Ofensiva Puigdemont a l’UCE. Un sorprenent manifest a favor del rei fugit.

Un altre punt fort de l’anàlisi del president Puigdemont va ser el paper i el significat de les diverses sentències europees. Són una derrota de la justícia repressiva espanyola, que queda definitivament desqualificada per no respectar els drets fonamentals i processals. És la sentència del tribunal de Schleswig- Holstein que, posant-se en situació d’Alemanya – com si hi hagués passat el que se retreia a Carles Puigdemont -, diu que fer un referèndum no és ni un delicte ni sedició, i per tant refusa l’extradició de Carles Puigdemont. És la sentència del Tribunal de la Unió Europea que confirma la validesa del mandat dels eurodiputats catalans, quan Oriol Junqueras, diputat europeu elegit i validat, és a la presó. És la decisió del jutge belga rebutjant l’euroordre contra Lluís Puig car no era al Tribunal Suprem de jutjar els presos, i per tant han fet una falta jurídica de primera magnitud.

També, constatant que l’Estat espanyol no vol diàleg sobre l’autodeterminació i l’alliberament dels presos, que és el punt principal car discutir de temes quotidians no té cap interès i es fa amb qualsevol autonomia, Carles Puigdemont proposa l’estratègia de la confrontació intel·ligent. És a dir no oposar-se a tot de qualsevol manera, per a evitar que provoqui danys a les persones o a l’economia, però atabalant, bloquejant l’Estat. No ha precisat els continguts. Se pot suposar que serà el seu programa, que publicarà el seu partit a l’octubre. Però ha indicat clarament que l’instrument serà el Consell per la República perquè no hi ha cap pressió possible sobre ell per part de l’Estat espanyol. Si recordeu, us havia comentat des de l’origen que aquest consell seria un instrument excel·lent perquè no és una estructura com un consell de ministres, sinó que se basa sobre consells locals, amb representació fora d’Espanya. Per tant és un instrument de lligam i de pressió que no s’ha utilitzat fins ara però que pot ser eficaç. En conjunt, l’ofensiva Puigdemont sembla ser de prendre possessió del terreny social, de la gent, i del terreny polític pel discurs, és a dir per l’anàlisi i les propostes, fixant els temes seus i, de retruc, els temes de debat pels altres partits.

Interessem-nos ara a les reaccions a aqueixes paraules de la intervenció de Carles Puigdemont. Reaccions d’Esquerra Republicana ?

Immediatament reacció d’Esquerra Republicana, sense que hagi estat anomenada mai, i tot i que Carles Puigdemont faci referència a Oriol Junqueras, a Marta Rovira i a la lluita que porten els dos partits. No hi ha hagut cap referència a les picabaralles entre ells. Però, com se diu en francès, Esquerra “s’est sentie visée” per la confrontació intel·ligent, que deixa entendre, en negatiu, que d’altres iniciatives no ho són. Veig que Pere Aragonés ha mossegat a l’ham i ha entrat en aquest joc quan, contestant a periodistes, a la defensiva, declara que el diàleg també és intel·ligent. Home, és clar que ho és, per principi i com a finalitat. Però no és el tema car el diàleg Estat-Catalunya, sobre el qual se basa l’estratègia d’ERC, no existeix. Em fa l’efecte que Pere Aragonés no ha entrat en el tema o que, contestant a una expressió, eludeix el fons de la qüestió.

En efecte, fa vuit mesos que la taula de diàleg s’ha decidit, al gener, i encara no ha començat el diàleg, si és que un dia comenci. Sobretot el punt essencial, l’autodeterminació o una contraproposta per part de l’Estat, a discutir, no fan part d’aquestes discussions futures i per ara inexistents. Per tant, la qüestió no és si el diàleg és també intel·ligent o no, és que no hi ha diàleg i només queda la confrontació. És a dir com ? quan ? amb quina línia i amb quins mitjans ? No se sap per ara. També és clar que l’objectiu de qualsevol confrontació és de portar cap a un diàleg aquests que no el volien a l’inici, i que prefereixen la confrontació, que és el cas de l’Estat espanyol.