Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

La CUP i la seua evolució.

RÀDIO ARRELS – 8 de gener del 2016 (nota: l’acord Junts pel Sí-CUP és del diumenge 10 de gener) – Crònica breu 34 – Joan BECAT

Bon dia. Avui m’agradaria parlar-vos de la CUP, candidatura d’unitat popular.

No pas perquè hi ha encara avui divendres negociacions a Catalunya entre aquest partit i la coalició independentista de Junts pel Sí, mes per dir-vos com veig la CUP i la seva evolució ràpida en l’últim any, com a observador de la vida política catalana. Se’n parla molt des de fa tres mesos i un munt de gent se demana qui són i d’on sàllen.

Segons sé, les CUP van néixer fa uns anys, per a renovar la gestió dels municipis des de la base i promoure la independència de Catalunya, també des de la gent. Dic les CUP car eren Candidatures d’Unitat Popular que es van presentar a bastants municipis, cada una pel seu compte, i van formar després un moviment més ample.

El nom indica clarament, per la seva terminologia, que se situen a l’esquerra de l’esquerra. Volien sanejar la vida i la gestió municipals i fer participar directament els ciutadans. Recordaré que ja era l’objectiu de les ciutats gregues de l’antiguitat, que van inventar les primeres democràcies, és a dir literalment el govern del poble. També les CUP eren independentistes i de Països Catalans. Era un conjunt d’elements que els van fer simpàtics a un munt de gent i, us ho puc confessar, a jo mateix.

 

El logotip de la CUP

 

Precisament, per a promoure la independència de Catalunya, van presentar-se com a partit a les eleccions autonòmiques de 2012, on van tenir tres diputats elegits, que vam poder sentir a Perpinyà i a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. La seva actuació va correspondre als seus discursos i van ser dels més ferms per la consulta del 9 de novembre del 2014 i per anar cap a la independència. Amb aquest balanç van tenir més vots a les eleccions del setembre del 2015 i deu diputats elegits, sense els quals no hi pot haver ni govern a Catalunya ni camí cap a la independència.

Mentrestant la CUP havia crescut en membres i en diversitat i, per tant, canviava. Els primers fundadors eren superats en nombre i, d’una certa manera, desplaçats ideològicament, com s’ha comprovat el desembre passat.

Durant les setmanes entre les dues assemblees general de la CUP, a la tardor del 2015, hi va haver diverses preses de posicions, internes i externes. Són les que emanaven de l’interior que van fer aparèixer elements interessants. Alguns comunicats contra les propostes de Junts pel Sí i un govern Mas venien de partits d’extrema esquerra, anti-sistema o revolucionaris – que per alguns pensava jo que havien desaparegut – i que alhora firmaven com a partits o moviments polítics i com a integrants de la CUP. Vist de fora això me va xocar: o bé són dins la CUP, o bé són a l’exterior.

El mateix va passar en el comitè reduït que va finalment decidir el no: diverses entitats externes a la CUP van decantar la decisió cap al no, tot i que els seus membres podien participar a l’assemblea (recordi que per a participar-hi calia només la garantia de dos membres de la CUP).

Per a mi és una manipulació política del mateix estil que en els partits polítics clàssics, a França o a Espanya, que la CUP sempre havia criticat i que ara imita. Dins la pràctica, l’assemblea i les seccions locals de la CUP van ser desposseïdes de la decisió. No estic dient que haguessin dit que sí o que no, dic simplement que ells no van decidir.

Hi va haver també intervencions a favor d’una entesa per a permetre el camí més dret cap a la independència. Només citaré la de Blanca Serra, que coneixem a Perpinyà, car ha vingut diverses vegades al Casal Català per parlar d’història – que és la seva especialitat – o de societat.

Observi que, al final del procés d’assemblees i comitès restringits, a més de dir no, s’ha canviat d’objectiu i de doctrina, malgrat que els portaveus diguin sempre que són per la independència. No ho són més: el text aprovat diumenge passat diu que d’ara endavant la CUP buscarà una unió d’esquerres – és a dir amb Catalunya sí que es pot i amb el partit espanyol Podemos – a l’entorn d’un referèndum.

Això vol dir que renuncien a la independència que podrien obtenir ells, per anar cap a un hipotètic referèndum amb un resultat incert i amb una decisió espanyola.

Això em fa dir que, a més dels membres de la CUP que volien prioritàriament la independència i la solidaritat entre els Països Catalans, hi ha un ampli sector de gent que se senten segurament frustrats, són tots els votants que van fer confiança a la CUP pensant que serien els més ferms puntals per la creació d’una nova República catalana.

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius