La decisió del fiscal Belga. Psicodrama a Madrid. Turquia i la Unió Europea.

La decisió del fiscal Belga

En l’actualitat tractarem de la situació a Catalunya i la que ens porta sovint a l’exterior, en aquest cas a Bèlgica, amb un pam de nas pel jutge Llarena després de la decisió de la justícia belga.

Efectivament. Dimecres va caure la decisió del fiscal belga – el jutge d’instrucció – encarregat de la demanda d’extradició de Carles Puigdemont i dels tres consellers de la Generalitat exiliats a Brussel·les, Toni Comin, Meritxell Serret i Lluís Puig. Com que Carles Puigdemont és empresonat a Alemanya és allà on decidiran. Va desestimar l’euroordre del jutge Llarena, és a dir que decideix que ni la cal examinar. No val. D’ara endavant és doncs sense objecte a Bèlgica i els tres consellers són lliures d’anar a tot Europa, menys a Espanya on queda una ordre d’arrest. És una grossa bufetada pel jutge Llarena. En realitat va més lluny, car el fiscal belga no és qualsevol sinó el segon de l’Estat. Diu que no ha acceptat l’euroordre per vici de forma, amb raons explicitades en el seu escrit.

Quines faltes ha fet el jutge Llarena ? Val la pena remarcar-ho. Per entendre-ho cal recordar que se van enviar successivament dues euroordres de detenció i extradició a Brussel·les, al novembre per la jutgessa Lamela i al març pel jutge Llarena, que havia reprès el cas quan havia passat al Tribunal Suprem. Doncs al novembre la jutgessa va redactar un ordre de detenció per Espanya i l’euroordre per l’estranger, amb la mateixa llista dels suposats delictes que s’investigaven, principalment la rebel·lió, la sedició i la malversació de diners públics. Recordeu que després, veient que el fiscal belga descartava el càrrec principal, la rebel·lió, la jutgessa va treure l’euroordre : no perseguia més els exiliats. Quedava doncs només l’ordre de detenció interior a Espanya, i va engarjolar els primers acusats.

Segona fase al març, quan el jutge Llarena que instruïa el cas sempre sobre l’acusació inicial de rebel·lió, va dictar una nova euroordre per fer cessar la campanya internacional que desenvolupaven els exiliats a Bèlgica, Suïssa, Dinamarca i Finlàndia. Per aconseguir l’extradició va adaptar les acusacions i delictes perquè puguin ser acceptades. Aquí rau la falta enorme, car ell tenia doncs una acusació interna del novembre i una acusació externa del març amb criteris i delictes diferents. És incoherent. Com pot ser que les mateixes persones, posem Carles Puigdemont, puguin ser detingudes a Espanya per uns motius i a fora per d’altres? O bé, si se considera que les dues ordres són deslligades, com ha replicat Llarena, aleshores falta l’ordre de detenció a Espanya. Car, en aquest cas, com pot ser que una persona pugui ser perseguida a Europa si no hi ha un ordre de captura a Espanya?

No és una falta de principiant. Ras i curt, el jutge Llarena és incompetent, no sap el que s’ha de posar a un ordre de detenció europeu i, a més de la seua ignorància, demostra la seua parcialitat. És tant gros que no sembla possible a aquest nivell, car no parlem d’un petit jutjat de província sinó del Tribunal Suprem espanyol.

Les faltes de procediment i de contingut del jutge Llarena són encara més flagrants quan se sap que el fiscal belga li ha escrit per dir-li quines eren aquestes faltes i suggerir-li com corregir-les. En els seus complement, el jutge Llarena no ho ha fet. Que no entén el que se li diu ? O bé és tant suficient que pensa que no calia? O més probablement no tenia la resposta adequada car, des de l’inici, és un procés polític on tot s’hi val, fins i tot el que jurídicament no té fonaments en els altres Estats europeus, ells democràtics i respectuosos de la gent i del dret?

Psicodrama a Madrid

Un cop el recurs a Bèlgica definitivament desestimat, quines reaccions a Madrid i del propi jutge Llarena ? Evidentment, com sempre, crítiques violentes dins la premsa i els mitjans de comunicació espanyols. Però el més sorprenent és la reacció del Tribunal Suprem, que acusa la justícia belga de falta de solidaritat amb la justícia espanyola. És molt gros, car deixa entendre que les justícies europees no han de jutjar segons el dret o els delictes de casa seua, sinó d’obeir cegament al que diuen els jutges espanyols, que tindrien doncs un dret superior als altres i preeminència arreu d’Europa! És impressionant de suficiència.

Ha anat més lluny, i aquesta és l’anècdota de la setmana. Per contrarestar un eventual contagi a Alemanya, el jutge Llarena s’ha precipitat d’escriure una carta als jutges del Slesvig-Holstein, publicada en la premsa, on indica que – segons ell – l’euroordre és vàlida i recorda els delictes. Conclou que els jutges alemanys no han de caure en “l’error” del jutge belga. Escriu la paraula “error”! És a dir que per ell la decisió és errònia. Ell no s’equivoca, són tots els altres. Per tant fa un advertiment i entra dins la decisió dels jutges alemanys, els pressiona. No sé com s’ho prendran – si fos jo, malament – o, com se diu, si deixaran pixar el burro, en aquest cas el jutge Llarena. Passi el que passi, no crec que la justícia espanyola hagi guanyat prestigi, sinó tot el contrari.

Llarena n’aprèn a poc a poc. Aquesta vegada no s’ha equivocat de lloc sinó de persona.

A més s’equivoca de data. Posa novembre, quan la seva euroordre és del març.

Parlem ara de la formació del govern de la Generalitat.

Entrem en el psicodrama de la formació del govern de la Generalitat. L’elecció de Quim Torra com a president de la Generalitat ha estat validada pel rei Felipe VI (Felipe v palito/bastonet, com diu amb humor l’economista Sala Martin) i pel primer ministre Mariano Rajoy car és un acte degut, és a dir obligat. S’havia especulat si ho farien. Però al mateix temps se feien a Madrid reunions entre líders dels partits espanyols que van imposar l’article 155. Primer Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, del PSOE, socialista, i desprès Mariano Rajoy i Albert Rivera, de Ciutadanos. Sortint l’un i l’altre van fer declaracions de guerra a Quim Torra i a Catalunya, amb més que amenaces.