Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Offensive Puigdemont à l’UCE. Un surprenant manifeste en faveur du roi enfui.

RADIO ARRELS – 25 août 2020 – Chronique d’actualité 206

Le président Puigdemont, constatant l’échec de l’État espagnol dans sa tentative d’étouffer l’indépendantisme, sa déroute juridique en Europe et l’absence de dialogue, propose une confrontation intelligente utilisant le Conseil pour la République. Des anciens ministres et présidents autonomiques, du PSOE comme du PP, beaucoup avec un passé chargé ou des trajectoires peu rectilignes donnent leur soutien au roi enfui car, selon eux, l’Espagne a “un système avancé forgé dans la liberté, dans la justice”.

Ofensiva Puigdemont a l’UCE

Ha acabat la Universitat Catalana d’Estiu. Tornem sobre uns dels moments forts i parlem de l’ofensiva Puigdemont a l’UCE.

Des de fa dos o tres mesos, amb culminació al mes d’octubre, se veu desenvolupar una ofensiva Puigdemont. Hi entra la seua conferència de divendres passat a Vallroc, a Prada, que va ser el punt culminant de la Universitat Catalana d’Estiu d’enguany, que tothom podia preveure, fins i tot el prefecte que nos va demanar que no hi hagi massa gent afora. Tot ha anat perfecte, senyor Prefecte.

No se pot dir, com ho he sentit, que el programa de l’UCE afavoria el president a l’exili al detriment d’Esquerra Republicana, car s’havia convidat el vicepresident de la Generalitat i futur cap de llista d’ERC a les pròximes eleccions, Pere Aragonès. S’havia compromès a fer el discurs inaugural de l’UCE, per tant un acte lluït, i en els programes hi constava pel dilluns 17 d’agost. Per tant Pere Aragonès tenia una tribuna. També han vingut a l’UCE Joan Talarn, membre d’ERC i president de la diputació de Lleida, i Diana Riba, diputada europea per ERC i esposa de Raül Romeva, un dels presos polítics catalans.

La presència d’ERC a l’UCE era – i ha estat – doncs important. Però pocs dies abans Pere Aragonès ha anul·lat la seua vinguda a Prada car ha preferit assistir a un acte commemoratiu a Barcelona, amb foto però sense parlament. Per substituir-lo se va convidar Josep Maria Argimon, secretari de salut pública a la Generalitat, al departament de salut d’Alba Vergés, també d’Esquerra Republicana, que ens va parlar molt bé de la lluita contra el Covid19, però evidentment no va ser un discurs polític.

En aquest context, el president Puigdemont ha estat l’estrella de l’UCE 2020. Podia fer un discurs únicament polític, aprofitant la oportunitat, però la meua sorpresa va ser quan va començar i desenvolupar un exposat construït i argumentat on contestava al tema proposat, cosa poc habitual per un polític, és a dir a la pregunta “Independència desactivada ?” Ha fet una conferència d’estil universitari, on tot era analitzat i comentat amb, com no podia ser d’una altra manera amb aquest tema, un fort contingut d’anàlisi i de propostes polítiques.


A Vallroc, després de la conferència i la roda de premsa, el president Carles Puigdemont conversa amb els periodistes (foto Joan Becat).

Veiam, quins serien els punts forts a destacar ?

En destacaria tres. El primer : el referèndum de l’1 d’octubre del 2017, que era legítim, marca un abans i un després. La repressió agressiva i violenta que se desenvolupa allavontes persegueix sempre l’independentisme fins avui dia, i se fa sempre dura. No és de tal govern o tal persona, car va ser i és tant dels governs Rajoy com del PSOE de Pedro Sánchez, que no para. És de l’Estat i dels seus poders, “el poder clar i el poder fosc” segons Carles Puigdemont. Però constata que l’Estat ha fracassat car l’independentisme no ha estat rebentat i sempre creix car, com ha dit, “encara som aquí”.

Constata que cap dels presos polítics o exiliats ha renunciat a la independència, i ho diuen. Constata que els dos partits independentistes del govern legítim, ERC i JuntsXCat, i la principal entitat cívica, Òmnium Cultural, són sempre governats pels seus líders, des de la presó o des de l’exili : JuntsXCat amb president a l’exili, Carles Puigdemont, i secretari general a la presó, Jordi Sánchez, i per ERC l’invers amb el president a la presó, Oriol Junqueras, i la secretària general a l’exili, Marta Rovira. L’objectiu del govern era de desactivar la voluntat d’independència de la gent i dels elegits de base, amb “una repressió sense límits ni control” i l’Estat també ha fracassat.

Un altre punt fort de l’anàlisi del president Puigdemont va ser el paper i el significat de les diverses sentències europees. Són una derrota de la justícia repressiva espanyola, que queda definitivament desqualificada per no respectar els drets fonamentals i processals. És la sentència del tribunal de Schleswig- Holstein que, posant-se en situació d’Alemanya – com si hi hagués passat el que se retreia a Carles Puigdemont -, diu que fer un referèndum no és ni un delicte ni sedició, i per tant refusa l’extradició de Carles Puigdemont. És la sentència del Tribunal de la Unió Europea que confirma la validesa del mandat dels eurodiputats catalans, quan Oriol Junqueras, diputat europeu elegit i validat, és a la presó. És la decisió del jutge belga rebutjant l’euroordre contra Lluís Puig car no era al Tribunal Suprem de jutjar els presos, i per tant han fet una falta jurídica de primera magnitud.

També, constatant que l’Estat espanyol no vol diàleg sobre l’autodeterminació i l’alliberament dels presos, que és el punt principal car discutir de temes quotidians no té cap interès i es fa amb qualsevol autonomia, Carles Puigdemont proposa l’estratègia de la confrontació intel·ligent. És a dir no oposar-se a tot de qualsevol manera, per a evitar que provoqui danys a les persones o a l’economia, però atabalant, bloquejant l’Estat. No ha precisat els continguts. Se pot suposar que serà el seu programa, que publicarà el seu partit a l’octubre. Però ha indicat clarament que l’instrument serà el Consell per la República perquè no hi ha cap pressió possible sobre ell per part de l’Estat espanyol. Si recordeu, us havia comentat des de l’origen que aquest consell seria un instrument excel·lent perquè no és una estructura com un consell de ministres, sinó que se basa sobre consells locals, amb representació fora d’Espanya. Per tant és un instrument de lligam i de pressió que no s’ha utilitzat fins ara però que pot ser eficaç. En conjunt, l’ofensiva Puigdemont sembla ser de prendre possessió del terreny social, de la gent, i del terreny polític pel discurs, és a dir per l’anàlisi i les propostes, fixant els temes seus i, de retruc, els temes de debat pels altres partits.

Interessem-nos ara a les reaccions a aqueixes paraules de la intervenció de Carles Puigdemont. Reaccions d’Esquerra Republicana ?

Immediatament reacció d’Esquerra Republicana, sense que hagi estat anomenada mai, i tot i que Carles Puigdemont faci referència a Oriol Junqueras, a Marta Rovira i a la lluita que porten els dos partits. No hi ha hagut cap referència a les picabaralles entre ells. Però, com se diu en francès, Esquerra “s’est sentie visée” per la confrontació intel·ligent, que deixa entendre, en negatiu, que d’altres iniciatives no ho són. Veig que Pere Aragonés ha mossegat a l’ham i ha entrat en aquest joc quan, contestant a periodistes, a la defensiva, declara que el diàleg també és intel·ligent. Home, és clar que ho és, per principi i com a finalitat. Però no és el tema car el diàleg Estat-Catalunya, sobre el qual se basa l’estratègia d’ERC, no existeix. Em fa l’efecte que Pere Aragonés no ha entrat en el tema o que, contestant a una expressió, eludeix el fons de la qüestió.

En efecte, fa vuit mesos que la taula de diàleg s’ha decidit, al gener, i encara no ha començat el diàleg, si és que un dia comenci. Sobretot el punt essencial, l’autodeterminació o una contraproposta per part de l’Estat, a discutir, no fan part d’aquestes discussions futures i per ara inexistents. Per tant, la qüestió no és si el diàleg és també intel·ligent o no, és que no hi ha diàleg i només queda la confrontació. És a dir com ? quan ? amb quina línia i amb quins mitjans ? No se sap per ara. També és clar que l’objectiu de qualsevol confrontació és de portar cap a un diàleg aquests que no el volien a l’inici, i que prefereixen la confrontació, que és el cas de l’Estat espanyol.

Un sorprenent manifest a favor del rei fugit

Doncs uns comentaris al voltant de la intervenció de Carles Puigdemont a la Universitat Catalana d’Estiu. Queden uns minuts per prendre noves del rei espanyol ?

Per tal que no el descuidéssiu, si per cas. S’ha publicat un sorprenent manifest a favor del rei Juan Carlos. La flor i nata dels reservistes de l’Estat espanyol, els oficials de reserva com dirien a l’exèrcit francès, se mobilitza. Dimarts 18 d’agost més de setanta firmants publiquen una carta de suport al rei Juan Carlos. Entre ells antics ministres i presidents autonòmics espanyols, tant del PSOE com del Partido Popular, tots solidaris en el suport de la monarquia, passi el que passi. Quan he vist la llista m’ha semblat que somniava o que veia una pel·lícula de terror on se desperten morts-vivents.

