Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

El president Macron entra realment en campanya. La setmana política a Catalunya.

RÀDIO ARRELS – 15 de febrer del 2022 – Crònica d’actualitat 328

Amb l’anunci d’una política energètica basada sobre el nuclear i les eòliques en mar, el president Macron és en campanya, car les seues altres iniciatives recents eren de gestió o lligades a esdeveniments. A Catalunya, setmana amb “Meridiana resisteix” i l’interviu lúcid i crític del president Artur Mas.

El president Macron entra realment en campanya

Tractem d’actualitat i ho farem amb tu començant amb el president Macron: dius que entra realment en campanya?

Amb l’anunci de la comanda de sis centrals nuclears noves i d’un gran nombre de parcs eòlics marítims, el president Emmanuel Macron ha realment entrat en campanya aquesta vegada. Això vol dir que no trigarà a declarar-se candidat.

Els seus oposants criden des de fa molts mesos que tot el que fa ja és precampanya electoral seua però objectivament no ho era sinó la gestió de l’Estat i fer front a les qüestions que se presenten. Seria inimaginable que no prengui cap iniciativa de gestió un any abans d’una elecció. Si ho feia els mateixos li dirien que no fa res davant els problemes de França i dels francesos, i que ja és temps que un inútil i un immobilista marxi.

Si aquest anunci d’una política energètica, més compromesa que el que s’esperava, se pot considerar com un element d’un programa de campanya és que sall de la gestió ordinària i que demanaria consulta i vot del parlament, cosa que no se pot fer ara. Per tant és un projecte i no una gestió habitual. Com que caldrà uns anys per fer-lo efectiu, és ben bé una proposta electoral.

A l’invers, el que el president Macron ha fet fins ara i que els seus futurs contrincants li retreuen no era al meu parer una precampanya. No és perquè alguns s’hi prenen d’hora, gairebé un any abans, per declarar-se candidats i fer campanya, que tothom s’hi ha de posar abans de la campanya oficial, ni que el president en activitat ha de parar de governar.

No ens hem de deixar enganyar per la dialèctica d’una campanya que cerca com sempre a donar foc, flama i fum. Tots els presidents anteriors han estat els últims a declarar-se candidats, just abans del límit legal, llevat del president Hollande que va fer al desembre una declaració de no-candidatura. Per tant fins ara tot normal.

Les seues visites i declaracions sobre els hospitals, les escoles o la policia són en relació directa amb la gestió de la pandèmia, i voler mantenir el nombre de funcionaris i augmentar el personal de salut correspon al que vol la majoria dels habitants, a qui l’epidèmia del Covid19 ha fet descobrir fins a quin punt eren necessaris aquests serveis públics fonamentals. N’havia fet de semblants durant els dos últims anys, quan el coronavirus era la única preocupació de tothom, sense que ningú no cridi a la precampanya electoral.

De la mateixa manera la seua intervenció en la crisi provocada pel president rus Vladimir Putin, amenaçant Ucraïna, entra en les seues atribucions de president de la República. Si s’hagués mantingut callat i sense iniciativa per intentar calmar la situació se li hauria retret. M’imagini tothom cridant que França dimiteix del seu paper internacional i de la seua “grandeur”.

 

Durant la trobada de cinc hores entre els presidents Vladimir Putin i Emmanuel Macron a Moscou. Il·lustració de l’article de France-Culture del 12/02/2022 : “Rencontre Poutine-Macron : cette photo “étrange” que tous “auraient voulu faire”.

 

A veure, França és molt lluny del pes militar i diplomàtic dels Estats Units i fins i tot de Rússia -tot i que tingui un PIB superior-, però és membre permanent del Consell de seguretat de les Nacions Unides, un dels cinc i el sol a la Unió Europea des de la sallida del Regne Unit. Això li fa una obligació de prendre alguna iniciativa.

Recordem també que el president Chirac havia pres una posició específica en la crisi iraquiana i que el president Sarkozy havia fet el mateix amb la crisi de la Líbia del coronel Gaddafi. La crisi d’Ucraïna cau ara car el president Putin ho ha triat així. És normal que el president francès participi a la seua gestió, evidentment de mitjancer més que d’actor principal. Objectivament tot això no és campanya, encara que aquests temes se convidin més que entrin en el debat electoral.

Tampoc era precampanya electoral l’ajuda de cent euros per a compensar l’augment de preu de l’energia ni les mesures per limitar-lo. És la pujada ràpida i forta d’aquests preus -electricitat i carburants- que imposava una intervenció i ajudes directes. S’havia fet el mateix durant la crisi de les Armilles grogues i més recentment durant el Covid19 amb les ajudes del “quoi qu’il en coûte”, que tothom reconeix ara que eren encertades.

Doncs Macron anuncia nuclars i eòliques?

A sorprès enmig d’una campanya electoral que s’ha desplaçat sobre els temes imposats per l’extrema dreta i els mitjans de comunicació que se’n fan amplament ressò, per fer audiència, com la immigració, la seguretat, l’hipernacionalisme francès, l’anunci del seu pla energètic pel precandidat Macron fa entrar un tema més real i quotidià, el cost de l’energia i el canvi climàtic. Molts ho semblen descuidar quan, amb la precarietat de molta gent són els temes majors d’avui dia.

L’augment del preu de l’energia és inscrit dins la durada, tant perquè la demanda supera l’oferta com per la política dels productors de petroli i de gas de rarificar la producció per fer pujar els preus i els seus beneficis sobre l’energia major responsable del canvi climàtic. Ens en caldrà parlar un altre dia, però el fet és aquí. Com compensar la falta d’energia en relació amb una demanda que ningú no vol veure baixar canviant de manera de viure, i alhora disminuir els gasos d’efecte hivernacle que han provocat el canvi climàtic?

Doncs només queden l’energia nuclear i les energies renovables. Per aquestes la hidroelectricitat és al màxim de les seues possibilitats. On implantar nous barratges? L’energia solar amb els camps de panells fotovoltaics ocupa espai i té crítiques, com també les eòliques terrestres. A més donen una energia intermitent que no sabem estocar. Per tant, en acord amb el que accepta la majoria de la gent i dels electors, el president Macron proposa lògicament un nou programa nuclear i un gran impuls de les eòliques dins el mar, com ho ha fet Dinamarca.

És evident que pren el contrapeu dels altres candidats i fins i tot dels ecologistes, car amb el seu al mateix temps proposa una energia renovable, el vent, i la nuclear, que els obliga a triar entre ser contra l’ús de l’urani i continuar a cremar energia fòssil que accelera el canvi climàtic. Cal lluitar contra el canvi climàtic? Ja sabíem que el Macron era molt llest. Ho ha demostrat.

La setmana política a Catalunya

Vet aquí un primer tema sobre l’actualitat política a l’Estat francès. Ara anem a Catalunya Sud. Ens vols parlar de la setmana política.

És molt pobre i decebedora. Però hi ha un parell de coses que valen la pena de comentar. Des de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que condemnava els presos polítics catalans, és a dir des de l’octubre del 2019, el grup de ciutadans “Meridiana resisteix” talla l’Avinguda Meridiana unes hores a la tarda.

Aquesta via és una de les entrades principals de Barcelona. Hi entrem quan venim de Perpinyà. La Generalitat ha provat de negociar que tallin un altre carrer o que vagin a una plaça sense circulació, però els organitzadors no han volgut car l’acció no serviria més. Seria el seu final.

Aquesta setmana el conseller d’interior Joan Ignasi Elena i els Mossos d’Esquadra han prohibit aquesta manifestació. Això entra en la política del govern de Pere Aragonès i d’ERC que vol normalitzar la situació a Catalunya, és a dir esborrar tots els rastres del referèndum, de la declaració d’independència i de les seues reaccions. Meridiana resisteix és la darrera.

Tant dissabte com diumenge la manifestació ha tingut lloc, s’ha tallat la Meridiana i els Mossos no han intervingut. L’ANC havia donat el seu suport i hi havia més gent que de costum, alguns milers de persones. Diversos polítics s’hi van ensenyar. Ara bé, sembla que sigui acabada l’època de les grans concentracions de gent i la capacitat de convocatòria de l’ANC. Per la seua banda Òmnium Cultural s’ha fet més discret. Aquí n’estem.

El president Artur Mas sall de la seua discreció política. Fins ara s’havia situat lluny de l’acció dels partits i del dia a dia de la política. Una posició de savi per ser belleu un dia un recurs. Però en pocs dies ha donat dos intervius a la Vanguardia i a VilaWeb. Recordem que ell i quatre dels seus antics consellers són perseguits pel Tribunal de comptes per la consulta del 2015 i que té el seu pis embargat com a caució.

Doncs ha fet una anàlisi de la situació política, sense unió ni objectius comuns dels partits independentistes i sense cap partit de govern que se destaqui i pugui liderar una línia comuna. Però ha parlat sobretot de la taula de diàleg entre la Generalitat i el govern espanyol.

Constata i té tota la raó: “La taula de diàleg no té futur per trobar una solució al conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol. (…) És evident que no sortirà cap solució”. Considera que aquesta taula de diàleg és un engany. Conclou: “Porta a passar el temps. Ja pot ser una estratègia”. I ho és, tant per part del govern Aragonès com sobretot pel primer ministre espanyol Pedro Sánchez car li serveix sobretot per dir als altres Estats de la Unió Europea que tracta el tema de Catalunya quan, en realitat, deixa passar el temps i podrir la situació.

El president Mas ha afirmat una altra veritat, que contradiu l’estratègia d’ERC i va en el mateix sentit que el president Quim Torra: “El lideratge del projecte sobiranista no pot recaure en les institucions autonòmiques. La Generalitat no pot posar-se al davant perquè l’Estat la té controlada. Li és fàcil tallar les cames quan vol”. Per tant només un projecte sobiranista comú de tots els partits el podria fer avançar. Té raó, però no és per demà que se farà, en el context de divisió actual.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1584/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-15-de-febrer-de-2022

 

Leave a Reply

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius