Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Adiu 2016 ! Bon dia 2017 !

RÀDIO ARRELS – 3 de gener del 2017 – Crònica d’actualitat 16 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ

L’any 2016 ha estat mogut a Catalunya, als Estats espanyol i francès com a Catalunya Nord i l’any 2017 té les mateixes perspectives arreu.

Bon any nou, Joan Becat. No ens hem vist des de l’any passat. Ja que parlem d’actualitat política, la primera setmana de l’any és un bon moment per fer balanç de l’any anterior i per fer previsions pel que comença.

Bon any nou a vosaltres i a tothom. Podem dir adiu 2016, bon dia, benvinguda a l’any 2017. Sembla que serà tan apassionant com ho va ser el 2016.

Comencem per Catalunya.

Si recordeu, l’any 2016 ha començat a Catalunya amb una gran sorpresa: el pas de costat d’Artur Mas, que designava el seu successor, Carles Puigdemont. Sorpresa, car era desconegut a nivell nacional. Se’l coneixia com a batlle de Girona i no com una primera figura a Catalunya. Però ha mostrat durant tot el 2016 que tenia fusta de president, molta habilitat política i que era un ferm partidari de la independència de Catalunya. Durant l’any s’ha aprovat el full de ruta, s’han preparat i són a punt les lleis necessàries per la creació d’un nou Estat català. A vigília de Nadal s’ha aprovat la creació d’un Consell nacional pel referèndum.

També voldria destacar un fet que no hem tingut temps de destacar perquè ha passat just abans del cap d’any: els dos grups parlamentaris que formen la majoria al parlament de Catalunya, Junts pel Sí i la CUP, han presentat en roda de premsa la llei de transitorietat jurídica, és a dir el famós text que ha d’organitzar el pas de ser una comunitat autonòmica de l’Estat espanyol a ser un nou Estat. La llei el defineix com una República catalana “de dret, democràtica i social”. És a dir que el vot d’aquesta llei serà la declaració d’independència, ja que comença per instaurar una república. Implica, sense que calgui dir-ho, que Catalunya sall del regne d’Espanya. Molts preguntaven com es faria. Doncs, molt pragmàticament , a l’instant mateix on és votada, és la llei mateixa qui diu i proclama el nou Estat i alhora precisa com serà la transició entre les dues situacions. Observem que no era un vot del parlament, sinó la presentació d’una llei acordada i a punt, se n’ha presentat el primer capítol i han indicat què contenen els altres capítols, sense revelar el text ni els continguts, com la justícia, l’economia, el referèndum, etc. Per mi és una rèplica a la repressió estatal contra els elegits de Catalunya i la presidenta del Parlament. La llei sallirà el dia que calgui – si hi ha obligació amb aquesta repressió – o bé just abans de convocar el referèndum, si no és acordat per l’Estat espanyol. És una amenaça directa contra una altra amenaça. Me fa pensar al Far West: sallirem el colt i dispararem. A veure qui tira primer. O si es vol una altra imatge, continua el joc del gat i del ratolí. Aquesta llei habilita la Generalitat a convocar un referèndum i serà el seu marc legal.

Per tant bon dia 2017 ! Serà un any decisiu i apassionant a Catalunya.

Ara potser 2017 vist des de l’Estat espanyol.

A Espanya, 2016 ha estat un any horrorós. Va ser l’any de la impotència a formar un govern. Si, finalment, s’ha aconseguit a l’últim moment investir un nou govern del Partido Popular amb els mateixos, Mariano Rajoy, és per la renúncia dels socialistes a provar de muntar un govern d’esquerres, amb un cop d’estat intern que va foragitar qui dirigia el partit, Pedro Sánchez. És molt fort i no es veu gaire sovint. El súmmum va ser ajudar l’enemic polític, donar el suport del PSOE a la investidura de Mariano Rajoy. Immobilisme, enquistament i renovació d’un vell pacte PP/PSOE contra Catalunya, que els comentaristes no han evocat gaire. En efecte no és una col·lusió nova, és la rèplica d’un pacte que va funcionar durant els anys vuitanta i noranta del segle XX entre el Partit Popular – que es deia Aliança Popular – i el PSOE contra Catalunya. Primer va ser per limitar l’autonomia de Catalunya, i segon per pactar un finançament autonòmic a la rebaixa, que institucionalitzava l’espoliació del seus impostos. Es véu que tot això ve de lluny. És una constant dels dos grans partits polítics d’Espanya: limitar les autonomies, recentralitzar l’Estat, és a dir eliminar els efectes de la transició democràtica espanyola.

Tinc dues petites reflexions més. L’any 2016 ha mostrat també una diferència entre Espanya i molts Estats d’Europa. En efecte, a molts d’ells s’ha notat una pujada de l’extrema dreta, a França, a Alemanya, a Àustria i fins i tot als països nòrdics. Però no és el cas a Espanya, tot i que havia patit quaranta anys d’un règim franquista. No és que Espanya sigui més democràtica, no. No m’ho crec. Tot simplement no necessiten un nou partit per la gent d’extrema dreta, car són dins el Partido Popular, i ara també dins Ciutadanos, on s’hi barregen els centristes, una dreta conservadora clàssica i l’extrema dreta, que tot sovint és la que mana.

També observo que a Espanya no hi ha cap gran tendència antiimmigració. Aquesta por de l’estranger que creix a tota Europa hi és substituïda a Espanya per una por a Catalunya que, d’una certa manera, és l’estranger de l’interior. Cal recordar que l’anticatalanisme va ser un dels ciments del franquisme, que és la forma espanyola dels feixismes europeus, amb la seva lluita constant contra “el separatismo catalán”. Avui dia és sempre el ciment que uneix la dreta i l’esquerra espanyoles, com s’ha vist amb el pacte per constituir el nou govern Rajoy. La condició sine qua non posada pel PSOE va ser que no hi hagi cap acord per un referèndum a Catalunya. Aquest anticatalanisme, compartit per molta gent, explica que el Partido Popular hagi mantingut molts vots malgrat una corrupció evident, i portarà el govern espanyol a continuar a atacar en justícia els elegits i el parlament de Catalunya.

En aquest context, la reforma del Tribunal constitucional ha transformat aquesta alta instància en un instrument d’una repressió política. Ha passat de ser el garant de la constitució a ser un tribunal polític d’excepció, fora de les habituals normes dels Estats democràtics d’Europa.

Aquest anticatalanisme tan arrelat i compartit a l’Estat espanyol no té cap solució interna, altra que el divorci entre Catalunya i Espanya, a les bones o a les males. En efecte, si suposem que l’independentisme fracassi, que no hi hagi una república catalana, això no solucionaria res a Espanya. Catalunya continuarà sent marginada i espoliada, i l’anticatalanisme arrelarà encara més. Per tant, 2017 serà també un any decisiu a Espanya.

Estem fent un repàs del que va ser l’any 2016 i les perspectives polítiques per 2017. Ens situem ara a l’Estat francès, un any decisiu ?

Any decisiu, però que no demanarà tants comentaris. A França l’any anterior, 2015, va ser marcat al ferro roent amb les massacres de Charie Hebdo al gener i del Bataclan al novembre. Se pensava que s’havia arribat al sostre de l’horror. Doncs no. L’any 2016 ha vist la matança del 14 de juliol a Niça i diversos assassinats. L’horror continua i continuarà. Com també creixeran les opinions contra la immigració i l’islamisme, que molts confonen amb la religió musulmana. L’any electoral 2017 ajudarà a exacerbar encara més aquestes tendències xenòfobes. Any negre doncs en perspectiva pels valors democràtics i la convivència pacífica.

Políticament, aquest any 2016 va ser apassionant. S’ha vist a la dreta la pujada de Nicolas Sarkozy, que semblava gairebé decisiva, i la seva eliminació “sans bavures” al final per la seva gent a la primera volta de les primàries de la dreta, amb un molt pobre 20%. A l’esquerra ni ha calgut la primària. Només l’amenaça d’un fracàs anunciat ha fet desistir François Hollande. Els dos últims presidents són fora de combat. Pels que pugen, no es pot realment parlar de renovació, car François Fillon a la dreta, Manuel Valls – per jo i per sempre el senyor Occitanie – Arnaud Montebourg i Jean-Luc Mélanchon són antics ministres o primers ministres.

A França també, 2016 ha estat un any especial i 2017 s’hi anuncia com a molt mogut. Adiu 2016, bon dia 2017 !

Per acabar, aquí a casa nostra, a Catalunya Nord ?

Per jo i per molta gent, a Catalunya Nord l’esdeveniment major de l’any és evidentment el rebuig general del nom de la regió Occitània i la gran manifestació del 10 de setembre a Perpinyà, que ha mobilitzat més de deu mil persones i molts elegits. Va començar el 24 de juny amb la proposta del Consell regional de la senyora Carole Delga – la senyora Occitanie -, desprès d’un simulacre de consulta en forma de xarlotada. En reacció es va constituir l’associació ciutadana per Occitània-País Català amb l’adhesió de més de 15.000 persones, del SIOCCAT, el sindicat de municipis per l’occità i el català, de 223 municipis i batlles sobre 226, del Consell departamental en ple i de tretze intercomunalitats sobre catorze.

Les intercomunalitats i els municipis de Catalunya Nord que són co-demandants amb l’associació Recurs ciutadà contra el decret del govern que decideix el nom Regió Occitània (Font: Recurs ciutadà)

Hi ha tantes adhesions que és més simple veure qui a casa nostra era a favor d’Occitània, girant l’esquena a País Català dins el nom de la regió. De fet són només tres persones destacades. La primera és la senyora Agnès Langevine amb els ecologistes del Consell regional, que són ells qui van imposar Occitanie, no ho cal mai perdre de vista, i seria just que paguessin la factura. És el senyor Pierre Aylagas, que no se representa de diputat: la comunitat de municipis Alberes-Costa Vermella-Illiberis que presideix és la sola a no haver adherit al recurs perquè ell no ha volgut. Però tretze dels seus setze municipis han donat el seu suport. Finalment hi ha el senyor “casque de motard”, el senyor Jacques Cresta, que diuen que ha aconsellat a la senyora Delga de posar un casc i de deixar passar el temporal. Aquests han aconsellat de no cedir.

L’any 2017 serà un any d’eleccions. Cal esperar que els ciutadans de Catalunya Nord se recordin dels qui van ser a favor, que són molts. Hi ha la senyora Hermelina Malherbe i el seu Consell departamental en ple, majoria i oposició reunides, amb Jean Castex, el cap de l’oposició. Hi ha també François Calvet i Jean-Marc Pujol, de Perpinyà i de la comunitat urbana, que suporten el recurs, Robert Olive, Segolène Neuville i el seu sindicat Canigó-Gran paratge, i molts batlles nord-catalans.

El recurs presentat davant el Consell d’Estat contra el decret firmat per Manuel Valls, el senyor Occitanie, i Bernard Cazenave, el senyor Occitanie bis, segueix el seu camí, amb peripècies i amb un judici a la primavera, just abans de les eleccions presidencials. Tenim l’esperança que 2017 nos serà favorable.

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-dactualitat-del- 03012017?in=radio-arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat

Articles recents

Pablo Hasel i la piròmana Audiència Nacional. L’escàndol del vot des de l’estranger. Hi ha una dreta republicana a Espanya? El senat contra el vot electrònic anticipat.
23 febrer 2021
Victòria de l’independentisme a Catalunya. Humor negre a la moda russa.
16 febrer 2021
El fracàs de les farmacèutiques franceses. Polònia, Hongria, Espanya. La guerra dels sondatges a Catalunya.
9 febrer 2021
Eleccions a Catalunya el 14 de febrer. L’Europa, entre vacunes i confinament.
2 febrer 2021
Els Estats Units han girat full. L’escàndol de les eleccions a Catalunya. Espanya comença al Pirineu.
26 gener 2021