Setmana extraordinària a Catalunya.

Ens retrobem amb el nostre cronista del dimarts, Joan Becat. Molta feina avui. Anirem cronològicament.

Serà un monogràfic sobre Catalunya. Dimarts passat us vaig deixar amb el president Carles Puigdemont a Suïssa i amb una invitació al parlament de Finlàndia. Tot semblava dissenyat per una setmana de promoció internacional de Catalunya, de crítica de la violència d’Espanya i de la seua absència de respecte dels drets humans i polítics. Tot això va passar efectivament. Però mai podíem imaginar tot el que ha passat i que ha fet aquesta setmana històrica i extraordinària. Anem a pams.

El jutge Llarena convoca i empresona

El que provoca una espiral d’esdeveniments successius és la decisió anunciada el dimecres pel jutge Llarena de convocar al Tribunal Suprem pel divendres els consellers i polítics que eren el llibertat provisional per fer-los comparèixer i indicar-los les inculpacions. Vol dir que comença la segona fase del judici, tancant l’enquesta. Recordeu que fa unes setmanes aquest jutge deia que li caldria divuit mesos, degut a la complexitat del cas i de les seves ramificacions. Doncs ara se precipita i ho fa en dos dies. És sorprenent. Significa que altres elements han intervingut. Me fa l’efecte que la causa és la internacionalització que s’està produint, car la justícia i el govern espanyols anaven acumulant crítiques arreu d’Europa.

La resposta a Catalunya és la convocació del ple del parlament per la investidura. En efecte, el tercer candidat independentista per la presidència de la Generalitat, Jordi Turull, podria ser empresonat pel jutge Llarena el divendres. La sessió té lloc l’endemà dijous, amb els debats, les preses de posició del partits i el vot en primera volta. Sorpresa, la CUP anuncia que s’abstindrà i per tant no hi ha més majoria. L’elecció de Jordi Turull és fallida i se convoca pel dissabte la segona volta, on només cal una majoria relativa que tenen Junts per Catalunya i ERC. Com que hi ha possibilitat que se quedin a la presó, tres diputades encausades deixen el seu escó per permetre als següents de les llistes de pujar i mantenir la majoria independentista al parlament. Són Carme Forcadell, Dolors Bassa i Marta Rovira.

El divendres, Marta Rovira, secretària general d’ERC, no se presenta davant del jutge i marxa en exili cap a Suïssa, on hi ha ja Anna Gabriel, de la CUP. Les audicions tenen lloc a Madrid i el jutge Llarena empresona tothom, brutalment, sense fiança i amb incomunicació amb l’exterior, com si fossin delinqüents perillosos. Hi ha doncs cinc presos polítics més: Jordi Turull, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa i Roger Rull. La sessió d’investidura al parlament de Catalunya és suspesa.

És un escàndol i la prova, si en calia una més, que és una justícia política car un candidat, Jordi Turull, és empresonat entre una primera i una segona volta d’una elecció, vulnerant els seus drets polítics i no respectant els resultats d’una elecció. Mai s’ha vist, enlloc.

Això passa el dia mateix on se fa pública la decisió del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides sobre la queixa portada pels advocats de Jordi Sànchez, el segon candidat a la presidència de la Generalitat. Confirma els seus drets polítics o ordena al govern espanyol de fer el necessari perquè els pugui exercir, és a dir que se l’alliberi per a poder ser candidat prop del parlament de Catalunya.

Un element mostra – i m’escandalitza – fins a quin punt tot és jugat per endavant, amb finalitats polítiques repressives. El dia mateix de l’audició, que va acabar a la tarda, el jutge Llarena fa públic el text de les seues conclusions, que comporta desenes de pàgines. Què significa? Doncs que tot era redactat per endavant, car no hi havia el temps d’escriure-ho tot en dues o tres hores. És a dir que no dissimulen, per exemple esperant un dia o dos per deixar entendre que ho han escrit després de les audicions. Per tant és clar que, declarin el que vulguin els processats i llurs advocats, d’avançat tot està escrit, decidit i fet. Són ja condemnats abans de comparèixer. Quan us deia que era un escàndol i un simulacre de justícia.

Aqueixes són algunes de les reaccions. Més anàlisis?

Quin és el significat d’aquests empresonaments? Els arguments del text d’acusació mostren que s’ha passat a una altra etapa. És una fugida endavant de la justícia espanyola per a reprimir. Hi ha una voluntat evident d’erradicar l’independentisme, fins i tot contra la gent, car és la capacitat dels encausats a mobilitzar la gent – doncs la gent mateixa – que justifica que se’ls encausi o que se’ls guardi a la presó. Doncs se’ls inculpa per suposicions i coses que no han fet.

En matèria política sempre hi ha fuites. Una d’elles menciona reunions al més alt nivell a Madrid per a coordinar la lluita contra l’independentisme a Catalunya. Si és així, és una repressió organitzada i deliberada, amb coordinació del govern, dels estaments policial, militar i judicial, i d’una representació del rei. Sembla que no hi hagi límits a la repressió. Per tant podria anar fins a la il·legalització de l’ANC, d’Òmnium Cultural i dels partits independentistes. És també evident que hi ha voluntat estatal de provocar reaccions violentes de la gent a Catalunya, per justificar a posteriori les repressions i justificar-ne de noves.

Se reactiva l’euroordre i s’arresta Carles Puigdemont

Per altra banda, el divendres el jutge Llarena reactiva un euroordre de detenció contra els polítics catalans a l’exili, per que puguin ser arrestats a qualsevol Estat d’Europa i extradits cap a Espanya. Són concernits els consellers i polítics catalans exiliats a Bèlgica, al Regne Unit, a Suïssa, i el president Carles Puigdemont que és allavontes a Finlàndia.

És a dir que, per a bloquejar l’acció internacional catalana i recuperar Carles Puigdemont i els altres polítics catalans, Espanya s’hi juga de tenir eventualment la vergonya de veure’s refusar l’extradició per un o altre dels Estats, o per tots. Deixa la impressió que el govern espanyol i la justícia a les seues ordres improvisen i són desbordats.

El revulsiu a Catalunya són manifestacions. Diumenge hi ha la detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya, per la policia del Slesvig-Holstein. Me provoca una impressió estranya car, a Dinamarca, Espanya els ha dit que passava Puigdemont, i l’han deixat passar. Per què els alemanys no el deixen passar i que vagi a Bèlgica on els belgues s’espavilaran? Doncs l’arresten i l’empresonen. Me deixa un mal gust a la boca, car pensi al president màrtir Lluís Companys. L’any 1940 els alemanys d’Hitler lliuren un president de la Generalitat en exili als feixistes de Franco, que l’afusellen després d’un procés sumari. Els alemanys de la senyora Merkel lliuraran el 2018 un president de la Generalitat en exili als neofeixistes del senyor Rajoy?

Alemanya s’hi juga molt. Si extradeix, vergonya i crítiques internes i manifestacions a Catalunya. Fins i tot pot fer trontollar el govern. Si refusa i l’allibera, refuta les raons espanyoles i de fet les condemna. Crisi entre els dos Estats, que s’afegirà a precedents baralles xocants del govern espanyol amb Bèlgica, Suïssa i Finlàndia. Dins aquests països hi ha ara sospites que Espanya no respecta la democràcia.

Grans manifestacions a tot Catalunya el diumenge mateix, ahir dilluns i encara avui dimarts. No cal desesperar de l’Espanya neofranquista de Rajoy i Llarena per reanimar l’independentisme, aplegar la gent en contra i provocar l’invers del que volien.

Voldria concloure amb les reaccions, car l’esdeveniment és seguit arreu d’Europa i del món, i evidentment a Alemanya. D’aquestes reaccions immediates a Europa, destaqui la de Jean-Luc Mélanchon que diu en un tuit: “Merkel fait embastiller Carles Puigdemont. L’Europe de la police politique contre l’expression des peuples”. La paraula embastiller és especialment evocadora, car és a la Bastille que el rei de França, sobirà absolut, tancava els seus oposants per simple lettre de cachet. Resoldre les problemes polítics tancant els oposants, és ben bé d’això que se tracta avui dia a Espanya.