Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Sard, català i cors a Sardenya. Notícies de Catalunya. Transhumància a Catalunya Nord. El mundial de futbol.

RÀDIO ARRELS – 3 de juliol del 2018 – Crònica d’actualitat 94 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ

A Sardenya, l’Alguer és de llengua catalana des de l’Edat Mitjana. La regió autònoma ha votat una llei de regulació de les seues llengües: el sard, el català, el cors i el genovès. Tot i el canvi de cares, continua l’immobilisme iniciat per Mariano Rajoy. El jutge Llarena ha redactat l’acta d’acusació. Des de l’oposició, el PP elegirà el seu president. Encara queda vida pastoral a Catalunya Nord. És una bona cosa car la muntanya necessita ser pasturada. Al mundial de futbol, amb l’eliminació dels favorits, s’acaba una època i en comença una altra.

Sard, català i cors a Sardenya

Tractarem d’actualitat i ens portaràs primer a Sardenya.

A Itàlia, a l’illa de Sardenya, just al sud de Còrsega, on hi ha la ciutat i el territori de l’Alguer, que són de llengua catalana des de la conquesta d’aquesta illa a l’Edat Mitjana, durant l’expansió catalana a la Mediterrània. Abans pertanyia als genovesos, els rivals dels catalans a la Mediterrània occidental. Aquests hi fomentaven revoltes, car volien recuperar l’illa, i els sards, com els corsos, sempre han estat difícils de controlar. L’Alguer té una posició estratègica, a la punta nord-oest de l’illa, doncs més a prop de les Balears i de Catalunya, i hi ha una badia ben protegida pels vaixells de guerra, el Port del Comte – el comte de Barcelona. Per tant l’any 1354, després de foragitar els habitants sards i genovesos, va ser repoblada per catalans del continent. Des d’aleshores s’hi van quedar i, encara avui dia, s’hi parla una variant del català, l’alguerès.

A Sardenya el català va ser llengua administrativa a tota l’illa durant uns segles, cosa que explica que hi hagi alguns milers de paraules d’origen català dins la llengua sarda. Després va ser el castellà i avui l’italià que, a poc a poc, desplaça les altres llengües, com ho ha fet el francès a França per les llengües regionals.

La setmana passada el Consell de Sardenya, una regió autònoma, va votar una llei de regulació de la llengua sarda i de les tres altres llengües de l’illa: el Sarde, catalan et corse en Sardaigne. Notices de Catalogne. Transhumance en Catalogne Nord. Le mondial de football.

català, el cors i el ligur, és a dir el genovès (la Ligúria és la regió amb capital Gènova). El cors és a la part nord de Sardenya, és a dir tocant a Còrsega, on hi va haver en el passat immigració de corsos, que hi van portar la seua llengua, com és natural. Com hem dit el català és la llengua de l’Alguer, el ligur és residual, a dues petites illes del sud. La part major de l’illa és de llengua sarda, amb tres variants que fins fa poc no tenien ni una grafia comuna. Això passava també pel basc i pel bretó, que van adoptar una grafia comuna fa només uns quaranta anys, i passa encara avui dia per l’occità, on no hi ha entesa per una grafia comuna, cosa que penalitza la llengua occitana i els seus parlants.

Una vista de l’Alguer amb la ciutat vella emmurallada, el campanar de la catedral de Sant Francesc i el port. Al davant, l’inici de l’extensió contemporània. A l’horitzó i a la dreta, més enllà de l’àmplia badia de l’Alguer, se veu el Cap de la Caça i l’entrada de la badia protegida del Port del Comte (foto Joan Becat).

Aquesta llei sarda permetrà d’introduir les llengües a l’escola i, modestament, a les ràdios públiques. S’ajudaran les emissores privades locals. Finalment poca cosa. És la situació de les llengües regionals a França els anys vuitanta del segle passat. Hi ha doncs molt retard a Itàlia. A l’Alguer la situació és un poc més avançada car l’ajuntament ja ha reconegut el català com a llengua de la vila. Hi ha relacions amb Catalunya i els algueresos venen cada estiu a l’UCE de Prada, des de fa vint-i-cinc anys. L’Institut d’Estudis Catalans hi acaba d’obrir una delegació territorial i s’hi ha creat un Ofici Lingüístic Comunal, per tant abans del de Catalunya Nord.

Tot això ha estat possible car fa uns deu anys l’Estat ha aprovat una llei sobre les llengües d’Itàlia, que són moltes. És una llei a la italiana, és a dir que tracta el tema sense tractar-lo. Ja hi havia dues llengües cooficials en el seu territori des de la postguerra mundial. L’una és el francoprovençal, de fet el francès, a la Vall d’Aosta. És dins els Alps, just desprès del túnel del Mont Blanc, on se parlava la mateixa llengua que a Savoia. L’altra és l’alemany parlat a l’Alto Adige, com l’anomenen els italians, o sigui el Sud Tirol, com li diuen els austríacs.

Però la llei italiana no oficialitza cap altra llengua, llevat de l’italià. Només reconeix l’existència d’altres llengües i permet que se les protegeixi, però sense dit què ni com. En fa la llista, on trobem llengües de veritat però també dialectes o parlars. Doncs embolica que fa fort. És la tècnica que havia utilitzat a França el François Mitterrand. Havia reconegut les llengües regionals, però havia creat un comitè nacional amb també parlars, variants i també les llengües de la immigració. És a dir negar el peix dins l’aigua. A més la llei italiana no diu on són aquestes llengües ni quin és el seu territori. Són els ajuntaments, les províncies o les regions que han de dir si tenen una de les llengües o no, i d’actuar. És el que va fer l’ajuntament de l’Alguer i el que finalment acaba de fer la regió Sardenya.

Notícies de Catalunya

Després de l’actualitat a Sardenya, tornem més cap a casa nostra amb notícies de Catalunya i de l’Estat espanyol.

El jutge Llarena diu que ha acabat la instrucció i que els presos polítics catalans podran ser traslladats a presons de Catalunya. Se farà avui o demà. Ja era hora. S’ha fet evident que el primer ministre Pedro Sánchez utilitza aquest apropament com una prova de canvi, mentre afirma que canviarà la llei per a modificar el delicte de rebel·lió per fer-hi entrar les actuacions pacífiques. També diu que, per falta de temps, no veu cap canvi possible en relació amb Catalunya fins al final de la legislatura, és a dir el 2020. Per tant, tot i el canvis de cares, continua l’immobilisme iniciat per Mariano Rajoy.

També el jutge Llarena ha finalment redactat l’acta d’acusació, amb sempre rebel·lió, sedició i prevaricació. A partir d’ara els advocats de la defensa podran actuar i proposar la defensa sobre elements concrets. Ja apareix que molts retrets són basats sobre fets no demostrats o sobre proves obtingudes sense ordre judicial. Per tant se descobreixen totes les irregularitats de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil al setembre i a l’octubre del 2017. Se van saltar les normes, tot s’hi valia, calia bloquejar tot i no se van mirar si era legal o no. Calia actuar per parar tot i ja se justificaria després … o mai. Només se pot comparar a una situació de guerra, on tot s’hi val i no cal respectar les regles del temps de pau. Sembla ben bé que va ser l’estat d’esperit de les forces policials espanyoles, que se consideraven a Catalunya no dins el seu Estat sinó en territori rebel o de conquesta.

El Partido Popular, ara a l’oposició, organitza l’elecció del seu president. A través les posicions dels candidats se veu clarament que torna a un anticatalanisme i a un antiindependentisme encara més forts i excessius per guanyar futures eleccions. És qui serà el més dur. Per exemple José Maria Aznar, exprimer ministre, critica Mariano Rajoy perquè va ser massa tou. Proposa d’il·legalitzar els partits independentistes catalans – és a dir que no se puguin presentar a les eleccions – amb un argument letal: diu que els cal il·legalitzar car, si se proposa votar a Catalunya, els independentistes guanyen les eleccions. Imparable i definitiu: per guanyar cal eliminar primer tots els que són contraris i que normalment guanyen. Amb aquesta teoria, finalment, perquè votar? Demanareu on és per ell la democràcia? Doncs no ho sé, belleu sota la moqueta o a les escombraries.

El ministre d’Afers exteriors, Josep Borrell, ha començat a donar el to a través el seu ambaixador a Washington, que va escridassar i insultar públicament el president de la Generalitat Quim Torra a un acte que organitzava el Smithsonian Institution. No volia que parlés i ho va aconseguir car, davant l’escàndol provocat, se van suprimir tots els parlaments, doncs també el del president Torra. Tot això no és casualitat i diu clarament quina és la línia del president Pedro Sánchez. Ell fa bona cara però no cedeix res, i els seus ministres continuen amb la guerra bruta iniciada pel Partido Popular. Ai, aquesta Espanya eterna, com diuen ells, pot canviar un dia?

