Pedro Sánchez assumeix el CatalanGate. Reflexions sobre Rússia, Ucraïna i Europa.

Però fa un mes Pedro Sánchez va assumir el CatalanGate, aprofitant de la situació de la guerra a Ucraïna on Espanya lliurava armament, molt menys que França o el Regne Unit, però participava. Per tant feia difícil retreure-li els seus pecats. Pedro Sánchez va afirmar davant de les Corts espanyoles que només divuit persones van ser investigades pels serveis secrets, respectant la legislació i la constitució. Va declarar que se negava a obrir una investigació sobre el CatalanGate i que ell i el seu govern no tenien cap responsabilitat política (trad.): “El president no sap ni decideix les operacions dels serveis d’intel·ligència. Pot haver passat en ocasions anteriors però ara no”. Doncs és el: “C’est pas moi Monsieur, c’est Rajoy!” Però era alhora admetre que el CatalanGate era real, que no controlava els seus serveis secrets i que no faria res per cercar els responsables. “Circulez, y a rien à voir”.

Per tant assumeix l’espionatge i no amaga que és per fer una guerra total a Catalunya i a l’independentisme: repressió, espionatge generalitzat, intent d’erradicar la llengua o de marginar-la, fer menys inversions i puncionar-hi més diners, sembla que Catalunya sigui clarament l’enemic a abatre. Tots, fins i tot els moderats i els autonomistes que no volen marxar d’Espanya van ser espiats. Com deia el llop a l’anyell en la faula de La Fontaine. “Si ce n’est toi, c’est un des tiens”.

En aquest context és incomprensible l’actitud del govern d’ERC i Ju7nts presidit per Pere Aragonès, que sembla acceptar que Espanya és violent, que el que passa és condemnable però no tant, cap tothom sap com és. Impertorbablement demana a restablir el diàleg amb el govern espanyol que els espia, però no sobre la independència. Constatant que ara Junts també s’estova, Pedro Sánchez acabar de dir que vol que participi també a la taula de diàleg. S’ha fet una trobada a nivell de ministres per fixar dues reunions d’aquí finals d’any, per tant sense presses, com per deixar passar el temps.

Perquè ara? Perquè li va bé a Pedro Sánchez? Perquè té problemes grossos i necessita neutralitzar Pere Aragonès i els diputats d’ERC a Madrid. No és que vulgui negociar car no se parlarà d’autodeterminació, d’independència ni d’amnistia. Només interessa Pedro Sánchez que se vegi a Catalunya, a Espanya i sobretot a Europa, pel profit seu. És visiblement una operació només per l’aparença, d’enfumage dirien a França.

Recordeu belleu que a inici d’any, abans que se conegui el CatalanGate, Pedro Sánchez havia enterrat el diàleg, dient que per ell només eren prioritàries les eleccions a Castella i a Andalusia, que el govern Sánchez és a les acaballes. Les dues van ser un gran fracàs per ell i pel PSOE, fins al punt que tots els analistes consideren que el PP governarà a les pròximes eleccions generals. A més té dissensions amb els seus socis de Podemos. El seu govern cauria si no tingués l’ajuda d’ERC, que no aprofita la situació per obtenir el que sigui. Però Pedro Sánchez els tapa amb només la promesa de parlar.

Amb el CatalanGate Pedro Sánchez era en una mala situació, però ara l’assumeix ja que ERC i Junts no n’han fet una causa bèl·lica, ni tant sols han exigit explicacions. Per tant amb el diàleg és com amb una pedra tocar dos pardals. Parlant és contribuir a enfonsament l’independentisme i és sobretot donar a Europa la imatge que està parlant amb les suposades víctimes del CatalanGate, doncs que per elles no és tan greu que això: no hi ha ruptura sinó col·laboració.

Mentrestant la comissió d’enquesta europea sobre el CatalanGate amb el programa espia Pegasus ha començat les seues entrevistes. S’ha muntat a Brussel·les un front comú PSOE, PP i Ciudadanos per a evitar que vingui a Espanya. Per ells cal acabar de tapar-ho tot: que diguin el que vulguin a Europa mentre no tingui repercussions a Espanya, que la premsa no en parlarà. Els arguments són senzills i descarats, i evidentment falsos.

D’una banda han dit que seria “vergonyós pels polítics espanyols”. Però qui ha fet la cosa vergonyosa del CatalanGate? És aquí que el diàleg amb la Generalitat se situa car serveix de caució. D’altra banda el mateix Zoido un dels dos ministres, un del PP que han ordenat el CatalanGate, avui eurodiputat membre d’aquesta comissió, ha declarat que no cal investigar Espanya car és un país que respecta els drets democràtics, on la policia i els serveis secrets actuen sota el control dels jutges. Només Zoido no recorda que el Consell d’Europa ha acusat la justí-cia espanyola de ser política i sense respecte dels drets de l’home.

Reflexions sobre Rússia, Ucraïna i Europa

Continua la guerra a Ucraïna i vols reflexionar sobre Rússia, Ucraïna i Europa.

Fa quatre mesos que assistim a Europa mateix a una guerra d’agressió d’un Estat contra un altre, ambdós membre de l’ONU, amb l’objectiu de destruir-lo i d’annexar-ne la més gran part possible. Això no havia passat a Europa des de Hitler i agressions idèntiques de l’Alemanya nazi contra els seus veïns. La guerra dels Balcans era diferent, tot i que atroç i intolerable, però durant anys tolerada car interna a un Estat, Iugoslàvia, que se desintegrava i on els pobles i regions eren en rivalitat, alguns amb pretensions d’hegemonia i practicant la neteja ètnica.

Avui hi ha un Estat agressor i imperialista, Rússia, que vol afirmar-se per la força, i un Estat agredit que intenta defensar-se, tot i sent més feble. No és perquè Putin els proclami i que l’opinió russa s’ho cregui, manipulada com és, que els seus arguments són exactes. És més aviat l’invers.

Ell ha dit que venia a defensar i salvar els russos que s’estaven a Ucraïna. Notem que és exactament l’argument d’Hitler, que considerava que on hi havia alemanys era part d’Alemanya i que ho calia recuperar costi el que costi. És el que s’ha anomenat l’Anschluss, recuperant Àustria, i la guerra contra Txecoslovàquia per la regió de les Sudetes. S’ha vist que cedir davant les agressions d’un dictador portava malgrat tot a la guerra. En aquest sentit l’ajuda dels Estats europeus a Ucraïna és el que calia fer per a evitar mals majors, que belleu se produiran igualment.

Vladimir Putin fa el mateix. Per ell on hi ha russos és Rússia. Però allavontes tota l’antiga Unió Soviètica és Rússia car el règim soviètic, especialment Stalin, va desplaçar desenes de milions d’habitants i va afavorir la implantació de russos a tot arreu. Qui és rus? La llei russa ho defineix i Putin acaba de la fer ampliar a tota la gent que parla rus, és a dir a la totalitat de l’ex Unió Soviètica, on el rus era obligatori arreu i les altres llengües marginades o reprimides. És una llei per a justificar noves agressions, o almenys pressions i intervencions arreu, a on sigui. A més és aberrant car la pròpia Rússia de Putin és una mosaica de pobles diferents amb llengües pròpies.

 

Per Ucraïna Putin ha justificat l’agressió dient que l’ucraïnès no existia, que era rus. No és veritat, tot i que siguin dues llengües d’una mateixa família, les llengües eslaves. Imitant les seues afirmacions se podria dir a França que totes les llengües romàniques són francès o variants. Ho podrien dir també els italians, car allà hi va néixer amb el llatí, etc.

L’altre argument de l’agressió és que Ucraïna era sota influència feixista i que calia purgar-la, erradicar. És evidentment inexacte. Si ens basem sobre la presència de partits d’extrema dreta amb diputats -que a Ucraïna són extraparlamentaris- allavontes França és feixista, ho és Alemanya, ho és Itàlia, i no parlem d’Espanya amb Vox.

En realitat és l’invers que se podria dir. El règim de Putin a Rússia té bastants aspectes d’un règim feixista de veritat. Per tant no caldria forçar gaire la interpretació dient que Rússia és un Estat feixista i cal purgar-la dels feixistes que la dirigeixen, és a dir el Putin mateix. Se veu amb això on poden portar les exageracions i les falses afirmacions de Vladimir Putin si s’aplicaven a ell mateix.

El darrer argument putinià concerneix el Donbass, tocant a Rússia, on diu que és una part històrica de Rússia. Però on parava Rússia a l’època dels tsars, amb un imperi que cobria tota l’Europa de l’est? Diu també que tot Ucraïna feia part de la Rússia de fa cinc segles, que n’és el seu bressol. Aquí també la realitat de la història és reinterpretada car, de fet, la existència d’una sobirania a Ucraïna amb capital a Kiev precedeix la de Rússia amb capital Moscou. A més Ucraïna és un Estat des de 1920 i un dels primers a participar a l’ONU, el 1945.

 

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1764/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-12-de-juliol-de-2022