La manifestació contra el nom de la regió

Quin és el tema important d’aquesta rentrada?

És la manifestació del 10 de setembre, que ha estat segurament el tema estrella de l’any, en tot cas d’aquesta rentrada. Marcarà els esperits. De la mateixa manera que la manifestació contra Septimània va ser una fita, va ser un moment, que encara es recorda, aquesta ho serà encara més, amb gairebé el doble de persones. Sobretot és diferent pel motiu. Per Septimània era una proposta de nom que no va acabar de ser dipositada. Aquí hi ha un vot de la regió i una decisió del govern que esperem d’aquí pocs dies. Per tant la jugada és molt més forta i diferent perquè tothom hi va participar. A la de Septimània eren presents, simplificant, els catalanistes de totes tendències i sobretot gent de dreta que procurava aprofitar el tema per anar contra els socialistes de la regió i el senyor Frêche. Aquí s’ha vist tan la presidenta del Consell Departamental, la senyora Hermeline Malherbe, com el senyor François Calvet, s’ha vist el batlle de Perpinyà, de qui es deia que era reticent però que era present amb bona part del seu consell municipal, i batlles de tots colors polítics. La convocatòria era gairebé unitària, en tot cas a nivell català, tot i alguna reticència tothom hi era. Per tant tenia aquest costat global, unitari, gairebé de revolta del país.

A mitjà i llarg termini, quin ha de ser el canvi ?

Una altra cosa que no havia passat abans: hi havia batlles, més d’un centenar de batlles. No s’han citat tots. Hi ha hagut un esforç per fer-ho. L’Indépendant mateix n’ha citat uns quants, el col·lectiu “Oui au Pays Catalan” n’ha citat uns altres, mes per exemple un de destacat, Francis Manent, el batlle de Sant Andreu, no és citat ni a un article ni a l’altre quan, pel recurs ciutadà que es dipositarem ara, ha aportat el SIOCCAT, el Sindicat intercomunal per l’occità i el català. A més, ell, el batlle de Vallestàvia Jaume Taurinyà i la batllessa de Sant Hipòlit Madeleine Garcia-Vidal van ser els tres primers a mobilitzar-se pel recurs a l’inici del juliol. Es pot dir que tothom hi era, per una causa que era general.

Era un sentiment de país, clarament. No era només atacar una decisió, sinó que era també una afirmació de catalanitat. He observat que hi havia molta gent que no eren els acostumats de les manifestacions catalanes, del 7 de novembre o altres mobilitzacions, i gent que visiblement no parlaven català. És a dir que la manifestació ha eixamplat l’àmbit del catalanisme cívic, diríem, per diferenciar del catalanisme polític. Per tant ha fet venir més gent cap al català o cap el sentiment de catalanitat. Això és per mi un canvi radical.

Aquesta mobilització pot marcar un abans i un després ?

És cert. Abans la manifestació hi havia gent que s’oposava al nom de Regió Occitània i volia que hi hagués també País Català. D’altres volien que hi hagués el nom País Català a la regió i pel futur el nom del departament. Tothom era pel País Català, mes eren iniciatives separades, o gent que firmaven peticions, 10.000 o 12.000, i els batlles. Al moment de la manifestació eren 145 el batlles o les deliberacions de consells municipals que s’havien posicionat pel recurs, mes no hi havia aquest sentiment de força. El fet de reunir aquesta manifestació i que sigui reeixida ha creat solidaritat entre la gent. La solidaritat no hi era abans: era gent que individualment o en grups es manifestaven, firmaven, però no se sabia quants eren, si eren fort, si eren els uns o els altres o qui més

A la manifestació hi havia absolutament tothom. Qui era present o qui ho ha vist pels diaris o la televisió ha tingut el sentiment de pertànyer a un grup fort, a un grup majoritari dins el departament: els que volen defensar una identitat catalana. És també un element molt fort d’integració de gent que no va néixer al país però que ha vingut a estar-s’hi. Molta gent – es veu amb els que firmen, que envien un paper dient: jo participi al recurs -, gairebé la meitat, no són gent que tenen un cognom català. Són gent que han vingut aquí i va ser l’ocasió per a ells de sentir-se del país i de defensar-lo. Per tant, exactament com es diu al sud amb els castells, que integren la gent, o l’USAP que també integra gent, la manifestació ha estat directament una integració forta de tota la gent que hi ha participat d’una manera amb la presencia, o d’una altra per exemple amb firmes. Ara, es pot dir que a Catalunya Nord hi ha una comunitat catalana.

Com es pot concretar a nivell quotidià, o a nivell de l’ensenyament de la llengua catalana, de la cultura, de l’apropament d’aquesta identitat catalana ?

No sé quines conseqüències tindrà. Crec que en tindrà, mes tampoc no seran immediates. El més important és canvi d’actitud de la gent, és el sentiment d’haver participat a una cosa forta i col·lectiva, de defensa del país, de la seva llengua, del seu nom, de la seva identitat. Això quedarà. Com se traduirà ?