RÀDIO ARRELS – 19 de desembre del 2017 – Crònica d’actualitat 66 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
En conseqüència de l’article 155 la Guàrdia Civil s’ha emportat les obres de Sixena del museu de Lleida. Què hi ha al darrere? Es fa el punt sobre la situació econòmica de Catalunya després de la intervenció brutal del govern de l’Estat. Algunes notes sobre la campanya electoral a Catalunya.
Les obres de Sixena
Per començar tornarem sobre l’afer de les obres i pintures del monestir de Sixena.
Les obres i pintures del monestir aragonès de Sixena eren dipositades al museu de Lleida, i aquest monestir junt amb el govern d’Aragó en reclamaven la restitució. Un plet, un judici era en curs. La Generalitat deia que eren propietat del museu i del bisbat de Lleida. Però, en aplicació de l’article 155 que suprimeix l’exercici de la Generalitat, el ministre corresponent del govern espanyol ha decidit enviar la Guàrdia Civil, que se les va endur dimarts passat a l’Aragó, a Sixena.
Se pot observar que d’altres obres de Sixena són al museu del Prado a Madrid i a altres llocs de l’Estat espanyol. Però Sixena i l’Aragó no n’han pas demanat el retorn. Només s’ha fet per les obres que eren a Catalunya. Tot passa com si calia recuperar-les ràpidament de Catalunya, com si ja fos un país estranger, i no pas de la resta d’Espanya, que sembla ser per a ells com a casa. Dit d’una altra manera, l’enemic és català.
Aquestes obres de Sixena són pintures murals salvades i traslladades desprès de l’incendi d’aquest convent l’any 1936, amb els esdeveniments que hi va haver, d’altres eren propietat del bisbat de Lleida i finalment d’altres eren obres comprades per la Generalitat, doncs que no calia tornar. Si es va així, es Les oeuvres de Sixena. Situation économique de la Catalogne. Notes de campagne électorale. buidaran tots els museus del món, el Louvre i els altres, siguin propietaris o no de les obres estrangeres que s’hi exposen.
Vista aquesta decisió del govern estatal, des del País Valencià se demana la restitució de 52 obres dipositades a Barbastre, una petita ciutat seu del bisbat aragonès que inclou Sixena. Argumenten textualment: “vist el precedent de Sixena”.
Ara bé, què hi ha al darrere de la decisió del ministre espanyol de cultura d’espoliar el museu de Lleida ? Segons Vilaweb del 12 de desembre hi ha curioses coincidències.
El ministre d’educació, cultura i esports que ha pres la decisió se diu Iñigo Méndez de Vigo. En el marc de l’article 155, si la seva aplicació continua desprès de les eleccions, o si guanyen els antiindependentistes, ell serà l’encarregat d’imposar el castellà dins l’ensenyament a Catalunya i de treure el català. Vol també suprimir el que anomena l’adoctrinament independentista, és a dir la història i la cultura catalanes, com ho va fer abans d’ell el general Franco. Tot això ho demanen el Partido Popular i el partit anticatalà Ciudadanos, que el senyor Manuel Valls ha anat a ajudar fa poc. Evidentment no és veritat que s’adoctrinen els nens, però si que serà veritat la repressió pedagògica, cultural i lingüística, com sota el franquisme.
Me direu: quin lligam hi ha amb Sixena ? Ara hi vinc. El germà del ministre Iñigo Méndez de Vigo se diu Pedro Méndez de Vigo, i és director i vicepresident de la fundació de l’ordre religiós que és propietari i fundador de monestir de Sixena. De germà a germà. Ara hi seu ? Són els que demanen que tornin les obres del museu de Lleida.
Aquest Pedro Méndez de Vigo és general de l’exèrcit espanyol i director del gabinet tècnic del secretari d’Estat espanyol a la defensa. Un cunyat seu és un dels ultradretans violents que van assaltar a Madrid el centre cultural Blanquerna de la Generalitat l’11 de setembre del 2013.
Per tant, l’afer de l’espoliació del museu de Lleida i del monestir de Sixena és doncs en relació amb una altra nissaga de grans servidors de l’Estat espanyol per la banda del Partido Popular i de la dreta extrema més dura. Complementem doncs avui la llista d’honor dels grans suports del govern del Partido Popular que se mereixen de ser citats com a models de deontologia i rectitud, ben lluny de la decadència que se veu massa sovint segons ells, ai las!, a l’Europa dita democràtica, com diuen.
Completen doncs la nissaga dels Pérez de los Cobos que vam evocar fa unes setmanes, amb un pare candidat d’extrema dreta i dos fills. L’un és l’actual amo de la policia estatal a Catalunya i l’altre el president del Tribunal Constitucional que va canviar el seu funcionament per fer-ne un tribunal d’excepció que va perseguir Artur Mas i Carme Forcadell. És a dir els que porten la repressió a Catalunya.
Dues nissagues excepcionals. Evidentment, tots són grans servidors de la gran democràcia espanyola, un model de fermesa per les democràcies decadents com ho són la francesa, l’alemanya o l’anglesa, que són febles per respectar massa la democràcia. No parlem de la democràcia belga, on el Partido Popular ha detectat la presència de neonazis, segons un diputat europeu seu. És veritat que en són especialistes, del neonazisme. Que Sant Jordi nos protegeixi d’aquests dracs i del feixisme espanyol !
La situació econòmica de Catalunya
Quins arbres genealògics més bonics ens acabes de presentar. Parlem encara de Catalunya, però del punt de vista econòmic.
Vaig assistir fa uns dies a Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans, a un exposat d’Albert Carreras, un professor d’economia de la universitat Pompeu Fabra, sobre l’anàlisi econòmica de la situació actual a Catalunya. Es diu que empreses han marxat, que res no va bé, etc. Molta, molta intoxicació. El conferenciant ha citat les seues fonts, espanyoles i estrangeres, els mercats mundials i com es veu Catalunya des de les famoses agències de notació i les empreses.
Doncs, fins al 30 de setembre, l’economia catalana seguia una corba ascendent. Tot anava bé, malgrat tres mesos de procés d’independència, d’amenaces de l’Estat espanyol, de pressions, de vot de lleis de preparació del referèndum. Perquè tot anava bé? Doncs perquè les agències de notació continuaven valorant l’economia de Catalunya, se suposava un millor finançament de la Generalitat i s’interpretava el que passava com una pujada de pressió abans de negociar. Tots eren persuadits que, com a qualsevol país democràtic, hi hauria una negociació, doncs que l’economia podia continuar igual. Vol dir que el procés d’independència no espantava ningú a l’estranger, dins el món econòmic, financer i de les agències de notació.
Ha canviat una mica després de l’1 d’octubre, però el que diu el govern espanyol és molt exagerat. Efectivament s’ha notat una petita disminució, una incertesa, com diuen. A què és deguda? Segons aquest economista i les agències internacionals han jugat dos elements principals.
El primer, l’element crucial va ser la repressió estatal. No és la independència, és la repressió que ha espantat les empreses, car Espanya basculava del cantó de les dictadures, dels règims violents. Això no ha agradat mai a l’economia. Que governi l’un o l’altre, que hi hagi pressions o vagues no espanta ningú. Ara bé, la repressió d’un Estat contra una regió ha espantat.
L’altre element central, segons aquest economista, és la incapacitat del govern espanyol a resoldre una situació política. Espanta que es vegi cap solució, guanyi la independència o no. És a dir que l’absència d’actitud democràtica – per exemple la de França després del vot a Còrsega, o la del Regne Unit després que els nacionalistes escocesos guanyin les eleccions -, aquesta absència de discussió, de solució pactada possible, la que sigui, crea la incertesa, i no com s’ha dit l’independentisme català. L’independentisme evidentment juga, car és a la base del procés, però no és ell en si mateix sinó les actituds de l’Estat espanyol.
S’observa que, més que Catalunya, és l’Estat espanyol que en pateix les conseqüències, car aquesta incertesa repercuteix sobre el conjunt de l’economia espanyola. Dit d’una altra manera, el govern espanyol i el seu primer ministre s’estan tirant una bala dins el peu.
També s’ha exposat que, des de l’exterior, no se veia cap solució perquè hi ha dubte si l’Estat espanyol acceptarà el resultat de les eleccions on, segons els sondejos, se repetirà una majoria independentista. És tota una lliçó de com les economia de les democràcies d’Europa, d’Estats Units, del Japó i altres llocs veuen la situació espanyola.
Veiem doncs que és la repressió que ha fet por a les empreses, i les intervencions com la del rei al director de la SEAT?
No li han fet cas. Seria el rei i quedaria molt decebut. El director li diu que en parlarà a l’amo, aquest diu deixeu córrer, i deixen córrer. És molt estrany que el rei sigui tan participatiu. Al meu entendre deu tenir por que li passi a Espanya el mateix que a Catalunya. Penseu que la seua mare la reina Sofia era filla del rei exiliat de Grècia, que el seu pare Juan Carlos és fill d’un pretendent exiliat i net d’un rei que havia marxat d’Espanya després de la victòria electoral dels republicans espanyols. Han conegut el que és de ser tirats fora per una democràcia. És possible que el rei tingui por del mateix destí. En efecte el seu pare era il·legítim pel seu nomenament per Franco, però tenia una certa legitimitat pel vot dels espanyols. L’actual rei ho és per herència, mai l’han triat els espanyols. Per tant deu conèixer una certa incertesa.
Notes de campanya electoral
Tenim poc temps, però hem de dir un mot sobre la campanya electoral a Catalunya, que acaba avui.
Algunes notes. Primer constatar que hi ha hagut pressions, censura i impossibilitat de participar a la campanya pels presos polítics. No poden parlar ni fer campanya: se’n diu igualtat de condicions i campanya normal i lliure a l’espanyola.
S’ha anunciat que s’anul·laran els vots de la gent que vingui a votar en groc (símbol de la llibertat pels presos polítics). Si aquí fos així, el nostre Nicolas Garcia no podria portar més la seua bufanda vermella ja que s’interpretaria com un símbol polític.
Manuel Valls, que se diu socialista, ha efectivament participat als mítings del Partido Popular i de Ciudadanos a Barcelona, tots dos molt a la dreta i anticatalans. Els ajuda, critica els independentistes com a antidemocràtics. Qui ho és de veritat? No m’ho creia, però s’ha posat amb els dretans i neofeixistes.
Acabaré amb un altre socialista madrileny nascut a Catalunya, Josep Borrell, antic ministre PSOE de Felipe González. Per sort, no cal confondre aquest o el Manuel Valls amb els socialistes del Pirineu Oriental. Doncs Josep Borrell ha dit en un míting a Barcelona: “hay que desinfectar las heridas antes de coserlas”. Ho heu ben sentit: abans de tancar les ferides d’Espanya obertes pels independentistes catalans, cal desinfectar-les! És a dir que cal reprimir i castigar tot i tots els que per a ells les van provocar, els polítics, la gent, l’educació, finalment tot. Repressió, depuració, dreta i esquerra espanyoles van de bracet. Ai, Mare de Déu !
Referència àudio: