, impotents davant de la terrible realitat.

Carles Puigdemont president del Consell per la República

És l’actualitat a Ucraïna, amb el conflicte armat obert per Rússia. Un altre dels temes d’actualitat que vol comentar avui Joan Becat és l’elecció de Carles Puigdemont a la presidència del Consell per la República.

Dissabte a Canet l’Assemblea de representants ha elegit president Carles Puigdemont, davant el segon candidat Joan Ramon Gomà, un professor universitari i empresari, promotor del català a la Viquipèdia però que no havia participat a la vida política.

Els discursos de presentació com les preguntes dels representants als candidats han estat clars. Cal fer efectiu el mandat del referèndum de l’1 d’octubre. La Generalitat és una closca buida, gestiona Catalunya però no pot liderar el procés cap a la independència. Cal tirar endavant fora dels atacs del govern espanyol, especialment amb una República digital en relació amb els ciutadans. Tot és clar.

 

Durant el discurs del president elegit del Consell per la República Carles Puigdemont, a Canet davant de l’Assemblea de representants (font: VilaWeb, 05/03/2022, foto ConsellxRepública).

 

Amb l’elecció del president la fase de gestació del Consell per la República és tancada i deixa pas a una nova fase. La transició ha estat llarga, uns tres anys des del primer anunci, car va ser frenada per les dissensions entre els partits, fins avui, i pel Covid19, que ha provocar una parèntesi de prop de dos anys o un alentiment per moltes iniciatives.

El nou president Puigdemont, ara elegit per ciutadans i una estructura realment for a de l’Estat espanyol, constituirà el govern que, conjuntament amb l’assemblea, podran actuar, prendre iniciatives i marcar una línia sense altres limitacions que ells mateixos se posaran, si és que ho fan.

Ara bé, només caldrà que s’aclareixi una cosa, la relació amb els partits independentistes, doncs amb la Generalitat. Fins ara el Consell provisional era integrat pels tres partits independentistes més l’ANC i Òmnium Cultural, tot i que ERC només havia enviat un representant de segon nivell i que la CUP era només representada per una de les seus branques. Com que, en negociacions discretes des del juny passat, aquests cinc partits i entitats no s’han posat d’acord, el Consell per la República ha tirat endavant i ha fet bé. Però si és a fora dels partits el nou president Carles Puigdemont haurà de triar entre presidir Junts per Catalunya i presidir el Consell per la República.

Les dues coses no poden ser alhora si se vol situar el Consell per sobre dels partits. Ser militant d’un partit, el que sigui, i participar al Consell o a l’Assemblea no és contradictori. Molts dels representants elegits indicaven ser membres de diferents partits. La pròpia presidenta de l’Assemblea, Ona Curto, s’ha presentada com de la CUP. En el seu discurs de candidatura Carles Puigdemont ha dit que, entre la presidència de Junts i la del Consell, triaria el Consell. Ja veurem si ho fa.

Per comparar amb les revolucions i els canvis de règim del passat, podem dir clarament que l’Assemblea de representants és una assemblea constituent, amb la responsabilitat de dissenyar el nou règim republicà, de tal manera que el dia on se posi realment en plaça a Catalunya tot sigui preparat, i no pas com a l’octubre del 2017, on això faltava. Queda al nou president i al seu govern d’actuar com a govern a l’exili de la República de Catalunya i de fer-se conèixer internacionalment com a tal. És el projecte anunciat. Aquí també ja veurem si se fa amb èxit.

Una nova borrelada d’en Borrell

Carles Puigdemont doncs reelegit la presidència del Consell per la República, un acte que es va fer aquí a Canet. Ara per acabar ens vols parlar d’una nova borrellada. Qui les fa les borrellades?

En Borrell! Quan era ministre d’afers exteriors del govern espanyol Josep Borrell era un acostumat de l’anècdota de la setmana. No parava de fer borrellades. Definició: una borrellada és una burricada, una animalada, però a la salsa d’en Borrell. Quan va passar a ser encarregat de les relacions exteriors a la Unió Europea, col·locat per Pedro Sánchez, no se va parlar tant d’ell. No pas que no faci borrellades, car és dins la seua naturalesa, sinó que les feia a Brussel·les i no eren sempre al corrent.

Doncs la setmana passada n’ha fet una altra. Ràdio Arrels ho va evocar. Amb la seua funció sall a tot moment al mitjans de comunicació amb la guerra a Ucraïna. Encara que Catalunya i el president Puigdemont no tinguin res a veure amb l’agressió de Rússia, en Josep Borrell és tant anticatalanista i Carles Puigdemont és tant la seua bèstia negra que l’atabala sempre des del parlament europeu, que ell n’ha parlat.

A una conferència de premsa a Brussel·les ha comparat el president ucraïnès Zelensky, que se queda a Kiev al president Puigdemont que ha marxat de Catalunya. Ha dit (trad.): “Gràcies a Déu, Zelensky no és la mena de líder que s’escapa amagat en un cotxe”. De passada, precisem que no és veritat que el president Puigdemont hagi marxat així, sinó normalment car no era perseguit quan se va exiliar.

Evidentment Carles Puigdemont li ha contestat, segons diu “a contracor, perquè en aquests moments tan tràgics per a Ucraïna, l’últim que li pugui passar és que la Unió Europea tingui representants irresponsables”. En un altre twitt remata: “Algú lamenta que a Barcelona no hi hagués un bany de sang”.

És un periodista d’Eslovènia, Luka Lisjak, del primer diari del seu país, que ha fet notar (trad.): “Sense voler, això implica que Catalunya, també, és un territori sota ocupació estrangera”. Ho hem de creure, és en Borrell que ho diu.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1604/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-08-de-marc-de-2022

Leave a Reply

Articles recents

Nova etapa en la guerra de Rússia contra Ucraïna. Parlem de migracions.
27 setembre 2022
La Generalitat històrica i Catalunya Nord. Madrid, Espanya i el deute de l’Estat. La rentrada parlamentària a França.
20 setembre 2022
La Diada de l’Onze de Setembre desborda els partits. La temptació de l’ecologisme pessebrita.
13 setembre 2022
Espanya acusada de vulnerar els drets polítics. L’antiga destil·leria de Sant Feliu d’Avall en debat. El “Mess des Officiers” de Perpinyà.
6 setembre 2022
Una UCE d’un nivell excepcional. Catalunya Nord, el país català que no tenia nom.
30 agost 2022

Arxius