Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Reflexions sobre la francofonia. L’Indépendant ens vol occitanitzar ?

RÀDIO ARRELS – 10 de gener del 2017 – Crònica d’actualitat 17 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ

Algunes reflexions sobre la francofonia i la pluralitat lingüística. Una Catalunya independent hauria de crear una assemblea de la catalanofonia, amb tots els territoris catalans i els països que li tenen simpatia. Ens preguntem després si L’Indépendant no ens vol occitanitzar, amb títols cada vegada més freqüents amb Occitània, que l’article en parli o no.

Reflexions sobre la francofonia

Comencem avui parlant de francofonia.

Algunes reflexions sobre la francofonia sentint ahir, a una ràdio parisenca, el senyor Jean-Noël Jeanneney que en parlava. Potser que avui els oients no el coneixen : és un historiador i va ser dos cops secretari d’estat fa vint-i-cinc anys en els últims governs de François Mitterrand. També va ser president de la grandiloqüent i tronada commemoració del bicentenari de la Revolució francesa. És a dir que és un freanchiman de pedra picada. Parlant de la francofonia, de fet, defensava el francès contra l’anglès. Els seus exemples eren només de mots anglesos que penetraven la llengua francesa, sobre la invasió de mots anglesos. Va afegir una frase reveladora, que ens cal recordar. Deia: “Défendre le français, c’est défendre la pluralité des langues”. El pitjor és que probablement s’ho creu. Quina hipocresia quan se veu com se negligeixen i s’ataquen les llengües regionals a França mateix !

Aquesta posició del 2017 és la mateixa que vaig sentir el 1986, doncs fa trenta anys, a Nuoro a Sardenya durant un congrés europeu sobre les llengües menys difoses, les llengües dominades i els mitjans de comunicació a Europa. Hi havia una delegació francesa que feia lobbing i volia constituir una unió llatina, evidentment no pas de la cooperació entre aquestes llengües veïnes, sinó de fer un front comú contra l’anglès. Demanaven la seva ajuda als italians, als espanyols, però també als catalans, als occitans i als corsos. Era impressionant car ho demanaven als dominants i als dominats, contra una llengua que no ens ha fet cap mal.

Se’ls va dir durant aquestes reunions, jo mateix entre altres, que no teníem res en contra de l’anglès, que també nos sentíem solidaris amb llengües no llatines com el basc o el bretó, i que per defensar la pluralitat lingüística, la primera cosa era respectar i donar drets a les llengües regionals o minoritàries a cada Estat, cosa que no feia França aleshores i que encara avui dia no fa.

La reflexió hauria de ser més aviat de com lluitar contra l’anglès hegemònic en el món i no contra una llengua.

La qüestió és que abans, fa un o dos segles, era el francès que jugava aquest paper hegemònic. Això ha canviat i alguns no estan contents. Però per exemple el senyor Jeanneney no criticava la introducció de paella, pizza, és a dir d’altres mots estrangers en la llengua francesa, com si aquests tenien dret de visita per germanor. Això dit la francofonia, és a dir la reunió de tots els països que tenen el francès com a llengua o que li tenen simpatia, és una bona cosa. Tothom té dret a prendre aquestes iniciatives, sobretot quan es tracten temes lingüístics i no polítics, encara que ho siguin sempre una mica. Crec que una Catalunya independent se n’hauria d’inspirar per crear una assemblea de la catalanofonia, amb tots els territoris catalans, amb els països que li tenen simpatia i totes les agrupacions que constitueixen la presència catalana en el món.

La foto oficial de la primera cimera de la francofonia a Versalles, el 17 de febrer del 1986, amb François Mitterrand i els caps d’Estat, de govern o representants dels Estats “ayant en commun l’usage du français”, membres de la OIF, organització internacional de la francofonia (Font: francophonie.org)

De moment, es parla més de la integració de Catalunya dins aquesta assemblea de la francofonia.

Ho pot fer, car Catalunya sempre va ser francòfila. La llengua i la cultura franceses sempre van ser ben rebudes a Catalunya. També Egipte fa part de l’assemblea de la francofonia, i diversos països sud-americans, que no tenen el francès com a llengua. De la mateixa manera, països que tenen simpatia per Catalunya, tot i que no s’hi parli català, podrien fer part de la catalanofonia. Estic pensant als països bàltics o nòrdics, o qualsevol altre. És la noció d’envoltar una llengua o una família de llengües de tota la gent que pot ajudar, que té simpatia, i difondre la cultura. Per tant pensi que la francofonia és un exemple que cal seguir. Ara bé, sense adoptar l’actitud del senyor Jeanneney, evidentment.

L’Indépendant ens vol occitanitzar ?

El segon tema és un inici d’intoxicació amb Occitània.

Es comença a veure clarament, el sorprenent és que arriba una mica tard. Me pensavi que seria ja a l’octubre, amb el decret del nom firmat, que ens intoxicarien amb Occitània. Ho ha fet la regió amb les seves publicacions. Però ara, no sé si hi ha una intenció, una estratègia, o si se tracta de coincidències, però tot passa com si l’Indépendant nos volia ell també occitanitzar. En efecte, fa unes setmanes que veiem a les primeres pàgines, de la una a la cinc, que són les més llegides i les més importants, les que tenen títols més impactants, doncs hi veiem aparèixer títols grossos amb la paraula “Occitanie”. Cada cop la gent es xocada, hi ha comentaris dels amics i dels veïns, mes la cosa va continuant i s’aprofundeix. Tot passa com si ens volien acostumar a Occitanie, com si fos una tàctica d’intoxicació política. És molt possible que ho sigui, com és molt possible que sigui un atzar. Si és això, cal que els periodistes corregeixin la presentació i evitin títols com els que us presentaré. També encoratgi tothom a escriure al director – l’adreça i l’e-mail són a baix de la pàgina dels mots encreuats i dels sudokus – per dir que esteu descontents i que aquí és un país català i no és l’Occitània.

Per exemple, el títol del 3 de gener, a la pàgina 3, que diu: “Les Pyrénées- Orientales dans le top 5 démographique de l’Occitanie”, és a dir amb la paraula Occitanie ben grossa en el títol, quan l’article no en parla, llevat d’una frase dins un article de mitja pàgina. L’article és gairebé en totalitat sobre Catalunya Nord, però el títol és sobre Occitània. Si és una estratègia, és molt clara. Se tracta primer d’acostumar la gent al nom. De segon, d’una manera més insidiosa, és la tàctica ben coneguda de la integració: amb articles englobant tota la regió i, a l’interior, una ampla part sobre els Pirineu Oriental, s’acostuma la gent a pensar que ells, dins la seva petita regió, són dins la gran i que progressivament s’hi identifiquin. I es va repetint cada tres, quatre o cinc dies. Si fos cada dia la gent escridassaria, al començament de la campanya. Si és primer una vegada cada setmana i després dos o tres cops, banalitza el nom.

Observi també que sistemàticament s’escriu “Occitanie”, en lloc de “Région Occitanie”, que és més neutre. Posen el més intoxicant, car Occitània fa referència a una noció cultural. M’expliqui. Dir directament Occitània és deixar entendre que sem tots occitans, quan sem catalans. Dir Regió Occitània dins un títol no és una integració cultural, sinó que fem part d’una regió administrativa. És l’altra manipulació.

Ja sé que els periodistes diran que un títol ha de ser breu i que Regió Occitània és llarg. Doncs és molt simple, calia treure Occitanie, ja que l’article no en parla, i deixar solament Pyrénées-Orientales. Una cosa o l’altra: s’hi s’ha posat és que s’ha volgut posar, perquè no feia falta.

Hi ha gent que diu, sobretot en el món dels periodistes i de la política local, que el nou director de la publicació hi tindria alguna cosa a veure. No m’ho crec car és un periodista professional i format, que ha passat trenta anys a la Dépêche du Midi a Tolosa. Per cert, la Dépêche du Midi és propietària de l’Indépendant, amb com a amo suprem la família de Jean-François Baylet, que és ministre i un dels tres firmants del decret que instaura el nom de la Région Occitanie. Tothom sap que és també un dels promotors de la candidatura de Carole Delga, la senyora Occitanie. Tot això sembla tan enorme que fa difícil creure que sigui veritat. Ja ho veurem d’aquí endavant

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-del-10012017?in=radio- arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius