Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Finalment una llei sobre les llengües regionals!

RÀDIO ARRELS – 13 d’abril del 2021 – Crònica d’actualitat 239

El vot de la llei Molac ha fet aparèixer els partits i els diputats que són a favor o en contra de les llengües regionals. S’acaba un règim d’inseguretat permanent i dona la base jurídica que faltava. Per primera vegada reconeix drets lingüístics territorials i col·lectius, a més de reconèixer l’ensenyament immersiu i de permetre la retolació i els noms en llengües regionals.

Finalment una llei sobre les llengües regionals

Dijous passat vaig tenir una molt bona notícia que m’ha fet plaer, com segurament a tots vosaltres que escolteu una ràdio en català. És l’aprovació per l’Assemblea nacional francesa de la llei presentada pel diputat bretó Paul Molac, dita de “protecció patrimonial de les llengües regionals i de llur promoció”. Va ser votada per 247 diputats i 76 s’hi van oposar. Però com que l’assemblea té 577 diputats, vol dir que 254 no van participar al vot, és a dir més que els que van votar a favor. És igual, la llei ha estat aprovada.

Però com que per nosaltres és un vot històric, hem de passar comptes per nos en recordar més endavant quan, precisament, caldrà passar comptes per exemple a eleccions. Qui ha aprovat la llei, qui s’hi ha oposat i que no va participar al vot? Segons la Web de l’Assemblea nacional, que dona el nombre i els noms, pel grup LREM van ser cent diputats a favor, és el grup que més vots ha donat, cinquanta-set en contra i cent dotze no prenen part al vot. LERM va ser globalment a favor. Pels Republicans cinquanta-quatre sí i cinquanta absents, meitat-meitat. Pel Modem, éss a dir els diputats del partit de François Bayrou -recordi que és el decret Bayrou que permet de tenir ensenyament en català i l’Escola Arrels- van ser disset si, sis no i trenta-cinc absents. Pels socialistes un vot homogeni, vint sí i un absent, són a favor. Per l’UDI, gent de dreta, cinc sí i tretze absents. Pel grup Agir Ensemble, de diverses sensibilitats del centre, vint a favor i un absent. Per tant els centristes globalment van ser a favor. Pel grup Llibertats i territoris on hi ha els diputats corsos, diversos d’ultramar i el mateix Paul Molac: disset sí i un absent. Aquests són a favor. Per l’Esquerra demòcrata i republicana, on hi ha els comunistes, sis sí i deu absents. Per la France Insoumise -c’est le bouquet!- un sí i dotze no, dels quals Jean-Luc Mélanchon, Alexis Corbière i Éric Coquerel. Finalment pels no inscrits sis sí, un contra i setze absents.

Si fem balanç, veiem que La République en Marche ha donat el més gros contingent, però un terç ha votat contra. S’han partit en dos els Republicans, els Modem i els comunistes. Són totalment a favor els socialistes, AgiR Ensemble i Llibertats i Territori. Finalment un grup parlamentari se destaca, perquè són totalment en contra de les llengües regionals Mélanchon i la France Insoumise. Ho subratlli i ho dic pesadament, perquè és un escàndol. Si seu de Catalunya Nord i voteu per aquesta gent, podeu ser d’acord amb moltes coses, però són els sols a ser clarament contra les llengües regionals, monolíticament. Que consti.

A casa nostra els tres diputats LREM Romain Grau, Laurence Gayté i Sébastien Cazenove han votat a favor – gràcies, menos mal- i la diputada del Rassemblement National Catherine Pujol, que ha substituït Louis Aliot, no ha participat al vot, no s’ha mullat però tampoc no ha votat contra. Paul Molac, el promotor de la llei, és un militant pel bretó a l’escola pública. Va ser vicepresident de la FLAREP, la federació de les llengües regionals a l’escola pública, on hi ha l’APLEC per nosaltres, i va presidir el Consell Cultural de Bretanya, aquest que és encarregat de fer tantes coses pel bretó. Per tant quan parla de retolació o d’ensenyament sap de què parla, car ell ho ha fet. Elegit LREM del Morbihan, se’n va separar per anar al grup Llibertats i territoris.

 

El diputat Paul Molac en una intervenció a l’Assemblea, amb la bandera bretona a la mascareta (font: Assemblée Nationale).

 

Joan Becat, perquè consideres que és un gran pas endavant?

Malgrat algunes mancances la llei és un gran pas per unes raons principals, més enllà de les avançades concretes que permet. Per jo la més gran avançada és que dona un marc jurídic i legalitza el que se tolerava aquí o allà i que se prohibia allà o aquí. Vivíem en un règim d’inseguretat permanent que donava totes les facilitats per bloquejar les iniciatives o provocar retrocés, des d’un ministre com Jean-Pierre Chevènement fins al director o provisor d’un col·legi o liceu local de casa nostra.

D’ara endavant els promotors del català i els pares d’alumnes tindran una llei a oposar a qui fa una guerra trinxeres contra el català i les altres llengües regionals. El dret s’ha capgirat i per mi és el més important. Com ho ha dit Paul Molac a un interviu, la llei és pensada perquè no se pugui mai més oposar-se a l’ús de les llengües regionals. Des de dijous tenim la base jurídica que nos faltava. Tota la vida hem militat per tenir-la, ara és aquí per ajudar-nos.

Una altra gran avançada és el reconeixement de drets lingüístics territorials i col·lectius. Fins ara la negació d’aquests drets per l’Estat francès i els seus juristes ha estat una constant. França només reconeixia els drets individuals, alguns eren garantits, drets de vot, de paraula, altres considerats com a privats, com la religió o la llengua. La llei Molac és una escletxa considerable dins aquesta doctrina oficial car la patrimonialització de les llengües regionals els hi reconeix un territori i se confia un paper a les regions. A través de diverses mesures concretes, els hi garanteix un ús social, és a dir col·lectiu, quan fins ara se parlava d’un ús personal de les llengües. Cau doncs, per exemple, el principal obstacle contra la ratificació de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries del Consell d’Europa. França és un dels pocs Estats a no la reconèixer, quan l’any vinent 2022 farà trenta anys de la seua aprovació. També podrà ratificar les cartes de les Nacions Unides sobre els drets dels infant, que només ha fet en part.

Finalment veig una tercera gran avançada. És d’ara endavant una clara diferenciació entre les llengües regionals i les llengües de la immigració, és a dir entre les llengües vernacles, territorials, que fan part del patrimoni de França -i així ho diu clarament la llei- i les llengües d’altres llocs o països que han vingut a França amb la immigració dels seus locutors, però que a l’origen no eren de l’Estat. També són respectables i necessiten un suport però, des de la presidència de François Mitterrand que va reconèixer les llengües regionals, però que va utilitzar políticament les de la immigració per limitar i marginar les territorial. El president Mitterrand havia parlat de les llengües de França per captar el vot regionalista i va crear un Consell de les llengües de França que se va reunir només tres vegades en catorze anys. Hi havia posat totes les llengües, les territorials, les no-territorials i totes les de la immigració. Era negar el peix dins l’aigua. A les reunions els representants de les llengües foranes s’havien posat a les llengües regionals i, amb el seu nombre, les havien marginat. Era evidentment l’objectiu car només les llengües regionals podien pretendre a drets i ple reconeixement com a patrimoni de l’Estat.

Estem parlant de la llei sobre les llengües regionals. Ara entrem un poc més en el text. Què podem destacar en aqueixa llei?

Principalment destacaré les disposicions que beneficien a l’ensenyament de les llengües regionals, doncs del català. Penseu que el primer i fins ara únic text legislatiu que permetia aquest ensenyament és la llei Deixonne del 1951, o sigui fa setanta anys, i que mai va ser aplicada. Això vol dir que qui era nin o nina de la maternal o de l’escola primària de l’època, al 1951, i que podia esperar que se li ensenyi la seua llengua de casa -quan allavontes se castigava a l’escola qui la parlava- doncs aquest nin o nina és avui dia un avi o una àvia que la podran veure finalment aplicada als seus nets o besnets.

Se reconeix amb la llei Molac i se legalitza l’ensenyament immersiu a l’escola pública. Ja era hora. A França només ho feia l’Escola Arrels en el marc de l’Educació nacional, però com a experiència pedagògica, amb sempre limitacions pel seu creixement. L’article 3 té una disposició interessant. Diu textualment que (trad.): “en el marc d’acords entre regions i l’Estat, la llengua regional és ensenyada dins l’horari normal de les maternals fins al liceu amb l’objectiu de proposar aquest ensenyament a tots els alumnes”. Per tant queda clar que s’ha de fer una oferta a tothom i a tot arreu, com també d’assegurar la continuïtat pedagògica durant l’escolaritat d’un alumne. És la lluita de l’APLEC pel català des de fa trenta anys. Demanarà uns anys però ara hi ha un objectiu, un marc concret i és un dret un dret reconegut als pares i als alumnes. Com que aviat hi haurà eleccions regionals, aquesta llei cau molt bé. Per això tants diputats se van abstenir, el moment era ben calculat. Els presidents de les regions Bretanya, Aquitània, Occitània i Còrsega ja s’han afanyat de dir que ho volen aplicar i passar un conveni amb l’Estat. La màquina és engegada fins i tot abans que els decrets d’aplicació siguin publicats.

També s’accepten en noms dels infants en llengües regionals a l’estat civil, és a dir amb els accents que comporten. S’hi acceptava qualsevol nom estranger de qualsevol llengua i els noms més fantasiosos i se refusaven els noms locals i en la llengua del país per Martí, Simó, Júlia o Lídia. Era una vergonya i una discriminació que s’aparentava a un racisme.

Sé que és un tema que t’interessa i potser el podríem desenvolupar un altre dia, evocarem el de la retolació.

Efectivament la llei Molac permet la retolació bilingüe en tots els edificis públics. Faré remarcar que és el que promocionava el SIOCCAT als ajuntaments i el que ja havien començat diferents batlles i municipis de Catalunya Nord, posant “Mairie” i “Ajuntament” o “Casa de la Vila”. Se podrà fer a altres edificis i llocs. Cal veure que aquesta senyalització marca identitat, però vull també insistir que és un atractiu turístic, que utilitza per exemple la Bretanya.

Aquesta retolació a les carreteres i dins la ciutat ja se feia. Ho havia començat Perpinyà. Suposi que se quedarà i que el batlle Louis Aliot no gosarà treure-la. És el que existeix ja al País Basc i sobretot a Bretanya, especialment a les Côtes d’Armor i al Finisterre. Se podrà generalitzar arreu si hi ha voluntat. Per concloure vull subratllar una cosa: a Catalunya Nord tenim la situació inversa de Bretanya. No tenen el cadastre en bretó ni els mapes de l’IGN, però sí que tenen les carreteres i la senyalètica urbana en bretó. Aquí tenim la totalitat del Géoportail de l’IGN en català, tenim 150 cadastre en català, i tenim sempre burricades a la retolació de les carreteres. Sobre aquest aspecte a Catalunya Nord hi ha molta feina a fer. Ara tenim la llei i tots hem d’insistir que se faci.

Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/1099/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-13-dabril-del-2021

Leave a Reply

Articles recents

Nova etapa en la guerra de Rússia contra Ucraïna. Parlem de migracions.
27 setembre 2022
La Generalitat històrica i Catalunya Nord. Madrid, Espanya i el deute de l’Estat. La rentrada parlamentària a França.
20 setembre 2022
La Diada de l’Onze de Setembre desborda els partits. La temptació de l’ecologisme pessebrita.
13 setembre 2022
Espanya acusada de vulnerar els drets polítics. L’antiga destil·leria de Sant Feliu d’Avall en debat. El “Mess des Officiers” de Perpinyà.
6 setembre 2022
Una UCE d’un nivell excepcional. Catalunya Nord, el país català que no tenia nom.
30 agost 2022

Arxius