RÀDIO ARRELS – 6 d’abril del 2021 – Crònica d’actualitat 238
Kosovo ha declarat la seua independència el 2008 i és reconeguda per la majoria dels Estats del món i de la UE, però no per Espanya, per no haver de reconèixer la de Catalunya. El nou blasó de Perpinyà aixeca polèmiques, com el precedent al seu origen. Entra en una estratègia del Rassemblement National per les pròximes eleccions presidencials.
Kosovo i Espanya, més que futbol
Avui tractarem d’un partit de futbol, ja que Kosovo i Espanya s’afrontaven.
Fa unes setmanes que tenim a les cadenes generals o especialitzades els partits de futbol qualificatius per la copa del món 2022 al Qatar. Com que tots els Estats hi poden participar i que per la zona Europa -que inclou els Estats de l’antiga Unió Soviètica- els quatre finalistes de la lliga de les nacions encapçalen els quatre grups, o sigui Itàlia, França, Portugal i Espanya, això ens val partits molt desequilibrats com França Kazakhstan, o fa uns anys FrançaAndorra, i dijous passat Espanya Kosovo, que va provocar incidents diplomàtics. Com passa sovint amb Espanya, la seua actuació grollera i ridícula va fer aparèixer encara més el problema que no pas amagar-lo.
Kosovo és l’últim Estat que ha proclamat la seua independència a Europa, l’any 2008. És reconegut per més d’un centenar d’Estats del món, entre els quals vint-i-dos de la Unió Europea, com Alemanya, Itàlia, França, Països Baixos, etc., i el Regne Unit. Però el Kosovo no és reconegut per dos Estat veïns, Sèrbia i Grècia i per Espanya, per altres motius. Aquí és la qüestió car pel futbol se troben en el mateix grup de qualificació i el partit se jugava a Espanya, a Sevilla. Primer Espanya no volia Kosovo dins el seu grup, després no volia que no hi hagués la seua bandera nio que se toqui l’himne nacional kosovar. Protestacions de l’equip de Kosovo i somacions de la FIFA: si Espanya no compleix les normes de la copa del món serà desqualificada. Com que té l’esperança de ser campiona del món, ha estat obligada d’acceptar-ho i d’empassar-se la colobra. Però amb més que mala voluntat i això ha provocat un petit escàndol.
En dos mots, què és Kosovo? És un petit territori al mig dels Balcans amb una superfície del terç de Catalunya, o si voleu com els departaments del Pirineu Oriental i de l’Auda reunits, amb 1,8 milions d’habitants. Se veu que amb molt menys que Catalunya se pot fer un Estat a Europa. No és un cas únic car, deixant de banda els cinc microestats com Andorra o Mònaco, són vint-i-dos els Estats europeus reconeguts amb menys habitants que Catalunya, entre altres les repúbliques bàltiques, Eslovàquia, Sèrbia, Finlàndia, Dinamarca o Noruega.
Kosovo era una província autònoma de l’ex-Iugoslàvia. Quan hi va haver la guerra dels Balcans, Sèrbia -l’agressor dins aquesta guerra amb moltes atrocitats- va annexar Kosovo i el Montenegro i ho volia fer també per Bòsnia. El problema és que el 92% de la població de Kosovo és albanesa i no volia quedar-se amb Sèrbia, que hi havia començat una purificació ètnica, és a dir matar o fer fugir els civils no serbis. Kosovo va ser dins una guerra el 1999, protegit per l’OTAN, i del 1999 al 2008 era sota l’administració de les Nacions Unides. El 2008 el parlament de Kosovo va proclamar la independència unilateralment.
El cas de Kosovo és molt interessant per Catalunya car és una proclamació de la independència pel seu parlament, com el 2017 a Barcelona, i que l’any 2010 el Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides, amb seu a la Haia, ha dit que aquesta declaració d’independència no viola cap acord internacional i, textualment, diu que “les declaracions d’independència no són prohibides”. Per això Espanya no vol reconèixer Kosovo, car al mateix temps reconeixeria les declaracions unilaterals d’independència, i espacialment la de Catalunya.
Espanya no ho té fàcil car el 2015 la Unió Europea va firmar un acord d’estabilització i d’associació amb sis Estats dels Balcans, entre altres Kosovo. Per tant ja fa sis anys que Espanya contribueix al desenvolupament de Kosovo mitjançant la Unió Europea.
Però dijous se va trobar amb l’equip de Kosovo a casa. Doncs va fer tot el possible per esborrar qualsevol forma de reconeixement. No hi havia la bandera, no se deia Kosovo sinó el territori de Kosovo o la federació de futbol de Kosovo. Amb ironia aquesta federació kosovar va fer un twitt en anglès on deia: “Volem jugar amb el territori de l’antiga Al-Andalus”, és a dir el nom del territori peninsular sota domini musulmà dels segles VIII a XV, que ha donat Andalusia on se jugava el partit, a Sevilla. A la televisió deien “els jugadors rivals d’Espanya” o “l’equip contrari”. Al marcador Kosovo era en minúscules i Espanya en majúscules. Era ridícul i encara més denigrant per Espanya que per Kosovo.
Evidentment va guanyar Espanya per 3 a 1, però aquest partit és una gran victòria diplomàtica per Kosovo, per imposar-se a Espanya Mateix i per posarse moltes opinions d’Europa al seu favor. La cadena francesa Eurosport en va fer el seu títol. El canal Sport d’Alemanya ha criticat la posició espanyola qualificant-la “d’absurda” i la retransmissió “d’espectacle grotesc”.
Reflexions a partir del nou blasó de Perpinyà
Clarament i per això aquesta situació molt curiosa del partit EspanyaKosovo. Anem cap a un altre fet d’actualitat, reflexions a partir del nou blasó de Perpinyà.
El batlle de Perpinyà Louis Aliot, del Rassemblement National, ha fet públic el seu nom blasó. Ras i curt, se tractava sobretot de treure “Perpinyà la Catalana”. Amb el nou eslògan “Perpignan la Rayonnante” que no vol dir res -i per això se l’ha triat- hi ha un Sant Joan diferent de l’escut tradicional, les quatre barres i una franja exterior tricolor de la bandera francesa.
S’ha posat en línia una petició contra aquesta iniciativa que anirà al seu terme, com ha continuat el logotip de la regió Occitanie i altres coses desencertades però amb una clara intenció política. Aquesta reacció necessària m’ha fet recordar que, quan als anys noranta, a proposta d’Unitat Catalana el batlle Joan Pau Alduy havia fet posar a tot arreu “Perpignan la Catalane”, bastants catalanistes havien criticat el nou logo car trobaven que la silueta del Castellet feia massa passeista i folklòrica.
Més que a altra cosa el nou blasó del batlle Louis Aliot, amb la bandera catalana envoltada de la francesa, me fa pensar a l’època del govern de Vichy, de la col·laboració i del mariscal Pétain amb el seu “La petite patrie dans la grande patrie”. Hi veig la mateixa línia, la mateixa ideologia. El que més me sorprèn no és tant el blasó, que podia ser pitjor, sinó que després de la seua elecció ja fa nou mesos el nou batlle del Rassemblement National no hagi pres més iniciatives per marcar territori, com ho va fer fa uns anys a Besièrs Robert Ménard on, durant els primers mesos, va multiplicar iniciatives i decisions espectaculars. A Perpinyà res, o molts poca cosa, com si Louis Aliot se volia fer descuidar, com si volia tranquil·litzar tothom i tenir la simpatia de la dreta, cosa que sembla que li ha reeixit amb diversos batlles de l’aglomeració de Perpinyà-Mediterrània.
És evidentment dins la línia de la campanya de Marine Le Pen per les presidencials de 2022 on Perpinyà, la més gran ciutat controlada pel RN, serà un exemple de gestió i de pau política i social. Després quedaran quatre anys per aplicar programes i marcar com cal la línia.
La tàctica és la mateixa que el Sr. Louis Aliot ha aplicat per fer-se elegir diputat i després batlle de Perpinyà. No espantar la gent, facilitar el vot de la gent de dreta cap a ell a la segona volta, que són ja bastants hi són acostumats, i jugar sobre l’odi de molta gent d’esquerra contra Emmanuel Macron. Cal recordar, i ho diré sempre, que és l’esquerra qui li ha donat aquests dos mandats. A la seua circumscripció de la vall de l’Aglí i Salanca, són els vots Mélanchon de la primera volta que en part van anar cap a ell i d’altres van ser blancs i no van anar a votar. Ha passat el mateix a Perpinyà i us demani d’escoltar la meua crònica del 30 de juny del 2020 -penjada en podcast a la Web de Ràdio Arrelsque vaig intitular: “Vergonya per tots els cantons”. Posavi dins el mateix sac els partits d’esquerra que amb una entesa a la primera volta o a la segona dirigirien ara Perpinyà, i els partits catalanistes que no havien dit clarament d’anar contra els Rassemblement National i alguns havien demanat el vot blanc, doncs afavorien l’elecció de Louis Aliot. Independentment de saber si Jean-Marc Pujol anava bé o no, tots han triat conscientment Louis Aliot. Aquestes tries són legítimes en democràcia però després no cal fer llàgrimes de cocodril ni tenir vapors. Ja sé que gent d’esquerres han votar front republicà, però n’han faltat alguns milers de la primera volta a la segona.
És exactament la tàctica que segueix el RN per les eleccions presidencials del 2022. No espantar la dreta i facilitar el basculament a la segona volta i, per l’esquerra, atacar el president Macron i fer-lo el més odiós possible per obtenir, més que no pas el seu vot -sempre n’hi haurà- que l’esquerra s’abstingui o voti blanc.
Per jo, clarament, el nou blasó de Perpinyà hi porta car, llevat dels catalanistes i de crítiques formals de l’esquerra pel Sant Joan, anirà bé a bastanta gent de dreta i catòlica. CGFD el que calia demostrar.
Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/1087/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-06-dabril-del-202