RÀDIO ARRELS – 21 de març del 2017 – Crònica d’actualitat 27 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
L’ANC Catalunya Nord ha fet una ollada-debat a Rià, amb tres diputats de la majoria del Parlament de la Generalitat, els tres perseguits per l’Estat espanyol, com quatre cents altres elegits de Catalunya. Són determinats a fer un referèndum. A França, un primer debat ha oposat els cinc principals candidats per les presidencials. Atacant tots Emmanuel Macron i Marine Le Pen era posar-los en valor i reconèixer que eren fora del combat de veritat.
L’ollada de l’ANC Catalunya Nord
Aquesta setmana teníem actualitat política i presència de polítics catalans a casa nostra, a Rià, el bressol de Catalunya. Era l’ollada per la democràcia, hi éreu present.
És dir a una corranda : “Aquest home que ara balla / és petit i eixerit / per un tall de botifarra / ballarà tota la nit”. A Rià, de botifarres n’hi havia, i de bones. L’ANC, el grup de Catalunya Nord de l’Assemblea nacional de Catalunya, ha fet una ollada-debat a la sala Comte Guifré. Aquesta sala és un antic estable, ample, molt ben restaurat, amb una vista sobre el Canigó. Impressionant, i l’ollada molt bona, feta per l’Hervé Py. Quan vaig arribar el vaig trobar afegint la col i preparant-ho tot amb els seus ajudants. També recordi el Bernat Cristofol preparant una paella per un dinar dels Amics d’Arrels, també amb molta gent. Veig dues categories de catalanistes, els que fan una bona cuina i els que la saben apreciar.
El nostre convidat d’ahir, Nicolas Garcia, és bon cuiner, sap fer la salsa romesco.
Perfecte. Ho tenim tot guanyat, benvingut al club. Més seriosament, el debat va ser molt interessant perquè teníem al davant tres persones dels tres partits que formen la majoria independentista del Parlament de Catalunya, un batlle de l’Empordà de la CUP, el batlle de Reus, de l’ex-Convergència ara Partit Demòcrata Català, i Anna Simó, vicepresidenta de Parlament, que és d’Esquerra Republicana. Els tres han afirmat el camí cap a la independència. Han dit clarament qui hi hauria un referèndum, passi el que passi.
S’ha pogut descobrir – se sabia, mes és altra cosa veure-ho amb la gent que us ho explica – que els tres són processats. L’Anna Simó ho és com a membre de la mesa del Parlament. S’ha parlat del procés contra el president Artur Mas, contra Francesc Homs, mes han dit que hi havia prop de quatre cents elegits, batlles o diputats de Catalunya perseguits per l’Estat, per motius més variats : opinions, posar una bandera, vot d’una moció, etc., tot sovint per fets que són programes polítics. És una cosa que no s’entén : o es persegueix un partit pel seu programa, se l’il·legalitza, o si s’accepta, perquè atacar les persones ? Tenia ja la sensació, però vaig ser definitivament convençut, que l’Estat espanyol, a gran escala, està intimidant sistemàticament els elegits de Catalunya per delictes d’opinió. Es pot qualificar de repressió. Un atac contra una persona és voler fer un exemple, és prendre un boc emissari. És repressió acusar a centenars de batlles : és una caça de bruixes, és una intimidació sistemàtica. A Rià, es veien els tres elegits tranquils, determinats, sense una paraula d’odi vers Espanya o la gent que els perseguien : que facin ells, però nosaltres fem el nostre. Realment, una tranquil·litat que posi en paral·lel amb l’actitud de la gent a les grans manifestacions a Catalunya : se la veu tranquil·la, segura, no hi ha disbarats i van pel seu camí.
També quedava clar que no volien caure en les provocacions de l’Estat espanyol. El diputat de la CUP ha dit per exemple que a tot moment es podia declarar la independència, però el que volien és fer les coses en el temps volgut, quan els tres partits n’estarien d’acord. Han reafirmat el setembre com a data màxima.
És una trobada que us ha confortat en l’idea que s’hi ha de creure.
Sí. És cert. També estan preparant el vot dels catalans de l’exterior. Si recordeu n’hem parlat en les cròniques breus de l’any passat i de fa dos anys. A les últimes eleccions el vot dels catalans de l’estranger va ser determinant : l’Estat espanyol ho va bloquejar per a evitar que s’arribi a un total el 50% de vots independentistes. No és cap broma, n’hi ha més de quatre-cents mil, el 7 o 8% de l’electorat que ha votat poc a les darreres eleccions. Quan es diu : falten alguns vots pel 50%, de fet hi són. Que es tracti de gent que fa estudis, o pel treball, o que han emigrat fa més temps. Les enquestes mostren que a 80% eren a favor de la independència, doncs una proporció superior a la de Catalunya mateix. Suposi perquè hi ha una dominant de joves i perquè hi ha el contacte amb països d’Europa o Estats Units on amb la democràcia no s’hi juga.
El primer debat de les eleccions presidencials
D’aquí un mes tenim la primera volta de les eleccions presidencials franceses. Aquest dilluns hi havia el primer debat, a TF1, entre cinc dels candidats, és a dir no tots.
Tant se val que no hi siguin tots. S’ha vist a les primàries que, amb molts candidats, els més petits, que saben ja que no tenen cap possibilitat de guanyar, pertorben el joc. Juguen el seu paper, hi tenen dret. Pregunten, afirmen, provoquen debat amb els grans per semblar més notables, i eviten així que els candidats amb possibilitats s’afrontin sobre línies o programes.
El resultat se jugarà entre pocs, els cinc que hi havia, i probablement entre tres d’ells, car Mélanchon i Hamon semblen a fora del combat. Han fet efectes, a veure qui ataca més la senyora Le Pen, han procurat enviar piques a Macron i Fillon, han evitat de massa menjar-se entre ells, per recuperar eventualment vots de l’un a l’altre. Però la meua impressió és que aquests dos no tenen possibilitats per la segona volta, tot i que han fet una bona prestació, sobretot el Mélanchon que en sap moltíssim de fer efectes i parlar en públic. Ell ha dit les coses més divertides, ha punxat més, és cert. El fet curiós, que se podia preveure, són les actituds generals. Fins i tot el Fillon, que volia fer posat de presidenciable (ell és calmat, té experiència, resol tot el que toca) i que per això era una mica enrere, també perquè tenia por que se’l punxés sobre els seus afers. M’esperava que faci grans declaracions programàtiques. Ho ha fet, però “en demi-teinte”.
Sobretot que dels tres de què parleu, és el darrer en els sondejos.
El darrer que podria ser el segon, car Macron pot baixar i ell pujar. Ara bé tots, fins i tot ell, han posat en valor Emmanuel Macron i Marine Le Pen. Era clar, procuraven tots d’atacar l’un i l’altre, com per dir : ep! jo soc el seu adversari real. Era per mantenir llur estoc de votants, però alhora era reconèixer que eren fora del combat, i que el combat de veritat era Macron contra Le Pen. Ella, que en sap molt, li ha fet unes punxades, mai amb violència com fa sovint, sobre el burkini, sobre Europa, sobre els diners. L’altre, que ho tenia probablement ben preparat, ha estat molt correcte amb tothom qui l’atacava, no ha fet el que es defensa de tot, com els esparciates als Termopiles, que repartien a qualsevol persa que s’avançava, sinó que ha reservat les seves ires, els seus mots més forts a Marine Le Pen. Esperava la primera cosa criticable que ella diria, i ell atacava: ho ha fet tres vegades, a tres moments sobre tres temes. Cal reconèixer que, si ha estat discret la major part del temps – volia fer aquest que és a fora de les polèmiques car és ell que hi tenia més a perdre, o potser no tenia prou costum dels debats -, volia ensenyar que podia fer front a Marine Le Pen. Les tres vegades, l’ha clavada.
Penseu que un debat com aquest sedueix més pel costat espectacle de la política, o bé que la gent que ho mira pot anar al fons del programa de cada ú ?
Anar al fons, tocar els temes principals i saber que faran, no ho crec. Però sí, com a mínim, conèixer la llista de temes que són els principals per cada candidat, i en què insisteix l’un o l’altre. Això ha quedat clar i sense cap sorpresa. Fins i tot Fillon va retreure a Macron de “picorer”, d’anar a picar grans als altres. És el joc de Macron de dir : estic d’acord amb tal tema de l’un, amb tal tema de l’altre, per mostrar que ell és la síntesi. Fa que els comentaristes ara diuen: a quin lloc és ? Doncs precisament ell no es vol posicionar ni a la dreta ni a l’esquerra.
Ja que parlem d’Emmanuel Macron, és per haver-li mostrar el seu suport en públic que Brice Lafontaine s’ha vist retirar les seves delegacions a l’ajuntament de Perpinyà. Tot i sent de la seva majoria, no és dels Republicans: no ha trencat cap disciplina de partit ?
Havia de passar. El batlle de Perpinyà és dels “Républicains”, i és una de les personalitats d’aquest partit. A les eleccions departamentals ha presentat candidats seus, del seu equip, a tots els cantons que concerneixen Perpinyà. Per tant vol tenir presència, ell, o a través de la gent que propulsa. Era ja l’inici de la batalla de les legislatives. Sembla probable que Brice Lafontaine s’hi presentarà, car Unitat Catalana ha presentat candidats tot sovint, suposo que ho farà. Amb les eleccions presidencials, ser favorable a Macron vol dir que pot ser un candidat seriós : pot captar el vot catalanista i si Macron és president, pot captar simpaties de gent que no són clàssicament catalanistes. Si fa un percentatge significatiu, pot liquidar el candidat de la dreta. Si Fillon perd, hi haurà problemes dins els Republicans. Potser ho amagaran fins a les eleccions, però hi serà. Per tant cal marginar Brice Lafontaine. Es pot dir que és la primera víctima del macronisme.
Havia passat amb François Bayrou, però com que no tenia tantes possibilitats de ser elegit …
Quan un candidat pot fer un, un i mig, o 0,5% se’l pot deixar. A la segona volta ja dirà. Però si un pot tenir esperança d’anar a 4 o 5%, són percentatges que falten als candidats de debò. A més, si dona consignes de vot pot fer bascular una elecció a la segona volta. Deia sempre una persona catalanista i dins la política municipal, Lluís Lliboutry : el problema del catalanisme és que no arriba a 4 o 5%. Si un hi arribava, ell seria l’amo del joc polític, perquè segons on es decantaria faria bascular un resultat. Doncs podria exigir compensacions importants pel català.
Referència àudio: