RÀDIO ARRELS – 3 d’abril del 2018 – Crònica d’actualitat 81 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
Comença la vaga a la SNCF, que durarà tres mesos i sembla ser un combat de substitució del polític. Fa més d’una setmana que el president Puigdemont és empresonat a Alemanya i ens preguntem sobre la significació d’aquest episodi. Amb vuit milions de sojorns el 2017, el turisme és l’activitat principal de Catalunya Nord, per dos terços a la costa. S’evoca la processó de la Sanch, avui i a la seva represa contemporània.
Vaga a la SNCF
Obrim el micro per temes d’actualitat. Començarem destacant la vaga de la SNCF.
Ja hi sem! Avui és el primer dia de vaga a la SNCF, que durarà tres mesos, dies sí, dies no. En fi suposi, car el sindicat Sud-Rail desborda la CGT i anuncia una vaga contínua. Ja veurem. Fa dies i setmanes que se’n parla. El govern ha anunciat que cedia sobre certs punts, però res no hi fa: la CGT i els altres sindicats volen la prova de força i veure qui guanyarà.
Me fa l’efecte que l’estatut dels xeminots i els canvis de gestió a la SNCF per fer front a la competència que vindrà – és cert – són al segon pla. Tot passa com si els sindicats volien la seua revenja de l’estiu passat, quan no van poder mobilitzar contra la llei del treball, que va passar sense gaire maldecaps pel govern. A més de perdre la batalla, perduda d’avançat car una majoria de l’opinió hi estava d’acord, aquest fracàs sindical alterava llur prestigi i accelerava la desafecció dels militants.
Doncs sembla que els sindicats vulguin una vaga llarga i dura per fer-se una nova salut i fer cedir el govern i el president. En realitat no se tracta de l’estatut dels xeminots. És dins la balança però no val una tal demostració perquè tothom sap, els interessats inclosos, que s’haurà de canviar car és inviable i té també una majoria de l’opinió en contra. Se tracta doncs, segons crec, de fer front al president Macron i a la seua majoria ja que els partits d’oposició, d’esquerra i de dreta, no fan aquesta feina. D’una certa manera és un combat de substitució del combat polític. Això no se diu encara en els mitjans de comunicació, però amb la vaga que s’eternitzarà, aquesta interpretació se pot estendre, al detriment dels vaguistes.
Per fer batalla cal ser dos. Me fa també l’efecte que el president Macron i el seu govern també la volen, tot i les concessions. Han guanyat la batalla de la llei del treball i ara tenen al davant el bastió del sindicalisme, el nucli dur que, des de sempre, fa que una vaga sigui reeixida o no: el bloqueig dels transports ferroviaris que, de retruc, acaba paralitzant bona part dels treballadors i de les empreses del país. Per tant si guanyen aquest braç de ferro, no hi ha més obstacles per altres reformes ni més oposicions per temps.
Puigdemont a Alemanya
Deixem ara l’Estat francès i ens interessem per la situació de Carles Puigdemont.
Carles Puigdemont és internat a Alemanya, com tothom sap. Dimarts passat el president Puigdemont acabava de ser arrestat a Alemanya, durant el seu viatge de retorn des de Finlàndia. Fa doncs més d’una setmana que és empresonat, és veritat amb més bones condicions que els presos polítics a Madrid. És una minsa consolació.
Ara sabem més coses sobre la seua detenció. El govern espanyol ha revelat que hi havia una geolocalització posada al seu vehicle, fet que el president Puigdemont havia denunciat a la policia belga fa unes setmana, ja que els Mossos d’Esquadra que – oficialment de vacances – quedaven amb ell per a protegir-lo l’havien detectat. Vol dir que són bons professionals. Si és així, és il·legal. S’ha dit que seria suficient per desestimar la demanda d’extradició. Però me sembla que l’examinaran de debò. Madrid s’ho està jugant tot, fins i tot al límit o a fora de la legalitat internacional, per aconseguir els seus objectius.
Aquesta setmana, belleu demà, se sabrà si l’extradició és estudiada o no. El fiscal – a França el jutge d’instrucció – decidirà si instrueix el cas. Si no ho accepta, Carles Puigdemont és lliure. Si accepta instruir, haurà de dir si el deixa en llibertat mentre s’estudia. Pot durar dos mesos. Serà el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein qui jutjarà, com a Estat federat, doncs sobirà. Quan la senyora Merkel diu que no vol interferir, ho fa tant per no mullar-se com perquè el govern federal no controla les matèries que són dels Estats federats o länders. Com que la decisió pot prendre dos mesos, a Catalunya s’ha de decidir si se fa un govern o no, o si hi ha noves eleccions, car els dos terminis coincideixen.
Moltes reaccions i preses de posicions des de diferents països, vots d’assemblees de diputats com a Portugal. A Alemanya reaccionen polítics però, per llàstima, són d’oposició. A França passa el mateix, Mélanchon i el seu partit han pres posicions coratjoses, els comunistes també, però no són ells qui prendran les decisions sinó el president Macron, i ves a saber si no farà el contrari. Tot plegat, noti que sobretot pel diaris, que formen l’opinió, s’està estenent un interès per Catalunya, amb simpatia. Contribueix a canviar el context.
Quina significació té aquest episodi, que han volgut l’Estat espanyol i el propi Carles Puigdemont? Si sabia que hi havia un geolocalitzador, perquè utilitza el cotxe? Amb aquest episodi alemany s’hi juguen molt l’un i l’altre.
