Pensions i immigració, temes de campanya presidencial. Nous passos a Catalunya.

Pensions i immigració, temes de campanya presidencial

La campanya presidencial francesa del 2017 ja ha començat.

Us voldria comentar dos temes d’aquesta campanya presidencial, que ja han sallit amb la senyora Le Pen, amb el senyor Fillon i ja fa temps amb el senyor Sarkozy. Són temes forts, demagògics, populistes i manipuladors de l’opinió, especialment les pensions, les “retretes” com se diu a Catalunya Nord, i la immigració. Són dos temes molt calents.

El primer preocupa molt la gent gran o de mitjana edat : les retretes, com? quan? es podran pagar? Es parla d’assegurances privades… Sobre les retretes, cal precisar la cosa més important: la gent creu que com que ha cotitzat tota la seva vida per la seva retreta hi té dret, i que aquesta sigui de la quantitat prevista. No és veritat. No hi ha reserves, no hi ha quantitats que pagueu tota la vida i que després us tornen. A cada moment són les cotitzacions dels actius que paguen les retretes del moment. Doncs caldrà gent en el futur per pagar les nostres retretes, d’aquí cinc, deu o trenta anys. Aquí és el problema.

D’altra banda se constata que ara i des de fa temps a França, la gent no té prou fills, tot sovint un o dos. Poques famílies amb tres fills o més. Recordi que cal més de dos fills per dona per que hi hagi la simple reconducció de la població, car sempre n’hi ha que no tenen o no poden tenir fills.

A més hi ha la gent del baby boom o de les trenta glorioses que estan arribant a l’edat de la jubilació.

Efectivament són nombrosos i han fet menys fills que els seus pares. La situació és més dramàtica encara a Espanya o a Alemanya. Però ja no hi ha prou actius a França per pagar les retretes. És a dir que, sense gent de l’exterior per compensar aquesta població jove que fa falta, la població activa futura no podrà pagar les retretes de les generacions actuals que han tingut pocs fills. No han assegurat la seva retreta car no han creat prou futurs actius.

Només se pot compensar per la immigració de gent jove, de joves adults. És matemàtic. És el que està passant i que molta gent no vol, a la dreta, a l’extrema dreta i també a l’esquerra. És una cosa que psicològicament se pot entendre car hi ha la percepció que els immigrants són nombrosos, venen amb la seva llengua, els seus costums i per alguns amb la seva religió, que no és la del país. Mes no voler aquesta immigració és incomprensible si se vol guardar la protecció social i el nivell de vida. Ho ha dit clarament la senyora Merkel: Alemanya no té prou braços i actius per a mantenir el nivell de vida i les prestacions socials. Ha dit que li calia un milió de noves persones més. Evidentment cal que aquests immigrants respectin el valors del país, que són els valors de la democràcia, en particular la laïcitat. Un Estat laic autoritza totes les religions, però no hi ha cap religió d’Estat que s’imposi a les normes públiques, sobretot les que protegeixen els drets individuals i especialment els drets de les dones. Qualsevol que vingui ho ha d’acceptar.

Els valors i les lleis ?

Parli dels valors. Els països islàmics tenen lleis, que venen de la religió d’Estat. A casa nostra és l’invers car es tracta dels drets de les persones i dels ciutadans, que han de garantir les lleis.

Això dit, per tant, és aberrant la posició de persones que no volen immigració, que han tingut pocs fills i que a més volen conservar els seus avantatges i la seva retreta. És impossible. O bé hi ha fills per assegurar les retretes dels pares, o entra altra gent que ve a cotitzar per nosaltres. A tot arreu d’Europa, els immigrants són majoritàriament adolescents o joves adults, doncs amb pocs d’ells que se jubilaran en els propers anys i molts que treballaran. Ara bé, evidentment la demagògia de certs candidats funcionarà a fons i els aportarà molts vots.

Nous passos a Catalunya

Passem a Catalunya, amb el president de la Generalitat que ha convocat una cimera pel referèndum just abans de Nadal.

A Catalunya les coses comencen a se moure, ja que el president Puigdemont ha decidit convocar el 23 de desembre una reunió de partits independentistes del Parlament que formen la majoria (Junts pel Sí i la CUP), de les entitats cíviques que van promoure les grans manifestacions (Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural i Municipis per la independència), i moltes altres entitats i partits. Això vol dir que les lleis de transitorietat són a punt, les que cal prendre al moment d’una declaració d’independència – o abans – per a assegurar la continuïtat de les administracions, dels serveis a les persones i de la justícia, de la policia i de les finances, de les retretes. També, tot i complint una promesa a la CUP, és una pressió sobre la mateixa CUP. Si no voten el pressupost – que té una partida prevista pel referèndum – tindran davant d’ells la societat per demanar comptes. Per segona vegada, després de la qüestió de confiança, demostra habilitat política. Evidentment, convocar aquesta primera reunió de preparació és una afirmació tranquil·la, de l’estil vaig fent el meu camí. Al mateix temps el govern de Madrid ho veurà com una provocació. Seran un Nadal i un Cap d’Any interessants.

A més podem destacar que aquest divendres, la presidenta Carme Forcadell a de comparèixer davant el Tribunal superior de justícia de Catalunya, acusada de permetre un debat al Parlament de Catalunya. S’ha dit que en cas d’inhabilitació de Carme Forcadell es podria avançar el referèndum a Catalunya.

Evidentment i és ineluctable. Ja vaig comentar que, al meu entendre, el referèndum se faria abans de la data prevista, car hi pot haver a tot moment un incident que provocarà la ruptura. Interessa Catalunya que la ruptura vingui de Madrid i no que tot quedi tranquil i que la convocació d’un referèndum prengui l’aspecte d’una desobediència. Amb un trencament provocat per Madrid per una injustícia o una provocació tot és més fàcil. Si s’inhabilita o fins i tot si es jutja la presidenta Carme Forcadell, l’única resposta ha de ser política i no solament de manifestacions. Aquesta resposta només pot ser de dir no es reconeix aquesta decisió, i la ruptura serà consumida.

Faig observar que, com ho ha indicat el diari Ara, ja hi ha parlamentaris i homes polítics d’altres Estats – britànics, suïssos i d’altres països – que prenen posició dient que no se pot jutjar una presidenta de parlament en actiu. Que la justícia ordinària jutgi una elegida que té furs, que és protegida en tant que elegida, és una denegació de la democràcia, digui el que digui la llei.

Podria ser la clau pel referèndum i per que es prengui posició a nivell internacional.

A nivell internacional el referèndum és la principal eina per un reconeixement. A tot arreu d’Europa, inclús a França, el referèndum és practicat, sigui vinculant – és a dir decisori, com ha fet França amb la reforma de les institucions europees -, o bé no vinculant – és a dir indicatiu, que no és d’aplicació obligatòria, però que té interès com el que s’ha fet per l’aeroport de Notre-Dame-des-Landes prop de Nantes. Hi ha països on són gairebé genèticament presents dins llur democràcia, com a Suïssa. Per tant no s’entén que a Espanya no es pugui fer un referèndum, car és la manera més habitual de fer quan hi ha un dubte: es demana als electors de dir el seu parer, i es respecta el que diuen, encara que el si o el no superi la meitat només de el u per cent. Ha passat a Escòcia, ha passat al Regne Unit pel brèxit, ha passat a Suïssa fa una setmana. Que no es pugui fer a Espanya és un punt molt favorable a Catalunya, tant al moment del referèndum, car caldrà observadors estrangers i els assegura, com pel reconeixement d’un futur Estat català.

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-dactualitat-del- 13122016?in=radio-arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat