Per tan petit que sigui, amb els seus 468 km2 i els seus 78.000 habitants, el Principat d’Andorra és un Estat sobirà, és a dir independent i reconegut pels altres Estats. El català és la seva única llengua oficial, però és molt difícil trobar un andorrà que no sigui com a mínim trilingüe.
Andorra feia part de Catalunya, però va beneficiar al segle 13 de privilegis, com altres valls pirinenques on calia mantenir població. Els pareatges de 1278 i 1288, firmats pel bisbe d’Urgell i el comte de Foix creen un coprincipat. Els drets de Foix passaren al rei de França i avui dia al president de la República Francesa. Tot i que els senyors eclesiàstics perdin els seus poder temporals, el bisbe d’Urgell va conservar els drets sobre les valls. Andorra va ser independent de fet quan les institucions de Catalunya van desaparèixer amb el decret de Nova Planta. Poc després el Manual Digest afirma els drets dels andorrans. La Revolució francesa va pretendre alliberar els andorrans però els deixava sota la sola autoritat episcopal, Napoleó I restableix definitivament el coprincipat.
Malgrat reformes al segles XIX i XX, que concernien només el Consell General elegit pels andorrans, i les peticions de constitució, als anys vuitanta del segle XX els coprínceps quedaven totpoderosos. Alliberats de la pressió econòmica dels Estats veïns, doncs dels coprínceps, per l’acord comercial del 1990 amb la Comunitat Econòmica Europea, el Consell General i el govern andorrans exigiren l’obertura de negociacions. La Constitució fou aprovada el 1993. El mateix any Andorra entrava com a 184è membre de les Nacions Unides, i amb ella el català accedia a llengua de cancelleria. El 2018, amb altres microestats d’Europa, Andorra negocia un acord d’associació amb la Unió Europea. M’agrada fer notar que Andorra deu la seva existència i la seva afirmació constant, durant segles i fins a la plena sobirania, només als andorrans i a les seves virtuts com a poble i com a comunitat.
Després de molts segles d’aïllament i d’una vida agropastoral austera fins a mitjans del segle XX, Andorra va conèixer un creixement econòmic ràpid, i en un primer temps desordenat, basat sobre un comerç fomentat per un gran diferencial de preus i la seva posició entre França i Espanya, acompanyat per un turisme que progressivament s’eixamplava i guanyava qualitat. Avui dia l’economia d’Andorra és pròspera i extravertida, basada sobre el turisme d’hivern i d’estiu i el comerç, que ha canviat de perfil, amb milionades de visitants cada any. Ara bé, Andorra té sempre una situació sociolingüística delicada i la necessitat d’assimilar els estrangers i els seus fills, car la forta immigració de treball sense gaire integració durant dècades ha fet que els ciutadans andorrans siguin minoritaris a casa seva.
En efecte, la població ha passat de 6.200 habitants l’any 1955 a 26.000 vint anys més tard i a 66.000 l’any 2000. Una legislació molt restrictiva ha limitat durant temps l’accés a la nacionalitat, fins i tot pels fills d’Andorrans nascuts a l’estranger. Aquesta evolució ha portat els andorrans a ser el terç dels habitants als anys seixanta, i només el 17% l’any 1992, mentre els espanyols superaven la meitat. Desprès d’un canvi de normes legals, la integració d’andorrans que viuen a l’estranger, dels nats a Andorra i dels residents més antics, avui dia els ciutadans andorrans representen el 41% de la població, els espanyols el 34%, seguits pels portuguesos i els francesos amb respectivament 17 i 6,5% del total. Els alumnes es reparteixen entre tres sistemes d’ensenyament, el francès i l’espanyol, dits dels coprínceps, i l’escola andorrana.
Si Andorra fos membre de la Unió Europea, com es planteja a mig termini, el català seria llengua europea amb plens drets, però només pels andorrans. És clar que tindria una incidència positiva, per exemple per la seva introducció en tots els programes europeus, però no és per això que els ciutadans dels altres Països Catalans se’n podrien beneficiar. Són els estats qui fixen les normes legals i lingüístiques, vàlides en el seu territori i a les institucions europees. Si un estat reconeix i utilitza les seves llengües, la UE ho incorpora en les seves pràctiques, no el revés.
Joan Becat