Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Reflexions sobre el judici al procés. Els diputats catalans tomben el govern Sánchez. L’anècdota de la setmana.

RÀDIO ARRELS – 19 de febrer del 2019 – Crònica d’actualitat 127 Joan BECAT amb Laura Bertran

El judici ha començat amb l’examen de les qüestions preliminars presentades pels advocats dels presos, subratllen els errors i faltes de la instrucció d’un judici polític. La premsa internacional és molt crítica amb la justícia espanyola. S’han viscut grans moments, amb la compareixença d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Els diputats independentistes catalans a Madrid fan i desfan els governs espanyols. Han fet caure Mariano Rajoy i ara Pedro Sánchez. Banderes catalanes i espanyola.

Reflexions sobre el judici al procés

Una setmana molt rica en actualitat política. Començarem evidentment amb els primers dies d’aquest judici a l’independentisme.

El judici va començar dimarts amb l’examen de les qüestions preliminars presentades pels advocats dels presos. Visiblement, s’havien repartit els temes, per no repetir i ser més contundents. Van subratllar totes les anomalies de la instrucció del jutge Llarena i del jutjat no13 de Barcelona, les faltes jurídiques, el no respecte de les llibertats democràtiques, els abusos, els errors i les incoherències, les falsedats dels documents establerts per la Guàrdia Civil. Se va qüestionar la imparcialitat dels jutges i el caràcter polític del tribunal i del judici mateix. És a dir, com s’havia dit, que passen a l’ofensiva. Amb aquestes declaracions i la demanda que aquests temes o peces se treguin del sumari d’acusació, se preparava el dossier del recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans. S’ha dit clarament. Només citaré dues frases fortes. “Jo us demano que feu de jutges, i no de salvadors de la pàtria” va llançar Andreu Van den Eynde, l’advocat d’Oriol Junqueras al president del tribunal, i Benet Salellas, d’advocat de Jordi Cuixart, va sentenciar:” Aquest judici és una derrota col·lectiva de la societat espanyola”. Com se podia preveure, l’endemà el tribunal diu res de tot això. Fora. El president del tribunal rebutja totes les objeccions i demandes amb un argument per ell definitiu (traducció): “No aconseguireu fer d’aquest judici un judici contra l’Estat”. Per tant tot està fet i decidit, com ho diu el propi tribunal.

Els sis-cents periodistes acreditats i totes les agències de notícies del món segueixen els debats. Les seues anàlisis porten tant sobre el judici com sobre la justícia espanyola, bastant criticada, i sobre la crisi de l’Estat espanyol.

Per exemple el dimarts sall un article contundent de François Bonnet, cofundador i periodista de Mediapart, un diari parisenc, sota el títol: “Catalogne, la honte de l’Espagne, le déshonneur de l’Europe”, on diu: “On peut être pour ou contre l’indépendance de la Catalogne. Mais on ne peut que s’indigner du procès qui s’ouvre à Madrid (…). Les accusés risquent 7 à 25 ans de prison. Non pas pour des faits de terrorisme ou de tentative de putsch. Mais pour avoir conduit un processus politique face à des institutions héritées du franquisme.” És a dir que no li ha escapat l’origen ni la finalitat del Tribunal Suprem. Afegeix una constatació evident, però que descuidem sovint nosaltres mateixos: “C’est le premier grand procès politique jamais organisé dans l’Union Européenne.” Els anteriors eren els de l’estalinisme i ara és a Espanya.

Els més importants diaris europeus i americans parlen del judici i tots – dic tots – subratllen el caràcter injust i insòlit d’un judici que no hauria de produir-se dins la Unió Europea. Ho diu el diari anglès L’Independent, que pren com a exemple, evidentment, el tractament del cas escocès pel primer ministre David Cameron. Passa el mateix amb el Washington Post, com pels altres diaris dels Estats europeus. Molt menys a França, ho cal reconèixer. És a dir que, amb el procés i la manera de com s’està desenvolupant i continuarà, és la credibilitat d’Espanya com a Estat democràtic que se’n va en orris. Més passaran les setmanes d’audiència i més serà evident.

