Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Avui s’obre el judici dels presos polítics catalans. Manifestació contra el diàleg amb Catalunya.

RÀDIO ARRELS – 12 de febrer del 2019 – Crònica d’actualitat 126 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ

Comença el judici oral dels presos polítics catalans, amb un Tribunal Suprem en línia directa dels tribunals d’excepció franquistes i el paradoxa espanyol d’un partit feixista que seurà com acusació a elegits democràtics. Modesta manifestació de la dreta i extrema dreta a Madrid contra Pedro Sánchez, que pensava parlar amb la Generalitat.

Avui s’obre el judici dels presos polítics catalans

Durarà com a mínim tres mesos. Durant aquestes llargues setmanes ens deixarem prendre pel joc del judici i belleu perdrem de vista alguns fets sobre el tribunal mateix, que consideri importants.

No caldrà perdre mai de vista que és un judici polític fet per un tribunal polític. El govern espanyol pot dir el que vulgui a l’exterior, així són les coses. La nominació dels jutges va ser una tria i un acte polítics, fruit d’un pacte entre el Partido Popular, que té la presidència del tribunal, i el PSOE. L’opinió d’aquest jutge president va aparèixer en un interviu a la premsa on parlava de condemnats i no de processats. Les dates i la durada són fixades per tal que el judici no interfereixi amb les eleccions municipals i autonòmiques espanyoles del maig del 2019. Tot és polític.

Teniu present que no seran jutges que volen sospesar si els acusats són culpables o no, sinó jutges que volen rebre els arguments per una condemna. En aquest sentit tot està fet i serà fet per posar en dificultat i en males condicions els acusats, els seus advocats i els mitjans de comunicació. N’ha parlat la setmana passada i podeu anar a la crònica penjada en podcast a la pàgina web de Ràdio Arrels. Per exemple els advocats només han pogut parlar amb els presos a la presó en horaris limitats i sense ordenador. Com que els dossiers d’acusació i de defensa són enormes, que hi haurà cinc cents testimonis, dels quals es parla de prop d’un centenar de policies i guàrdies civils citats per l’acusació – quan molts testimonis de la defensa van ser rebutjats – tot prendrà temps. Com que se vol anar de pressa se preveuen cada dia audiències de vuit hores, fins i tot el dissabte si cal, cosa que perjudica la defensa, que no se podrà preparar ni parlar amb els presos durant el judici. Llevat d’això i de molt més entrebancs, el govern espanyol afirma que és un judici just i equilibrat, que respecta els drets dels acusats, com ha afirmat Pedro Sánchez al parlament europeu d’Estrasburg. Qui s’ho creu? Ni ell mateix, car és un judici injust, que no respecte els drets de la defensa.

Sobretot no perdeu de vista que el Tribunal Suprem espanyol actual és l’hereu directe del tribunal d’excepció franquista, sense interrupció, que va exercir la repressió després de la guerra civil, amb milers i milers de condemnats “sans appel”, durant tota la dictadura feixista a Espanya, a fora de les normes habituals de la justícia civil. Actualment nio hi ha cap tribunal d’aquest tipus a França ni a cap altre país democràtic que ens envolti. Que té avui dia de contrari a les normes de la justícia en un Estat democràtic? Jutjarà els presos polítics en primera i última instància, vulnerant el dret a presentar recurs a una altra instància. Estem acostumats a França als recursos dels inculpats “qui font appel”. A Espanya el Tribunal Suprem jutjarà directament els processats i la seua sentència serà única, aplicable immediatament, sense recurs. Conserva dons els caràcters d’un tribunal d’excepció que trobem només el les dictadures del passat i el les dictadures actuals.

Ho han subratllat l’advocat Pere Becque a Ràdio Arrels i també el diari L’Indépendant en un bon informe sobre el judici. Us recomani l’excel·lent editorial de Pierre Mathis sobre el plantejament polític del judici i el fet que el refús de les justícies belga i alemanya d’extradir Carles Puigdemont “démontre que l’arsenal juridique utilisé n’était pas au standard des autres démocraties européennes”.

Amb els preparatius que hem dit, amb el refús de deixar entrar observadors internacionals i amb les normes no democràtiques del tribunal mateix, sembla clar que la justícia espanyola quedarà desqualificada davant dels mitjans de comunicació i de les opinions internacionals. Però, ai las, el més probable és que condemni els presos polítics.

Si això no fos prou, no descuideu que hi ha dues parts acusadores, el govern de Mariano Rajoy en el seu temps, és a dir l’estat, i una acusació particular, la de Vox, que és un partit feixista. Només se pot veure a Espanya que un partit feixista acusi demòcrates davant d’un tribunal, i faci la seua publicitat durant tot el judici.

Manifestació contra el diàleg amb Catalunya.

Aquest diumenge a Madrid els partits de dreta i extrema dreta espanyols havien convocat una manifestació contra el diàleg amb Catalunya. A l’origen hi ha una obertura de Pedro Sánchez, que semblava entrar en una dinàmica de diàleg amb Quim Torra per consensuar un mediador. Que dic un mediador? No, un relator, un secretari d’eventuals converses. Se li ha aixecat, en contra del que només era una idea no concretitzada, tota la dreta i l’extrema dreta, que el tractaven de traïdor a Espanya, i els barons socialistes del seu propi partit que li deien: cap compromís amb Catalunya. Entre altes hi havia l’exprimer ministre Felipe González i Alfonso Guerra, que va ser vicepresident del govern espanyol i condemnat per prevaricació i col·lusió amb el seu germà Juan Guerra, i que va presidir la comissió parlamentària que va retallar l’estatut de Catalunya de 2006, a l’origen de tot el procés d’independència. Tots aquests són avui dia membres de consells d’administració de grans empreses on els han col·locat, és a dir que són traïdors de la seua ideologia i, en nom del socialisme, s’oposen al diàleg. Ho entengui qui pot.

Cal ser valent a Catalunya per aguantar aquest odi i les poques perspectives de futur quan ni tant sols se pot parlar. En efecte la manifestació de Madrid era contra el diàleg, contra un hipotètic relator o mediador.

Les campanyes electorals a Espanya són increïbles. No són com a França amb les propostes de la dreta, de l’esquerra o del Rassemblement National, amb temes de nivell de vida, d’immigració o de seguretat. No, a espanya des de fa anys i encara més ara, les campanyes electorals a qualsevol lloc de l’Estat se fan contra Catalunya i els independentistes catalans. Això fa que se semblen totes les propostes de la dreta, de l’esquerra, dels feixistes que s’ensenyen ara tranquil·lament. Com quan se cridava a les manifestacions antiindependentistes: no són fachas, són espanyols. Com passa sovint, bastants electors voten pels autèntics i no les còpies, és a dir per Vox i pel PP de Pablo Casado, que ha fet un gir cap a l’extrema dreta. És el que ha passat a les eleccions andaluses fa dos mesos. És el que pot passar a les pròximes eleccions espanyoles arreu de l’Estat.

Fa tristor veure Espanya funcionar avui dia sobre la base de l’odi, de l’odi a Catalunya. És el fruit de quaranta anys de franquisme, seguits de quaranta anys de desinformació o d’absència d’informació a les escoles, als mitjans de comunicació espanyols, sobre la realitat de l’Estat, dels diferents pobles que el componen, del que són les autonomies. Per exemple, dins la geografia general d’Espanya, de molts volums, no hi ha cap explicació sobre la Generalitat de Catalunya i els seus orígens. El nom apareix només una vegada quan se parla del president de la Generalitat, a propòsit del govern autonòmic. Si afegim la intoxicació política i mediàtica, com voleu que la gent d’Espanya entengui Catalunya?

La manifestació de diumenge, quer volia ser multitudinària, va ser un fracàs. El lema era: “Por una España unida. Elecciones ya”. S’havia facilitat els transports de tot l’Estat. Segons el recompte de la Policia Nacional eren 45.000 manifestants – és a dir el 4 a 5% dels que se comptabilitzen a la Diada de Catalunya – i dos cents mil segons el PP i Ciutadanos, que deu ser un nombre inflat. Però, fins i tot exagerats com sempre, és molt modest. A les fotografies apareixen junts els líders del PP, de Ciutadanos i del partit feixista Vox. També eren presents partits franquistes com la Falange

Manuel Valls sobre l’entarimat al final de la manifestació amb Albert Rivera. Més a l’esquerra hi havia els líders del PP i de Vox. El títol: “Cs, PP y Vox movilizan a sus “barones” y “baronesas” para la manifestación del 10-F” (font: elespanol.com, 10/02/2019).

El més trist, la vergonya, era la presència de Manuel Valls, desfilant a primera fila i pujant un moment a l’escenari. Com és possible que un exprimer ministre socialista francès participi a una manifestació convocada per l’extrema dreta contra un primer ministre socialista espanyol? No se pot caure més a baix. La meua pregunta és: quan era primer ministre de François Hollande, era realment socialista? o era només oportunista, com ara?

Articles recents

Comencen els mítings de les presidencials. Taula de diàleg sense referèndum pactat.
7 desembre 2021
Panorama de les prepresidencials a França. Creat el BOC, diari oficial de la República.
30 novembre 2021
Les misèries de la vida política a Catalunya. Nous recursos a Europa i més persecucions judicials a Espanya. El Covid19 és sempre entre nosaltres i per temps.
23 novembre 2021
Constituïda l’Assemblea del Consell per la República. La Resistència nord catalana durant la Segona guerra mundial.
16 novembre 2021
El Consell per la República trenca motlles. El 7 de novembre, la Diada i els 40 anys d’Arrels. L’11 de novembre, record d’una carnisseria inútil.
9 novembre 2021