Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

La manifestation contre le nom de la région

RADIO ARRELS – 20 setembre 2016 – Chronique d’actualité 1 Joan BECAT avec Laura BERTRAN i Rafel RENYÉ

La manifestation du 10 septembre 2016 pour Occitanie-Pays Catalan a réuni plus de 10.000 personnes à Perpignan et plus d’une centaine de maires portant leur écharpe tricolore, c’est-à-dire en représentation des citoyens et de leur collectivité territoriale. Elle a élargi le domaine du catalanisme civique, en y intégrant plus de gens. Elle aura des conséquences sociales et politiques, en particulier en 2017 pour les élections à la présidence de la République et per les élections des députés qui représenteront la Catalogne Nord.

Quin és el tema important d’aquesta rentrada?

És la manifestació del 10 de setembre, que ha estat segurament el tema estrella de l’any, en tot cas d’aquesta rentrada. Marcarà els esperits. De la mateixa manera que la manifestació contra Septimània va ser una fita, va ser un moment, que encara es recorda, aquesta ho serà encara més, amb gairebé el doble de persones. Sobretot és diferent pel motiu. Per Septimània era una proposta de nom que no va acabar de ser dipositada. Aquí hi ha un vot de la regió i una decisió del govern que esperem d’aquí pocs dies. Per tant la jugada és molt més forta i diferent perquè tothom hi va participar. A la de Septimània eren presents, simplificant, els catalanistes de totes tendències i sobretot gent de dreta que procurava aprofitar el tema per anar contra els socialistes de la regió i el senyor Frêche. Aquí s’ha vist tan la presidenta del Consell Departamental, la senyora Hermeline Malherbe, com el senyor François Calvet, s’ha vist el batlle de Perpinyà, de qui es deia que era reticent però que era present amb bona part del seu consell municipal, i batlles de tots colors polítics. La convocatòria era gairebé unitària, en tot cas a nivell català, tot i alguna reticència tothom hi era. Per tant tenia aquest costat global, unitari, gairebé de revolta del país.

A mitjà i llarg termini, quin ha de ser el canvi ?

Una altra cosa que no havia passat abans: hi havia batlles, més d’un centenar de batlles. No s’han citat tots. Hi ha hagut un esforç per fer-ho. L’Indépendant mateix n’ha citat uns quants, el col·lectiu « Oui au Pays Catalan » n’ha citat uns altres, mes per exemple un de destacat, Francis Manent, el batlle de Sant Andreu, no és citat ni a un article ni a l’altre quan, pel recurs ciutadà que es dipositarem ara, ha aportat el SIOCCAT, el Sindicat intercomunal per l’occità i el català. A més, ell, el batlle de Vallestàvia Jaume Taurinyà i la batllessa de Sant Hipòlit Madeleine Garcia-Vidal van ser els tres primers a mobilitzar-se pel recurs a l’inici del juliol. Es pot dir que tothom hi era, per una causa que era general.

Era un sentiment de país, clarament. No era només atacar una decisió, sinó que era també una afirmació de catalanitat. He observat que hi havia molta gent que no eren els acostumats de les manifestacions catalanes, del 7 de novembre o altres mobilitzacions, i gent que visiblement no parlaven català. És a dir que la manifestació ha eixamplat l’àmbit del catalanisme cívic, diríem, per diferenciar del catalanisme polític. Per tant ha fet venir més gent cap al català o cap el sentiment de catalanitat. Això és per mi un canvi radical.

Aquesta mobilització pot marcar un abans i un després ?

És cert. Abans la manifestació hi havia gent que s’oposava al nom de Regió Occitània i volia que hi hagués també País Català. D’altres volien que hi hagués el nom País Català a la regió i pel futur el nom del departament. Tothom era pel País Català, mes eren iniciatives separades, o gent que firmaven peticions, 10.000 o 12.000, i els batlles. Al moment de la manifestació eren 145 el batlles o les deliberacions de consells municipals que s’havien posicionat pel recurs, mes no hi havia aquest sentiment de força. El fet de reunir aquesta manifestació i que sigui reeixida ha creat solidaritat entre la gent. La solidaritat no hi era abans: era gent que individualment o en grups es manifestaven, firmaven, però no se sabia quants eren, si eren fort, si eren els uns o els altres o qui més

A la manifestació hi havia absolutament tothom. Qui era present o qui ho ha vist pels diaris o la televisió ha tingut el sentiment de pertànyer a un grup fort, a un grup majoritari dins el departament: els que volen defensar una identitat catalana. És també un element molt fort d’integració de gent que no va néixer al país però que ha vingut a estar-s’hi. Molta gent – es veu amb els que firmen, que envien un paper dient: jo participi al recurs -, gairebé la meitat, no són gent que tenen un cognom català. Són gent que han vingut aquí i va ser l’ocasió per a ells de sentir-se del país i de defensar-lo. Per tant, exactament com es diu al sud amb els castells, que integren la gent, o l’USAP que també integra gent, la manifestació ha estat directament una integració forta de tota la gent que hi ha participat d’una manera amb la presencia, o d’una altra per exemple amb firmes. Ara, es pot dir que a Catalunya Nord hi ha una comunitat catalana.

Com es pot concretar a nivell quotidià, o a nivell de l’ensenyament de la llengua catalana, de la cultura, de l’apropament d’aquesta identitat catalana ?

No sé quines conseqüències tindrà. Crec que en tindrà, mes tampoc no seran immediates. El més important és canvi d’actitud de la gent, és el sentiment d’haver participat a una cosa forta i col·lectiva, de defensa del país, de la seva llengua, del seu nom, de la seva identitat. Això quedarà. Com se traduirà ?

 

Al final de la manifestació per Occitània-País Català, davant del Castellet (Font: midilibre.fr)

 

Per mi és evident que hi haurà conseqüències polítiques i també conseqüències socials. Per exemple, ja se nota que més persones s’apunten als cursos de català per adults. Té relació amb tot el procés que s’ha desenvolupat des del mes de juny. El nom Occitània a seques ha estat pres com una ofensa per molta gent, com una provocació, com una vergonya. Això bascula la gent. No vol dir que, políticament o per aprendre la llengua canviï immediatament, però si que la gent ha fet un gir. L’ha fet molta gent, molt més que la gent que mobilitzem habitualment per motius culturals o polítics. Aquests no canviaran ara car han fet un pas. Com el traduiran no ho sé. És possible alguns no es girin cap a les coses catalanes i quer ho tradueixin per un vot l’any vinent. De fet, sobre el mercat polític, hi ha vots que poden canviar. El cert és que els partits catalans procuraran – i ja comencen – a aprofitar-ne. És legítim. Ells s’han mobilitzat i, per tant, voldran cobrar d’una certa manera l’esforç que els hi ha representat. Podran tenir més vots o adherents, i en tot cas un cercle de simpatia més ample que el que hi havia abans.

També se trobaran a primera línia els quatre diputats, els dos senadors i els candidats a president de la República. En efecte, cal veure que passarà cronològicament: ara firmaran el decret el primer ministre Manuel Valls i el ministre de l’interior Bernard Cazeneuve. Diran probablement si a Occitània. A partir d’aquí hi haurà un recurs. És un plet, un atac judicial administratiu contra el decret. Tindrem dos mesos per dipositar-ho, dos mesos per la contesta contrària, i eventualment un nou vaivé. Vol dir que durarà de quatre a sis mesos: el moment on se’n parlarà més i on es jutjarà serà entre gener i abril. Doncs serà al mig de les eleccions presidencials. Si el govern s’entesta a no posar País Català i obliga a fer aquest recurs, és evident que tota la gent d’esquerra, és a dir els diputats i senadors d’esquerra i qui es presenti d’esquerres com a president de la República en patiran aquí les conseqüències. Això és cert. Ara bé, si hi ha una altra actitud, sensibilitat, se poden reequilibrar les coses. Per tant les conseqüències de la manifestació que ha mostrat la important mobilització i el sentiment de molta gent tindrà conseqüències duradores.

La senyora Delga s’equivoca quan pensa que és un foc de palla que s’acabarà amb quatre panells a les extremitats del país i amb alguna coseta com un ofici de la llengua catalana. S’equivoca totalment. No sé qui l’aconsella, però com es diu, « ce sont des rigolos ». Jo em demani si no són els Chevaliers du Fiel que preparen l’escenari polític d’aquesta senyora.

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-dactualitat-manifestacio- sobre-el-nom-de-la-regio-2009201616?in=radio-arrels/sets/cronica-dactualitat- joan-becat

Articles récents

La Generalitat de Catalogne a finalement son budget. La pandémie du Covid19 s’approfondit dans le monde.
28 avril 2020
Déconfinement et coronavirus pour longtemps. Jean Castex, le nord-catalan de l’année. Les militaires espagnols devraient se taire.
21 avril 2020
Perspective de crise sanitaire et économique aux États-Unis. L’Allemagne critique la gestion du Covid19 de Pedro Sánchez. Une anecdote bourbonienne imaginaire.
14 avril 2020
L’Amérique contaminée de Donald Trump. Far West dans le monde. Encore des anecdotes coronavirées.
7 avril 2020
L’Europe en cours de submersion par le Covid19. Une anecdote coronavirée.
31 mars 2020