Transhumància a Catalunya Nord

Una pregunta que se quedarà per ara sense resposta. Avui ens vols parlar de transhumància.

Sí, del bestiar a muntanya i de muntanyes vives. L’Indépendant n’ha fet una notícia, amb imatges magnífiques de les vacades de Soanyes que van a la Vall d’Èvol i de Fillols a Mentet. És una molt bona cosa car la muntanya necessita ser pasturada. Sinó hi ha una degradació de la vegetació, del terrenys. Els paisatges no són tan bonics. Agrada a la gent de no tenir matoll, passejar, els nins poder jugar… També pasturar protegeix de les allaus, car l’herba no pasturada i llarga se posa en el sentit del pendent, amb el pes de la neu, i rellisca més. El pasturatge manté la vida a muntanya.

Vaig escriure fa temps, uns quaranta anys, un petit llibre precisament sobre la Vall d’Èvol, a la revista Conflent, on feia la descripció d’aquesta organització de la muntanya. Us recomani a Èvol un petit museu local on trobareu elements d’aquesta vida antiga i actual. Els cortals són la prova d’aquesta vida pastoral a muntanya. Ara se confon tot, la transhumància i la vida pastoral. Sense fer una lliçó, recordi que la transhumància és anar de plana a muntanya a la primavera, i de muntanya a plana a la tardor, com Alphonse Daudet descrivia “Le retour du troupeau”. S’anava de Catalunya, o de la plana del Rosselló, o de la regió de Besièrs cap al Pirineu. La vida pastoral és el desplaçament dins la muntanya. A la primavera als cortals a mitja alçada, a l’estiu cap a la part alta, a la tardor tornar als cortal i a l’hivern als pobles. Eren i són encara desplaçaments interns per aprofitar els pocs recursos. Passava als Alps, a tot el Pirineu i a casa nostra. Doncs de Soanyes i Fillols cap a Èvol i Mentet és vida pastoral.

Però tant se val que se digui transhumància, és vida de la muntanya. Aquests desplaçaments creen animació. No podem imaginar la muntanya sense veure- hi ovelles, fedes, i vaques o eugues, cavalls. Agrada als excursionistes.

El sol problema ve del comportament dels gossos a muntanya. Parli dels gossos de la vila, que acompanyen la gent que passeja, gossos tan tontos i poc educats com els seus mestres. M’expliqui. Quan veuen els gossos que se posen a cridar i a córrer darrere del bestiar, diuen: “Mira, quin instint que tenen!” No, és una burricada, car atabalen el bestiar, el fan córrer, el dispersen, sobretot les ovelles que se poden perdre. Després costa molt als pastors i ramaders d’anar a trobar-les i fer-les tornar. Sense comptar que, corrent, sempre una o altra pot caure en un timbau, trencar-se les cames o morir, com passa cada estiu.

Per tant si teniu un gos i veieu bestiar pasturant, l’heu de lligar o, si és obedient, que se quedi a tocant vostre. Només quan heu passat el bestiar pot córrer i fer el que vulgui. Cal respectar el bestiar a muntanya, la seua tranquil·litat.

El mundial de futbol

Sorprenentment, acabaren parlant del mundial de futbol.

Tot i que som rugbi i no futbol, com molta gent aquí, he mirat alguns partits, com qui diu esperant que comenci el Torn de França. Si els de qualificació eren avorrits, els de vuitens van ser bonics o plens de suspens. Que duri. Hi ha hagut grans sorpreses. M’ha sobtat l’eliminació de l’Argentina de Messi, de Portugal de Ronaldo, d’Alemanya, d’Espanya. Recordem que Itàlia no va ser ni qualificada. Per tant tinc la impressió que s’acaba una època i en comença una altra, amb jugadors més joves, i equips que no eren valorats però que juguen molt bé i tenen ganes de guanyar. Com el Japó per exemple, o Mèxic. Sense parlar de l’Uruguai que encara és en competició, que van ser campions abans i després de guerra. Una gran nació de futbol tot i els seus pocs milions d’habitants.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/118/la-cronica-dopinio-de-joan-becat-03-de- juliol-del-2018

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius