Reflexions sobre el judici al procés. Els diputats catalans tomben el govern Sánchez. L’anècdota de la setmana.

Reflexions sobre el judici al procés

Una setmana molt rica en actualitat política. Començarem evidentment amb els primers dies d’aquest judici a l’independentisme.

El judici va començar dimarts amb l’examen de les qüestions preliminars presentades pels advocats dels presos. Visiblement, s’havien repartit els temes, per no repetir i ser més contundents. Van subratllar totes les anomalies de la instrucció del jutge Llarena i del jutjat no13 de Barcelona, les faltes jurídiques, el no respecte de les llibertats democràtiques, els abusos, els errors i les incoherències, les falsedats dels documents establerts per la Guàrdia Civil. Se va qüestionar la imparcialitat dels jutges i el caràcter polític del tribunal i del judici mateix. És a dir, com s’havia dit, que passen a l’ofensiva. Amb aquestes declaracions i la demanda que aquests temes o peces se treguin del sumari d’acusació, se preparava el dossier del recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans. S’ha dit clarament. Només citaré dues frases fortes. “Jo us demano que feu de jutges, i no de salvadors de la pàtria” va llançar Andreu Van den Eynde, l’advocat d’Oriol Junqueras al president del tribunal, i Benet Salellas, d’advocat de Jordi Cuixart, va sentenciar:” Aquest judici és una derrota col·lectiva de la societat espanyola”. Com se podia preveure, l’endemà el tribunal diu res de tot això. Fora. El president del tribunal rebutja totes les objeccions i demandes amb un argument per ell definitiu (traducció): “No aconseguireu fer d’aquest judici un judici contra l’Estat”. Per tant tot està fet i decidit, com ho diu el propi tribunal.

Els sis-cents periodistes acreditats i totes les agències de notícies del món segueixen els debats. Les seues anàlisis porten tant sobre el judici com sobre la justícia espanyola, bastant criticada, i sobre la crisi de l’Estat espanyol.

Per exemple el dimarts sall un article contundent de François Bonnet, cofundador i periodista de Mediapart, un diari parisenc, sota el títol: “Catalogne, la honte de l’Espagne, le déshonneur de l’Europe”, on diu: “On peut être pour ou contre l’indépendance de la Catalogne. Mais on ne peut que s’indigner du procès qui s’ouvre à Madrid (…). Les accusés risquent 7 à 25 ans de prison. Non pas pour des faits de terrorisme ou de tentative de putsch. Mais pour avoir conduit un processus politique face à des institutions héritées du franquisme.” És a dir que no li ha escapat l’origen ni la finalitat del Tribunal Suprem. Afegeix una constatació evident, però que descuidem sovint nosaltres mateixos: “C’est le premier grand procès politique jamais organisé dans l’Union Européenne.” Els anteriors eren els de l’estalinisme i ara és a Espanya.

Els més importants diaris europeus i americans parlen del judici i tots – dic tots – subratllen el caràcter injust i insòlit d’un judici que no hauria de produir-se dins la Unió Europea. Ho diu el diari anglès L’Independent, que pren com a exemple, evidentment, el tractament del cas escocès pel primer ministre David Cameron. Passa el mateix amb el Washington Post, com pels altres diaris dels Estats europeus. Molt menys a França, ho cal reconèixer. És a dir que, amb el procés i la manera de com s’està desenvolupant i continuarà, és la credibilitat d’Espanya com a Estat democràtic que se’n va en orris. Més passaran les setmanes d’audiència i més serà evident.

També s’ha pronunciat el president del parlament anglès, dels Comuns, en un debat parlamentari, a propòsit d’una pregunta sobre el País de Gal·les, dient que se podria debatre sobre la independència de Gal·les sense responsabilitats penals, car “els diputats britànics tenen plena immunitat aquí i llibertat d’expressió”. Ha recordat que va ser un honor per ell acollir als Comuns la presidenta Carme Forcadell, ara empresonada, i que li donava suport.

Mentrestant el judici continua, amb enormitats i contraveritats, del fiscal i de Vox. Per exemple, descaradament: “L’autodeterminació no existeix i no se pot utilitzar car no és dins la Constitució”. Increïble. La Constitució espanyola ho contempla ja que reconeix la Carta de les Nacions Unides i els tractats internacionals. O bé caricatura i mentida quan el fiscal afirma: “Són murallas humanas que se tiraron sobre las fuerzas del orden”. És a dir que el que tothom ha vist a les televisions no és veritat: no són els Guàrdies civils i policies que van envestir els votants pacífics, és la gent que se va tirar contra les porres de la policia. Mentida descarada per justificar l’acusació de rebel·lió. Amb aquest argument sense fonaments se veu, a través del judici als líders independentistes, que en realitat és un judici contra els anomenats pel fiscal “murs humans”, és a dir un judici als ciutadans, al poble de Catalunya.

El dimecres s’han viscut grans moments, amb la compareixença d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn, tots dos impressionants i plantant cara al tribunal. Oriol Junqueras va ser brillant i ferm en les seues conviccions republicanes, associant República i progrés social, econòmic i cultural. Va declarar que feia part d’Esquerra Republicana de Catalunya i va fer observar que el seu partit té prop d’un segle i que no ha tingut ni una condemna per corrupció. No és el cas dels partits que han designat els jutges. “Se m’acusa per les meves idees – va dir -, és un judici polític.” Va afirmar: “Votar no és un delicte car no és dins el codi penal. Prohibir per la força votar sí que és un delicte. Res del que ens acusen i res del que hem fet no és un delicte.” Oriol Junqueras ha respost a les preguntes del seu advocat i ha refusat contestar a les del fiscal i de l’advocada de l’Estat. Sí que els les ha respost Joaquim Forn, que només ha refusat de contestar als advocats de Vox. Va ser impressionant de tranquil·litat i de precisió en els fets que va relatar. Si fos un judici normal, les seues respostes desmuntarien les acusacions contra els Mossos d’Esquadra i sobre la suposada prevaricació de diners públics. Va criticar les falses al·legacions de la fiscalia.

Avui dimarts continuaran les compareixences. Uns quant moments i unes grans persones ens esperen. Se veu fins a quin punt tot el judici és una pantomima amb acusacions poc fundades, ordenades per la venjança i la raó d’Estat, que probablement dictaran la sentència.

Els diputats independentistes catalans tomben el govern Sánchez

A Madrid no només passava aquest judici, sinó que se debatien els pressupostos que han fet caure el govern de Pedro Sánchez.

Els diputats independentistes catalans a Madrid fan i desfan els governs espanyols. El vot d’aquesta quinzena de diputats catalans ha fet caure Mariano Rajoy i ha permès a Pedro Sánchez de governar menys d’un any. El judici dels presos polítics, iniciat pel primer, està desgastant el segon. Era un govern feble i molt minoritari. Ha acabat de perdre els que li havien fet guanyar la moció de censura. Pedro Sánchez se troba dins la incapacitat d’afrontar un judici que, des dels primers dies, se retorna en contra de l’Estat i que afavoreix la dreta dura i l’extrema dreta espanyolista i neofranquista.

Per tant, aquesta setmana, els quinze diputats independentistes catalans a les corts de Madrid, d’ERC i del PdCat, han votat contra els pressupostos presentats per Pedro Sánchez. Va ser doncs posat en minoria i sense perspectives. Podia quedar-se, però amb els pressupostos de l’any passat prorrogats, doncs els de Mariano Rajoy, que li hagués calgut aplicar. Ha triat de cedir a la pressió de la dreta i de l’extrema dreta, malgrat llur manifestació fallida amb només 45.000 participants. Durant aquests mesos no ha fet cap gest cap a Catalunya ni encetat un diàleg sobre el procés o els presos. Ha doncs anunciat la convocació d’eleccions generals pel 28 d’abril, un mes abans de les eleccions municipal i europees.

Pablo Casado, el líder del Partido Popular, ja ha anunciat el seu gran tema de campanya: “Quien quiere aplicar el 155 en Cataluña tiene que marcar la casilla del PP.” És a dir si seu contra Catalunya voteu el Partido Popular. Segons ell el seu partit ha parat la venda d’Espanya pels socialistes a Catalunya. La vida política a Espanya no gira al voltant de programes sinó contra Catalunya i prou. És a qui la dirà més grossa contra Catalunya.

Immediatament també s’han posat a la feina les agències de sondejos, que donen resultats bastant diferents, segons els mitjans de comunicació que els demanen. Com pot ser? És per mi un misteri que els diaris de dreta tinguin resultats més favorables al PP i els d’esquerra al PSOE. Que trien els enquestats segons que pertanyen a un o altre bàndol? Hi ha malgrat tot unes constants. Primer, no hi ha cap partit ni cap coalició actual que tingui majoria absoluta. El PSOE seria primer i guanyaria molts escons … però agafant vots a Podemos, que en perd. Junts no podrien governar sense el vot dels independentistes catalans. Com fins ara. El PP vindria després, però amb Ciutadanos tampoc no tindria majoria. Els hi faltarien els diputats de Vox, que entraria en força a les corts de Madrid, amb quinze o quaranta diputats segons els sondejos. És molta diferència, però el cert és que un partit declaradament feixista entraria al parlament espanyol i que seria decisiu. Si Vox té quinze diputats, no n’hi hauria prou per fer govern amb el PP i Ciutadanos, com acaba de passar a Andalusia. Però si en té quaranta, sí que hi pot haver un govern trifachito a l’andalusa … llevat que el PSOE faci govern amb els contraris, és a dir Ciutadanos, que també és una possibilitat. Hi ha tan poca columna vertebral en els partits espanyols que tot és possible.