Si l’extradició no se fa i Carles Puigdemont queda lliure, és una derrota europea i internacional per Mariano Rajoy, amb el risc que tothom se li giri en contra. Carles Puigdemont i altres podran continuar llur difusió del cas català que, a més haurà canviat de dimensió i d’impacte. No serà més un afer intern espanyol sinó un afer europeu amb una actitud positiva d’Alemanya, un dels països que més ajudava fins ara Mariano Rajoy. També, amb la llibertat per Carles Puigdemont se poden realment posar en plaça les bases de la República, a Brussel·les i fins i tot a Barcelona, fent lleis.
A l’invers, si s’extradeix Carles Puigdemont i se’l tanca a una presó espanyola, s’acaba la perspectiva d’independència i la República, ara per ara. Rajoy i el 155 han guanyat. Les declaracions internacionals aniran disminuint fins que se descuidi el cas de Catalunya. Començarà una nova etapa amb una Generalitat sota tutela estreta de l’Estat espanyol, amb repressió sota una altra forma contra la gent, l’ensenyament, la seguretat social, la llengua…
És una prova de foc de primera importància. S’hi juga molt, per no dir tot. Prova de la del que està en joc, la compra d’avions de combat a Alemanya – a confirmar – que hauria decidit Mariano Rajoy. Per influenciar la decisió alemanya, hi posaria moltes vegades el pressupost total de la Generalitat. Angela Merkel se deixarà comprar?
Turisme a Catalunya Nord
Reflexió sobre la situació actual de Carles Puigdemont. Queden uns minuts per tornar a Catalunya Nord i interessar-nos pel turisme.
La Cambra de Comerç i Indústria acaba de publicar les estadístiques pel 2017. Es confirma que una de les principals activitats de Catalunya Nord, o la primera, és el turisme, amb vuit milions de turistes, per 450.000 persones que formem la població estable i a l’any. Per tant, aporta molts diners, encara que sigui una activitat molt estacional.
Ara bé caldria afegir els que venen a visitar o a comprar en un dia. No són comptabilitzats en els vuit milions. Se’ls diu en català els passavolants. És una imatge molt evocadora, passen volant per posar-se només en una branca i se’n tornen. La trobi fins i tot poètica.
En efecte, per definició, un turista és una persona que passa almenys una nit fora de casa, dins un altre lloc o contrada, sigui en un hotel, un càmping- caravàning o en locació. Ara bé, ja sé que hi ha entre els auditors una colla de mal pensats que diran que no tota la gent, homes o dones, que passen una nit fora en un altre llit no són turistes! Però és un altre tema, diguem de societat.
Els vuit milions de turistes se reparteixen per dos terços a la costa, com des de fa dècades, i l’altra terç per Perpinyà i voltants, el rerepaís i Cerdanya-Capcir, que tenen esquí. Doncs cap canvi substancial. Sempre el mateix, però amb una qualitat que juga. Està molt bé.
Aquesta setmana va passar un acte religiós i turístic que marca l’inici de la temporada a Perpinyà, la processó de la Sanch. Com sempre és espectacular, amb molts turistes com sempre i, com sempre, molta gent dels pobles que participa a la processó mateixa. És a dir un turisme sobre una base social real i que no fa figuració. Exactament com les sardanes de l’estiu, que s’aprofiten els turistes o que s’organitzen sobretot per ells, on la gent fa gratuïtament l’espectacle perquè li agrada ballar. Hi ha doncs a la Sanch un element que segurament els visitants noten, la presència de penitents que creuen en el que significa la processó.
Cada any la vaig a veure. No vaig en els llocs on se fan massa fotografies, sinó a la Real o a Sant Jaume, és a dir cap al final, on no hi ha tants espectadors. La gent que hi ha són gairebé tots del país, del barri o dels pobles de la plana. En aquests moments la processó té un caràcter molt autèntic perquè no hi més curiosos. A costat meu només dues o tres persones que prenien fotos. Era una processó al mig de gent que se la mirava en silenci i, a la seua manera, hi participaven també.
Això m’ha recordat la meua joventut, quan eri escolà a Sant Feliu d’Avall. Era als anys cinquanta del segle passat quan, amb l’impuls de Josep Deloncle i de la seua Confraria de la Sanch de Sant Jaume, tornava a reprendre la tradició que s’havia interromput als inicis del segle XX. Me recordi que hi havia les dones de Sant Feliu, que hi són sempre i passegen una petita verge enmig de flors, amb dones i nines, i nosaltres els escolans, que hi anàvem d’ofici, al davant i al darrere vestits no d’escolans sinó de diumenge. Tenia uns deu anys però me recordi clarament el pas de la processó pel carrer de la Barra amb ningú que mirava. Algunes persones que passaven sota les arcades i s’aturaven a mirar un moment, poques, belleu una desena per tota la barra. Els que participaven a la processó no ho feien pel públic sinó, gairebé tots, perquè s’ho creien. Trobàvem una mica més de gent cap al centre, però no aglomeracions.
Amb els anys, s’ha passat d’un acte autèntic que, fins i tot per qui no tenia la fe del carboner, era bastant emocionant per qui venia d’un poble en veure tanta gent desfilant, les campanes, els caparutxos, allavontes menys, a una activitat purament turística, com era el cas fa uns vint anys. Avui dia quan es miren els participants se nota un retorn a un acte de creença. Tot i veure de lluny la religió, és una cosa que respecti i que m’encanta.
Referència àudio: