Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Primàries a l’esquerra, segona volta. El Fillongate. Carles Puigdemont parla a Europa.

RÀDIO ARRELS – 31 de gener del 2017 – Crònica d’actualitat 20 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ

Es treuen conclusions de la primària de l’esquerra i per les candidatures a les eleccions legislatives a Catalunya Nord. S’evoca el Fillongate. Es comenta la conferència del president Carles Puigdemont a Brussel·les, al parlament europeu, on ha dit clarament que hi hauria un referèndum. Ara a Europa se sap que tot va de debò.

Primàries a l’esquerra, segona volta

Evidentment, una de les temàtiques de l’inici de setmana és la segona volta de la primària ciutadana de l’esquerra.

Aquesta setmana hi ha tres temes que no ens en podem escapar. En primer, tothom ha parlat de la segona volta de la primària de l’esquerra a França. Ja ho dèiem la setmana passada, el que era previst s’ha produït. Ha guanyat clarament Benoît Hamon a tot França. Això vol dir que l’últim dels principals dirigents recents de dreta o d’esquerra, Manuel Valls, ha estat descartat, com han estat descartar François Hollande, que fa morros – “il boude” i és molt divertit car amb aquesta actitud sembla un nen -, Nicolas Sarkozy i Alain Juppé. Com a antic primer ministre del criticat president Sarkozy, només queda François Fillon per descartar. Per tant hi ha una lògica de descartar tots els que han tingut poder.

Una altra lectura podria ser que els electors de dreta han votat el que era més a dreta de la dreta, i els d’esquerra han votar el més a l’esquerra.

Si, és un retorn als fonaments. La societat, i en tot cas els militants de cada partit volen que les opinions clàssiques de cada tendència siguin clares. A tot França el partit socialista té el problema servit. La direcció queda del Valls i de l’Hollande, que controlen el partit, doncs la màquina electoral i els diners. Pot passar molt bé com amb Segolène Royale, que s’hi han posat tots per fer-la caure, i el Benoît Hamon ho té pelut. Però també és un problema la línia del partit socialista ja que, com passa a Catalunya Nord, en el seu conjunt va cap al centre, cap a més moderació, cap a la socialdemocràcia, quan el poble d’esquerra, la gent que ha votat, militants i simpatitzants, han dit clarament que volien temes d’esquerra i eventualment canviar les coses. Tenen servit el dilema a l’interior del partit socialista.

Hem esmentat Catalunya Nord, aquí les coses han estat un poc diferents.

Efectivament, però no tant. Els partidaris de Manuel Valls han guanyat de poc. Són 87 vots sobre 15.400, és a dir comptant bé, tres cabells: 50,3% contra 49,7%. Si se sumaven els vots de Benoît Hamon i Arnaud Montebourg de la primera volta, se superava una mica el 50%. Vol dir que tot l’aparell del partit, que és per l’Hollande i pel Valls, han fet un esforç de mobilització prop dels militants i s’han mogut durant la setmana per fer votar nova gent. En total no va ser enorme ja que són 1.800 vots més. Observi que Manuel Valls creix de 2.600 vots i Benoît Hamon de més de 3.800. Aquí també és ell el guanyador moral, perquè per l’un hi havia gairebé tots els elegits i els militants que repartien tracts, que telefonaven, etc., i de l’altre el Barrallé a Prada, sense mitjans i poca gent per fer feina a favor de l’Hamon. No s’ha parat el creixement més fort de Benoît Hamon, tot i que no beneficiava de les estructures ni dels militants. Aquesta petita diferència a favor de Manuel Valls amaga un fracàs.

Quina és la conseqüència per tots aquests polítics que han pres partit per Manuel Valls ? Pot acabar amb una excisió a les legislatives ?

L’excisió, no me la crec a França. I aquí seguiran el que es faci a París, car sempre han seguit qui governa. És el mateix al migdia, a l’Auda, a l’Arieja. Són seguidors de qui mana, sempre ha estat així, i segueixen la línia del partit. Els que són a les vores són minoritaris i no se’ls hi dóna, en general, cap possibilitat de ser elegits, cosa que manté aquesta dinàmica pro partit. És una herència de l’antic caciquisme, que hem conegut durant molt de temps. En el caciquisme qui mana localment és ell mateix manat per més amunt mentre fa el seu petit reialme. Per això cal ser dins la línia dominant.

De fet no és una qüestió d’excisió que es planteja aquí sinó d’eleccions legislatives. Si alguns diputats van cap a Manuel Macron – el Jacques Cresta no amaga que ho vol fer – estan perduts car, al partit socialista, mani el Cambadelis, es a dir els vallsistes i hollandistes, o mani Benoît Hamon, evidentment presentarà candidats. En presenten un a la presidencial doncs en presentaran també a les legislatives. Doncs qui va amb Manuel Macron està segur de tenir un contrincant. Com que a casa nostra les eleccions són sempre molt ajustades, perquè el departament, globalment, és de poc més de dretes que d’esquerres, vol dir que els diputats que passaran al Macron seran liquidats. Per exemple observo que la Sra Ségolène Neuville, que era membre del govern de Manuel Valls i a favor de la seva candidatura, se presentarà en una circumscripció on la major part dels bureus han votat per Benoît Hamon, de manera clara i important. Ella era per Valls i la seva circumscripció per l’Hamon. Què farà ? Si va amb Macron, no passarà, llevat que la gent en poc temps

canviï d’actitud. Aquest dilema el tindran tots, cosa que els obliga a quedar-se en el marc del partit socialista. Per tant, problemes interns, quina línia política i qui es presenta, és segur que es plantegen, però excisions no ho crec.

El Fillongate

Aquest és l’espai polític que retrobem cada setmana. Ara, després de la segona volta de les primàries de l’esquerra, parlarem del cas Fillon.

Perquè hi estem obligats, però no m’agrada gaire. Aquesta setmana no ens podem escapar del Fillongate. No està demostrat però hi ha sospites de prevaricació, i es diu que és legal. Si és legal pagar algú a no fer res, m’apunti a aquesta legalitat com ho faria tothom. Digui el que digui la justícia, el Sr Fillon és marcat, fins a les eleccions. Els seus el defensaran, però tota la gent més cap al centre o moderada, què faran ? Hi ha poca cosa a dir, llevat que és xocant, perquè amb els documents, amb el que ell mateix diu sembla evident que la senyora Fillon tenia un treball fictici. No pot demostrar una feina per 600.000 euros. El que és segur és que era pagada uns sis mil euros cada mes. L’escàndol és aquí. No és utilitzar un parent o un amic sinó un tal sou per una feina dubtosa. Llevat dels professional elegits a vida, la feina política és provisional i s’entén que un elegit vulgui tenir confiança en els seus ajudants. L’escàndol és la suma pagada, sobretot quan es pensa als pocs diners que té la gent per viure, encara més en temps de crisi, i que ve d’una persona que diu que caldrà una política de rigor, de limitació dels salaris.

Ara bé, col·locar la família és bastant corrent, a tot arreu. Per exemple, recordo Josep Lluís Carod Rovira col·locant el seu germà aquí a Perpinyà i després a París amb un salari encara més alt que la Sra. Fillon. Un humorista parlava d’ell com del Carod de les peles.

Perquè es deia Apel·les.

Ara bé, amb una diferència amb el cas Fillon, car aquest afortunat treballava de debó. Per el cas Fillon, queda per demostrar.

No es pregunta el fet de col·locar un familiar, sinó que aquest treballi.

Cal que treballi i que el salari sigui ajustat a la feina. Visiblement, era el doble o el triple del que cobra un ajudant parlamentari. Aquí rau l’escàndol moral que, en temps de crisi i amb el programa de restriccions que vol fer el Sr Fillon, farà reflexionar molta gent.

Parlem d’un cas de fa uns quants anys i que surt a un moment d’eleccions.

No és perquè és un cas de fa uns anys que no continua passant. La sospita hi és per sempre. També és una tradició a l’esquerra com a la dreta. S’ha vist a l’ajuntament de París, a l’època de Jacques Chirac, també havia estat condemnat Alain Juppé, que va ser inelegible durant anys. Ho caldria expurgar, però hi és. No és tant que robin, sinó que abusen dels diners, i gasten diners que són públics, que són nostres.

Carles Puigdemont parla a Europa

Continuem amb el president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont, que ha estat notícia.

Les coses es precisen a Catalunya i ara avancen d’una manera regular i implacable. Si recordeu, al mes de desembre, quan el president Carles Puigdemont va convocar una reunió de partits i entitats per fer un comitè pel referèndum, havíem dit: això significa que tot està a punt, perquè si comencen a descobrir-se i a posar en plaça una maquinària, és que les lleis de transició estan a punt. Efectivament, els partits a favor de la independència, Junts per Sí i la CUP, van presentar la llei de transició i el seu article primer, que diu que Catalunya és una república. No serà una llei de preparació, serà una llei de ruptura, serà la declaració d’independència. Fa poc, amb un cara a cara que el president ha fet a la televisió amb dotze ciutadans, no es va aprendre gran cosa més, sinó que va reafirmar, puntualitzar. Va fer la seva línia creïble i precisa per la gent del país.

Conferència del president de la Generalitat Carles Puigdemont al Parlament Europeu, a Brussel·les, el 24 de gener del 2017. A l’esquerra Oriol Junqueras, al centre Raül Romeva (Font: Ara, foto Laura Pous/ACN)

Deu dies desprès, ho fa a la Unió Europea, en una sala del parlament europeu. Va ser una jugada magistral, perquè hi hagi ambaixadors o no, totes les ambaixades eren presents amb algú que faria un informe. Era clavar al cor d’Europa la qüestió de la independència de Catalunya, fer-la pública. A partir d’aquest moment, ningú no podrà dir que no és informat. A més els tres ponents, Puigdemont, Junqueras i Romeva, van ser breus i precisos, una hora en total.

Raül Romeva, antic diputat europeu que s’ha destacat per ser un dels més presents tant a les comissions com a les assemblees, i per tant seriós i complidor, va parlar de Catalunya i d’Europa. El més important és quan va dir que Catalunya no és el problema d’Espanya sinó el problema d’Europa. Espanya no vol que es voti i Europa ho vol per principi democràtic. Si ella no tracta Catalunya, Europa abandona la seva filosofia. Raül Romeva ha traslladat el problema d’intern a extern i ha lligat de manera molt hàbil i clara l’independentisme a Catalunya i l’europeisme. És qui no vol deixar votar que és contra els principis d’Europa. Oriol Junqueras n’ha aprofitat per donar garrotada, com es dir vulgarment, a la gestió d’Espanya, que és fatal. El president Puigdemont, en el seu exposat, ha dit clarament que hi hauria un referèndum. Doncs tot està a punt i estan remenant el pallot vermell per veure si el toro s’hi tira a sobre. Ara, a Europa, se sap que tot va de debò a Catalunya.

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-dactualitat-del- 31012017?in=radio-arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat

Articles recents

El missatge polític del president Quim Torra. Més sobre el coronavirus a Espanya i a França. La Creu de Sant Jordi per Aire Nou de Baó.
29 Setembre 2020
El president Torra compareix davant el Tribunal Suprem. Rentrada amb coronavirus a Europa i al món. Un eslovè guanya el Torn de França.
22 Setembre 2020
Un 11 de Setembre insòlit, com ho és l’any. Quina línia política seguirà l’independentisme català ?
15 Setembre 2020
El panorama polític de Catalunya. De la necessitat de mantenir les escoles obertes.
8 Setembre 2020
Catalunya Ràdio prepara la rentrada política. Política catalana des de Catalunya Nord. Ada Colau : “M’estimes ? Jo tampoc !”
1 Setembre 2020