També s’ha pronunciat el president del parlament anglès, dels Comuns, en un debat parlamentari, a propòsit d’una pregunta sobre el País de Gal·les, dient que se podria debatre sobre la independència de Gal·les sense responsabilitats penals, car “els diputats britànics tenen plena immunitat aquí i llibertat d’expressió”. Ha recordat que va ser un honor per ell acollir als Comuns la presidenta Carme Forcadell, ara empresonada, i que li donava suport.

Mentrestant el judici continua, amb enormitats i contraveritats, del fiscal i de Vox. Per exemple, descaradament: “L’autodeterminació no existeix i no se pot utilitzar car no és dins la Constitució”. Increïble. La Constitució espanyola ho contempla ja que reconeix la Carta de les Nacions Unides i els tractats internacionals. O bé caricatura i mentida quan el fiscal afirma: “Són murallas humanas que se tiraron sobre las fuerzas del orden”. És a dir que el que tothom ha vist a les televisions no és veritat: no són els Guàrdies civils i policies que van envestir els votants pacífics, és la gent que se va tirar contra les porres de la policia. Mentida descarada per justificar l’acusació de rebel·lió. Amb aquest argument sense fonaments se veu, a través del judici als líders independentistes, que en realitat és un judici contra els anomenats pel fiscal “murs humans”, és a dir un judici als ciutadans, al poble de Catalunya.

El dimecres s’han viscut grans moments, amb la compareixença d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn, tots dos impressionants i plantant cara al tribunal. Oriol Junqueras va ser brillant i ferm en les seues conviccions republicanes, associant República i progrés social, econòmic i cultural. Va declarar que feia part d’Esquerra Republicana de Catalunya i va fer observar que el seu partit té prop d’un segle i que no ha tingut ni una condemna per corrupció. No és el cas dels partits que han designat els jutges. “Se m’acusa per les meves idees – va dir -, és un judici polític.” Va afirmar: “Votar no és un delicte car no és dins el codi penal. Prohibir per la força votar sí que és un delicte. Res del que ens acusen i res del que hem fet no és un delicte.” Oriol Junqueras ha respost a les preguntes del seu advocat i ha refusat contestar a les del fiscal i de l’advocada de l’Estat. Sí que els les ha respost Joaquim Forn, que només ha refusat de contestar als advocats de Vox. Va ser impressionant de tranquil·litat i de precisió en els fets que va relatar. Si fos un judici normal, les seues respostes desmuntarien les acusacions contra els Mossos d’Esquadra i sobre la suposada prevaricació de diners públics. Va criticar les falses al·legacions de la fiscalia.

Avui dimarts continuaran les compareixences. Uns quant moments i unes grans persones ens esperen. Se veu fins a quin punt tot el judici és una pantomima amb acusacions poc fundades, ordenades per la venjança i la raó d’Estat, que probablement dictaran la sentència.

Els diputats independentistes catalans tomben el govern Sánchez

A Madrid no només passava aquest judici, sinó que se debatien els pressupostos que han fet caure el govern de Pedro Sánchez.

Els diputats independentistes catalans a Madrid fan i desfan els governs espanyols. El vot d’aquesta quinzena de diputats catalans ha fet caure Mariano Rajoy i ha permès a Pedro Sánchez de governar menys d’un any. El judici dels presos polítics, iniciat pel primer, està desgastant el segon. Era un govern feble i molt minoritari. Ha acabat de perdre els que li havien fet guanyar la moció de censura. Pedro Sánchez se troba dins la incapacitat d’afrontar un judici que, des dels primers dies, se retorna en contra de l’Estat i que afavoreix la dreta dura i l’extrema dreta espanyolista i neofranquista.

Per tant, aquesta setmana, els quinze diputats independentistes catalans a les corts de Madrid, d’ERC i del PdCat, han votat contra els pressupostos presentats per Pedro Sánchez. Va ser doncs posat en minoria i sense perspectives. Podia quedar-se, però amb els pressupostos de l’any passat prorrogats, doncs els de Mariano Rajoy, que li hagués calgut aplicar. Ha triat de cedir a la pressió de la dreta i de l’extrema dreta, malgrat llur manifestació fallida amb només 45.000 participants. Durant aquests mesos no ha fet cap gest cap a Catalunya ni encetat un diàleg sobre el procés o els presos. Ha doncs anunciat la convocació d’eleccions generals pel 28 d’abril, un mes abans de les eleccions municipal i europees.

Pablo Casado, el líder del Partido Popular, ja ha anunciat el seu gran tema de campanya: “Quien quiere aplicar el 155 en Cataluña tiene que marcar la casilla del PP.” És a dir si seu contra Catalunya voteu el Partido Popular. Segons ell el seu partit ha parat la venda d’Espanya pels socialistes a Catalunya. La vida política a Espanya no gira al voltant de programes sinó contra Catalunya i prou. És a qui la dirà més grossa contra Catalunya.

Immediatament també s’han posat a la feina les agències de sondejos, que donen resultats bastant diferents, segons els mitjans de comunicació que els demanen. Com pot ser? És per mi un misteri que els diaris de dreta tinguin resultats més favorables al PP i els d’esquerra al PSOE. Que trien els enquestats segons que pertanyen a un o altre bàndol? Hi ha malgrat tot unes constants. Primer, no hi ha cap partit ni cap coalició actual que tingui majoria absoluta. El PSOE seria primer i guanyaria molts escons … però agafant vots a Podemos, que en perd. Junts no podrien governar sense el vot dels independentistes catalans. Com fins ara. El PP vindria després, però amb Ciutadanos tampoc no tindria majoria. Els hi faltarien els diputats de Vox, que entraria en força a les corts de Madrid, amb quinze o quaranta diputats segons els sondejos. És molta diferència, però el cert és que un partit declaradament feixista entraria al parlament espanyol i que seria decisiu. Si Vox té quinze diputats, no n’hi hauria prou per fer govern amb el PP i Ciutadanos, com acaba de passar a Andalusia. Però si en té quaranta, sí que hi pot haver un govern trifachito a l’andalusa … llevat que el PSOE faci govern amb els contraris, és a dir Ciutadanos, que també és una possibilitat. Hi ha tan poca columna vertebral en els partits espanyols que tot és possible.

La Gran Via plena de gom a gom, el dissabte 16 de febrer, il·lustració de l’article “La fotografia que mostra tota la Gran Via plena en la manifestació contra el judici als presos” (font: Vilaweb, 16/02/2019).

Dissabte, manifestació a Barcelona de la Plaça Espanya a la Plaça Universitat sota el lema “L’autodeterminació no és un delicte”, una afirmació d’Oriol Junqueras davant dels seus jutges. La Gran Via era plena entre les dues places o sigui 500.000 participants, estimació molt probable quan se veu la superfície de la Gran Via sobre tres quilòmetres, i 200.000 segons la policia. Una manifestació enorme i unitària de les entitats ciutadanes, dels partits polítics i dels sindicats, que fa ridícula la de Madrid vuit dies abans.

L’anècdota de la setmana

La trobi molt significativa i, d’una certa manera, divertida. Reflecteix bastant les mentalitats diferents a Barcelona i a Madrid. La relata Vicent Partal a Vilaweb en el seu editorial de diumenge, “L’home de la bandera espanyola”. Dins la manifestació independentista de dissabte a Barcelona, prop de l’entarimat un dels participants aixecava una bandera espanyola al mig de totes les banderes estelades catalanes. Aquest senyor no va rebre cap insult, ni crits ni retrets. Simplement se’l va acceptar amb curiositat. Quina lliçó de tolerància, quina manera civilitzada d’acceptar la diferència. Quin contrast amb el que passa a Madrid on les estelades són prohibides, on el groc és prohibit, on TV3 ha d’amagar el seu logo per a poder filmar, on els periodistes i els familiars dels presos són cada dia escridassats i insultats per manifestants de dreta i extrema dreta quan esperen i entren a les portes del Tribunal Suprem. On és la tolerància i on és la intolerància? On és l’esperit democràtic i on és l’exclusió?

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/256/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-19-de-febrer-de-2019

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius