Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

La décision du procureur belge. Psychodrame à Madrid. La Turquie et l’Union Européenne.

RADIO ARRELS – 22 mai 2018 – Chronique d’actualité 88 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Le procureur belge désestime l’euroordre du juge Llarena pour vice de forme: comment est-il possible que des personnes puissent être poursuivies en Europa s’il n’y a pas un ordre de capture en Espagne? La composition de gouvernement de la Generalitat, avec des conseillers emprisonnés, est bloquée par le gouvernement espagnol et crée un nouveau psychodrame à Madrid. La Turquie fait pression pour adhérer à l’Union Européenne, mais il est difficile d’imaginer son entrée.

La decisió del fiscal Belga

En l’actualitat tractarem de la situació a Catalunya i la que ens porta sovint a l’exterior, en aquest cas a Bèlgica, amb un pam de nas pel jutge Llarena després de la decisió de la justícia belga.

Efectivament. Dimecres va caure la decisió del fiscal belga – el jutge d’instrucció – encarregat de la demanda d’extradició de Carles Puigdemont i dels tres consellers de la Generalitat exiliats a Brussel·les, Toni Comin, Meritxell Serret i Lluís Puig. Com que Carles Puigdemont és empresonat a Alemanya és allà on decidiran. Va desestimar l’euroordre del jutge Llarena, és a dir que decideix que ni la cal examinar. No val. D’ara endavant és doncs sense objecte a Bèlgica i els tres consellers són lliures d’anar a tot Europa, menys a Espanya on queda una ordre d’arrest. És una grossa bufetada pel jutge Llarena. En realitat va més lluny, car el fiscal belga no és qualsevol sinó el segon de l’Estat. Diu que no ha acceptat l’euroordre per vici de forma, amb raons explicitades en el seu escrit.

Quines faltes ha fet el jutge Llarena ? Val la pena remarcar-ho. Per entendre-ho cal recordar que se van enviar successivament dues euroordres de detenció i extradició a Brussel·les, al novembre per la jutgessa Lamela i al març pel jutge Llarena, que havia reprès el cas quan havia passat al Tribunal Suprem. Doncs al novembre la jutgessa va redactar un ordre de detenció per Espanya i l’euroordre per l’estranger, amb la mateixa llista dels suposats delictes que s’investigaven, principalment la rebel·lió, la sedició i la malversació de diners públics. Recordeu que després, veient que el fiscal belga descartava el càrrec principal, la rebel·lió, la jutgessa va treure l’euroordre : no perseguia més els exiliats. Quedava doncs només l’ordre de detenció interior a Espanya, i va engarjolar els primers acusats.

Segona fase al març, quan el jutge Llarena que instruïa el cas sempre sobre l’acusació inicial de rebel·lió, va dictar una nova euroordre per fer cessar la campanya internacional que desenvolupaven els exiliats a Bèlgica, Suïssa, Dinamarca i Finlàndia. Per aconseguir l’extradició va adaptar les acusacions i delictes perquè puguin ser acceptades. Aquí rau la falta enorme, car ell tenia doncs una acusació interna del novembre i una acusació externa del març amb criteris i delictes diferents. És incoherent. Com pot ser que les mateixes persones, posem Carles Puigdemont, puguin ser detingudes a Espanya per uns motius i a fora per d’altres? O bé, si se considera que les dues ordres són deslligades, com ha replicat Llarena, aleshores falta l’ordre de detenció a Espanya. Car, en aquest cas, com pot ser que una persona pugui ser perseguida a Europa si no hi ha un ordre de captura a Espanya?

No és una falta de principiant. Ras i curt, el jutge Llarena és incompetent, no sap el que s’ha de posar a un ordre de detenció europeu i, a més de la seua ignorància, demostra la seua parcialitat. És tant gros que no sembla possible a aquest nivell, car no parlem d’un petit jutjat de província sinó del Tribunal Suprem espanyol.

Les faltes de procediment i de contingut del jutge Llarena són encara més flagrants quan se sap que el fiscal belga li ha escrit per dir-li quines eren aquestes faltes i suggerir-li com corregir-les. En els seus complement, el jutge Llarena no ho ha fet. Que no entén el que se li diu ? O bé és tant suficient que pensa que no calia? O més probablement no tenia la resposta adequada car, des de l’inici, és un procés polític on tot s’hi val, fins i tot el que jurídicament no té fonaments en els altres Estats europeus, ells democràtics i respectuosos de la gent i del dret?

Psicodrama a Madrid

Un cop el recurs a Bèlgica definitivament desestimat, quines reaccions a Madrid i del propi jutge Llarena ? Evidentment, com sempre, crítiques violentes dins la premsa i els mitjans de comunicació espanyols. Però el més sorprenent és la reacció del Tribunal Suprem, que acusa la justícia belga de falta de solidaritat amb la justícia espanyola. És molt gros, car deixa entendre que les justícies europees no han de jutjar segons el dret o els delictes de casa seua, sinó d’obeir cegament al que diuen els jutges espanyols, que tindrien doncs un dret superior als altres i preeminència arreu d’Europa! És impressionant de suficiència.

Ha anat més lluny, i aquesta és l’anècdota de la setmana. Per contrarestar un eventual contagi a Alemanya, el jutge Llarena s’ha precipitat d’escriure una carta als jutges del Slesvig-Holstein, publicada en la premsa, on indica que – segons ell – l’euroordre és vàlida i recorda els delictes. Conclou que els jutges alemanys no han de caure en “l’error” del jutge belga. Escriu la paraula “error”! És a dir que per ell la decisió és errònia. Ell no s’equivoca, són tots els altres. Per tant fa un advertiment i entra dins la decisió dels jutges alemanys, els pressiona. No sé com s’ho prendran – si fos jo, malament – o, com se diu, si deixaran pixar el burro, en aquest cas el jutge Llarena. Passi el que passi, no crec que la justícia espanyola hagi guanyat prestigi, sinó tot el contrari.

Llarena n’aprèn a poc a poc. Aquesta vegada no s’ha equivocat de lloc sinó de persona.

A més s’equivoca de data. Posa novembre, quan la seva euroordre és del març.

Parlem ara de la formació del govern de la Generalitat.

Entrem en el psicodrama de la formació del govern de la Generalitat. L’elecció de Quim Torra com a president de la Generalitat ha estat validada pel rei Felipe VI (Felipe v palito/bastonet, com diu amb humor l’economista Sala Martin) i pel primer ministre Mariano Rajoy car és un acte degut, és a dir obligat. S’havia especulat si ho farien. Però al mateix temps se feien a Madrid reunions entre líders dels partits espanyols que van imposar l’article 155. Primer Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, del PSOE, socialista, i desprès Mariano Rajoy i Albert Rivera, de Ciutadanos. Sortint l’un i l’altre van fer declaracions de guerra a Quim Torra i a Catalunya, amb més que amenaces.

 

El president de la Generalitat Quim Torra ha visitat els presos polítics a les presons madrilenyes d’Estremera, Alcalá Meco i Soto del Real (font: vilaweb.cat, 21/05/2018)

 

És nota un canvi d’actitud de Pedro Sánchez, que va més lluny, que fa més espanyolisme – en el sentit d’ultranacionalisme espanyol – que el propi Mariano Rajoy. Ja que fa difícil acusar els independentistes catalans de rebel·lió – ho admet doncs – proposa canviar la llei i que qualsevol acte o intenció d’independència ja sigui rebel·lió. Per tant, tothom a la presó. Si posen els dos milions de votants independentistes a la presó, resoldrà el tema de l’allotjament a Catalunya. On és el seu federalisme? Perquè canvia de tàctica? Per pur electoralisme.

Ara bé l’Albert Rivera, de Ciutadans, vol sempre una pressió més forta. Proposa ell, car n’ha de proposar més, de no respectar el decret del senat sobre el 155, i de continuar a aplicar-lo tot i que hi hagi govern a la Generalitat. Paradoxa, tot i que continuï sent molt repressiu, Mariano Rajoy fa cara de més moderat. On anem ? On s’acabarà aquesta espiral de bogeria ?

És un nou psicodrama. La composició de govern de la Generalitat és bloquejada pel govern espanyol car, amb l’aplicació del 155 – que no s’ha revocat – aquest és l’amo del Diari oficial de Catalunya i fa xantatge a la publicació. Però firmar la composició del govern és un acte degut. Si no hi és conforme, que faci com per la llei de presidència, també de firma deguda. La va firmar i immediatament la va recórrer prop del Tribunal Constitucional que, quan accepta un recurs, en suspèn l’aplicació. Per tant, després de no respectar el resultat de les eleccions, se proposa doncs de no respectar les seves pròpies lleis. El senyor Mariano Rajoy se saltarà la llei o és una maniobra per guanyar temps? Si és el cas, fins quan?

Turquia i la Unió Europea

Queden uns minutets. Podem comentar l’actualitat a Turquia ?

A l’internacional se parla de Turquia cada dia, amb Israel, l’Iran, l’Iraq, evidentment Síria, el Trump que s’hi posa, el Putin que ja hi és. Un parell de reflexions.

Fa unes setmanes hi va haver una cimera entre la Turquia i la Unió Europea, que va passar bastant desapercebuda. Era una altra vegada per la demanda d’adhesió de Turquia. Recordi que fa uns 31 anys que dura, que se va acceptar de negociar la seua entrada, al mateix temps que tots els Estats de l’Europa de l’est que ja han entrat fa anys. Fa més de deu anys, des del 2004, que les negociacions són congelades. Però Erdogan vol entrar a la Unió Europea, quan se sap que té una deriva dictatorial i que no respecta els drets humans. Això provoca un problema enorme, només de negociar amb ell. Amenaça, diu que seria un error d’aïllar Turquia. Efectivament té els mitjans de l’amenaça: el xantatge als immigrants i és membre de la OTAN. Per tant els Estats Units volen que entri, car a més de tenir-hi un aliat, desmuntaria encara més la Unió Europea.

Turquia és un país musulmà. Això no és greu, car hi ha ja molts musulmans a Europa, però el govern d’Erdogan és islamista. Ell mateix fa part dels turcs islamistes radicals, i es va proclamar després com a moderat. Turquia és doncs un país de més de vuitanta milions d’habitants dirigit per un partit islamista que entraria a Europa. A més hi ha a Turquia quatre milions d’immigrants sirians i iraquians que volen entrar a Europa. Si Turquia era membre de la Unió Europea, aquests serien també a dins i podrien anar on voldrien. A més qualsevol país a la frontera turca, és a dir l’Iran, l’Iraq o Síria, seria en contacte directe amb la Unió Europea. Qualsevol que passi la frontera turca en aquestes muntanyes entraria directament dins la Unió Europea i podria circular arreu. Fa difícil imaginar una tal situació avui dia.

Per tancar vull recordar que Turquia té un passat imperial i imperialista. Per mantenir-se en el poder, Erdogan està fomentant aquests records d’un país bel·licós. Fan el mateix, és a dir un imperialisme identitari, el president Putin i Rússia. Al meu entendre, no encaixa amb l’actitud de la Unió Europea.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/53/la-cronica-de-joan- becat-la-justicia-belga-destrueix-leuroordre-espanyol

Articles récents

Les meetings de les présidentielles commencent. Une table de dialogue sans referendum pacté.
7 décembre 2021
Panorama des pré-présidentielles en France. Création du BOC, le journal officiel de la République.
30 novembre 2021
Les misères de la vie politique en Catalogne. Nouveaux recours en Europe et plus de poursuites judiciaires en Espagne. Le Covid19 est toujours entre nous et pour longtemps.
23 novembre 2021
L’Assemblée du Conseil pour la République s’est constituée. La Résistance nord catalane pendant la Seconde guerre mondiale.
16 novembre 2021
Le Conseil pour la République brise les modèles. Le 7 novembre, la Diada et les 40 ans d’Arrels. Le 11 novembre, souvenir d’une boucherie inutile.
9 novembre 2021

Archives