Com pot ser que aquests personatges, amb totes les casseroles que traginem penjades al seu darrera, s’atreveixin a donar lliçons i a donar suport a un rei delinqüent ? El suport a la monarquia espanyola és com una nova Cosa Nostra a la siciliana o a la calabresa ? Tots els diaris, a més del text del manifest, donen els noms dels que porten la iniciativa : Alfonso Guerra, Josep Piqué, Rodolfo Martín Villa, Celestino Corbacho entre altres ex-ministres i dirigents. És possible que no els recordéssiu. Però tots són efectivament gent que saben de què parlen, com ho anem a veure, perquè el seu currículum és impressionant.

Hi trobem doncs Alfonso Guerra. Va ser vicepresident del govern de Felipe González. Va ser allunyat un temps de la política – ho cal dir a veu baixa, perquè és lleig – car esquitxat per les prevaricacions i estafes del seu germà Juan Guerra en el seu propi ministeri, que utilitzava el poder del seu germà per fer negocis per la família. Entre encobridors de malversacions financeres veiem que hi ha solidaritat. És Alfonso Guerra que va passar el ribot – un coup de rabot – segons la seua pròpia expressió a l’estatut de Catalunya del 2006, que va acabar amb la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional que hi va posar un altre cop de ribot. També Alfonso Guerra s’ha manifestat violentament contra l’independentisme des del 2017. És company de partit i de generació amb un conegut nostre, Josep Borrell, el de les borrellades.

Un altre personatge remarcable és Rodolfo Martín Villa. És també ressuscitat del passat més negre. Va ser dirigent de l’època franquista, governador civil de Barcelona al final de la dictadura i ministre de les relacions sindicals de l’època franquista, és a dir controlant els sindicats verticals feixistes. El 2014, sense que hagi tingut conseqüències concretes, una jutgessa d’Argentina va dictar una ordre internacional de detenció contra ell i altres dirigents franquistes per crims durant la dictadura. Com veieu, una persona que també pot donar lliçons.

Celestino Corbacho té també una trajectòria interessant, no gaire recta. És un militant socialista i batlle de l’Hospitalet, a l’aglomeració de Barcelona, i després ministre d’un govern socialista, però va passar cap a Ciudadanos, a la llista de Manuel Valls, que va abandonar ràpidament per un escó a la diputació de Barcelona. Per tant, com veieu, és tot un referent de coherència política i moral. La seua rectitud flexible li permet de donar lliçons.

Josep Piqué va començar militant a Bandera Roja, un grup comunista marxista- leninista, per passar a la gestió d’empreses i al Partido Popular, on va ser dirigent. Va ser ministre d’Aznar i va presidir la gran empresa química Ercros. Va ser perseguit durant anys en justícia per la venda fraudulent a ELF d’Ertoil, una filial de productes petroliers d’Ercros, amb l’acusació d’apropiació indeguda de diners. El cas va ser finalment arxivat el 2004, però Josep Piqué va ser esquitxat i quedarà sempre el dubte.

És a dir que encapçalen el manifest de suport al rei delinqüent una broqueta de polítics que no són models ni de rectitud de pensament ni d’un comportament ètic. Per tant poden entendre i perdonar, amb la seua experiència personal, les fantasies financeres i els tripijocs de l’ex-rei Juan Carlos de Borbón. Com he dit abans, saben de què parlen, per experiència pròpia.

El manifest afirma que la monarquia ha suscitat – citació, aguanteu-vos – “una Espanya modern, amb un sistema polític, econòmic i social avançat forjat en la llibertat, en la justícia i en la solidaritat”. És possible que s’ho creguin, però la pràctica de l’Estat espanyol demostra l’invers. Per exemple, els presos polítics i els set cents batlles i elegits encausats a Catalunya en nom d’aquesta dita llibertat i justícia en són, suposi, l’exemple més demostratiu d’aquest sistema avançat. Què significa en realitat el manifest ? Significa que faci el que faci, fins i tot malversacions, el rei és intocable per la dreta com per l’esquerra espanyoles. Doncs acta.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/792/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-25-dagost-del-2020

Commenter

Articles récents

Le message politique du président Quim Torra. Sur le coronavirus en Espagne et en France. La Croix de Sant Jordi à Aire Nou de Baó.
29 septembre 2020
Le président Torra comparait devant le Tribunal Suprême. Rentrée avec coronavirus en Europe et dans le monde. Un slovène gagne le Tour de France.
22 septembre 2020
Un 11 Septembre insolite, comme l’est aussi l’année. Quelle ligne politique suivra l’indépendantisme catalan ?
15 septembre 2020
Perspectives du processus d’indépendance de la Catalogne
12 septembre 2020
Le panorama politique de Catalogne. De la nécessité de maintenir les écoles ouvertes.
8 septembre 2020