RÀDIO ARRELS – 1 d’octubre del 2019 – Crònica d’actualitat 159
La defunció del president Chirac en fa un gran estadista però queda el president que va refusar de firmar la Carta europea de les llengües minoritàries que volia fer ratificar el primer ministre Lionel Jospin. Davant la pròxima sentència contra els presos polítics catalans, la dreta espanyola descarta un possible indult i el parlament de Catalunya reclama una amnistia. Es precisen aquests dos conceptes jurídics. A Calce, una central elèctrica solar és instal·lada a sobre del que va ser la gran descàrrega d’escombraries de tot el departament durant més de trenta anys a la Coma del Pecat. Com si fos penitència, aquesta iniciativa útil i més moral rescata un pecat col·lectiu.
Jacques Chirac i els drets lingüístics
Tenim molts temes damunt la taula, i començarem parlant de Jacques Chirac i dels drets lingüístics.
La defunció del president Chirac m’ha fet recordar la seua actitud contra les llengües regionals. Aquests últims anys, mentre era viu, i encara més ara que s’ha mort, se n’ha fet un gran estadista i un gran president, com Mitterrand o De Gaulle. Només sentir el discurs del president Macron, absolutament ditiràmbic, se’n tren la convicció que li cal consagrar com a mínim una capella a la futura catedral Nostra Senyora de París, ciutat de la qual va ser un batlle prevaricador i condemnat per la justícia. Però aquests detalls no compten en la Història. Aquest parlament d’homenatge presidencial era la transcripció actual de la paraula del Crist. “Laissez venir à moi les petits enfants”, que en aquesta ocasió era : “Laissez venir à moi les petits Républicains”.
Deixem la ironia fàcil. Per jo i per molts altres, Jacques Chirac és el president que va refusar de firmar la “Carta europea de les llengües minoritàries”. El text se deia així a l’origen, i França va exigir que s’hi afegeixi “o regionals”, amb l’argument que a França no hi havia llengües minoritàries. Desprès d’obtenir aquest canvi, França no va ratificar la Carta. Era sota la presidència de François Mitterrand i els governs de Pierre Bérégovoy i Edouard Balladur.
La carta (la charte en francès) és un tractat europeu aprovat l’any 1992 pel Consell d’Europa. Com tot el que fa aquest consell – que no cal confondre amb la Unió Europea – les seves propostes no s’apliquen als Estats membres, sinó que aquests són lliures de firmar-les o no i, si les ratifiquen, les poden aplicar o no, o només en part.
Doncs acaba la presidència Mitterrand sense firma i comença la presidència Chirac, també sense firma. Se’n torna a parlar quan, als anys 1998 i 1999, el president Chirac va cohabitar amb el seu primer ministre Lionel Jospin. Aquest, que tenia una certa sensibilitat regional (quan va ser ministre de l’educació va aprovar la creació del CAPES de català i el d’occità), havia promès de ratificar la carta europea. Va fer una jugada mestra, confiant l’informe jurídic sobre la possibilitat de firmar al professor Guy Carcassonne, conegut com a conservador i poc sensible al tema dels drets lingüístics.
La Carta europea conté 23 articles dividits en diversos paràgrafs, en total 92 paràgrafs. Els Estats poden ratificar si validen almenys 35 d’aquests 92 apartats. El raport Carcassonne té consideracions que fan aixecar els cabells sobre el cap, però la seua conclusió és que França pot ratificar ja que dins la pràctica permet o tolera moltes coses per les llengües regionals a l’ensenyament, a les ràdios i televisions, per la cultura. Deia : “La Charte européenne des langues régionales ou minoritaires n’est pas, en elle-même, incompatible avec la constitution”, i afegia : “La France peut souscrire jusqu’à 52 des engagements prévus par la charte”. Per tant ja aplicava més que els 35 necessaris. Per tant Lionel Jospin va decidir enviar la proposta de ratificació a l’Assemblea nacional.
Però el president Jacques Chirac no ho va entendre d’aquesta manera i, per bloquejar la firma, va enviar el text al Consell constitucional, que la va declarar incompatible amb la constitució francesa. Per tant, si s’aprovava a l’assemblea, ell no la firmaria. Sigui per convicció contra les llengües regionals, sigui per tàctica política, Jacques Chirac va concretament prohibir la ratificació. Cal dir que ni el president Nicolas Sarkozy, ni el president François Hollande, que encara canten a les ràdios i a les televisions, no la van fer ratificar tampoc.
Presó, indult o amnistia
Vet aquí una reacció després de la mort del president Jacques Chirac, un apunt sobre els drets lingüístics. Canviem de tema ara completament i parlem del judici contra els presos i els exiliats a Catalunya Sud.
Entre el segon aniversari del referèndum de l’1 d’octubre, avui mateix, que Catalunya Ràdio celebra des de Waterloo, i el de la proclamació de la República, sortirà la sentència contra els presos polítics catalans del govern Puigdemont. Caurà aviat amb certament penes de presó, probablement de molts anys. Per tant llur futur serà de quedar-se a la presó o, més endavant, de beneficiar d’un indult o d’una amnistia. Són dues possibilitats poc probables a hores d’ara, però que se’n parla molt aquests dies.
El Partido Popular i Ciudadanos diuen públicament a Pedro Sánchez que res d’un indult car seria una traïció a Espanya i és una condició si vol el seu suport com també, a més de les condemnes, cal tornar a aplicar l’article 155 contra Catalunya, doncs destituir el govern del president Torra. La setmana passada el Parlament de Catalunya ha votat una moció reclamant l’amnistia dels presos polítics. Per tant sembla oportú de distingir què hi ha darrere aquests dos termes.
Un indult (en francès une grâce, com en atorga de tant en tant el president de la República en grans ocasions) és un perdó que treu la pena que queda per complir i permet al pres de ser alliberat immediatament. És una possibilitat que se salta la decisió de la justícia i ve dels antics reis absoluts. Però si l’indult és un perdó de la pena, queden la culpabilitat, el judici i la condemna. La persona alliberada queda culpable del que se l’acusava. Per tant, si imaginem que després d’uns anys de presó el primer ministre espanyol i el rei indulten els presos catalans, quedaran culpables de rebel·lió, de sedició o del que se’ls acusarà dins la sentència, tot i que no hauran d’acabar tots els anys de condemna.
Però per a ells, acceptar l’indult, o demanar-lo, és també acceptar la seua culpabilitat. Abans del procés, quan el jutge Llarena en feia la instrucció, s’ha dit que alguns presos i els seus advocats demanarien un indult. Allavontes altres presos, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull van dir que no car no se consideraven culpables del que se’ls acusava. Tots van prendre aquesta posició, que va ser també la de tots durant el judici.
L’amnistia és un concepte molt diferent. Declarada per un govern o un cap d’Estat, l’amnistia anul·la l’acusació pels fets reprotxats i anul·la el judici si aquest s’ha fet. Per tant, anul·lant la causa anul·la també la condemna a la presó i dona la llibertat, però sense que quedi la culpabilitat. Dit d’una altra manera, les coses i la situació tornen com a l’inici. En aquesta hipòtesi – la més improbable, ara i dins el futur – l’Estat espanyol no acusa més els presos polítics i els exiliats (que no ho serien més car ells també entrarien dins l’amnistia) de rebel·lió i de sedició pels referèndum de l’1 d’octubre i per la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017.
Com que no seria més una rebel·lió sinó una qüestió política a resoldre, començarien discussions i contactes per a trobar una solució política. És el que volia el govern Puigdemont i és el que refusava el govern de Mariano Rajoy. És el que refusa sempre el govern de Pedro Sánchez, que porta davant del Tribunal Constitucional la moció del parlament de Catalunya que demana l’amnistia. Doncs poca amnistia en perspectiva.
Penitència per la Coma del Pecat
Per acabar tornem aquí a Catalunya Nord. Ens portes a Calce.
Sí : penitència per la Coma del Pecat. La religió cristiana diu que, quan s’ha fet un pecat (amb una p, un péché, no amb una b), s’ha de fer penitència. És exactament el que està passant a Calce, a la part sud del territori del municipi, prop del Coll de la Dona i tocant a la ruta que va de Pesillà de la Ribera a Estagell, que us aconselli car hi ha paisatges magnífics.
S’hi acaba d’inaugurar una centra solar sobre vuit hectàrees amb panells fotovoltaics que generen una electricitat sense pol·lució ni combustibles fòssils. Els felicitem car és una bona iniciativa, que ajuda a lluitar contra el rescalfament climàtic. Però on són el pecat i la penitència ? Ara hi vinc.
Aquesta central elèctrica solar és instal·lada a sobre del que va ser la descàrrega d’escombraries de tot el departament durant més de trenta anys, d’una dimensió quilomètrica i de desenes i desenes de metres de gruix. Tota la porqueria s’acumulava, fermentava i, els dies de tramuntana – que són molts – enviava males olors i pestilència fins a Pesillà i Vilanova de la Ribera, que són a sota. També els sucs de fermentació i l’aigua de pluja que s’infiltra dins les escombraries sallien a baix com un líquid de claveguera. Podeu imaginar la pol·lució constant – que encara dura – car aquest enorme fumaràs era a la part alta de torrents que van al Còrrec de la Mollera, que més avall se diu el Còrrec de les Gorgues. Les seues aigües pol·luïdes baixen a prop de Pesillà i de Vilanova. Belleu recordeu les manifestacions de la gent de Pesillà contra aquest abocadors.
I la gent de Calce, se’n queixaven ? Doncs no. En efecte, el territori de Calce ocupa la part central d’aquestes muntanyes mitjanes entre la Tet i l’Aglí, a continuació de Força Real. Els nombroses petits torrents se reparteixen pels quatre cantons. Calce és cap al nord i l’abocador és cap al sud, al vessant vers la Tet. Per tant el poble no tenia cap inconvenient, ni per les olors ni per les aigües, i cobrava els impostos corresponents. Passa el mateix avui dia amb la incineradora i el centre departamentals de tria de deixalles que hi ha dos quilòmetres més lluny de l’antic abocadors, al lloc dit la Cuatxa, una llengua de terra (una cua) entre els municipis de Baixàs i de Pesillà.
Avui dia, sobre el mapa de l’IGN, l’enorme jaciment d’escombraries, cobert d’una capa de terra, se diu púdicament “Centre d’enfouissement technique”, Centre de soterrament tècnic. Ara bé, aquest abocador a omplert totalment dues comes, la Coma Gran i la Coma del Pecat. Era un nom predestinat, car tirar tantes porqueries allí era prendre el nom al peu de la lletra. Col·lectivament hem fet un pecat ecològic.
Per tant, trobi normal que aquest pecat col·lectiu avui sigui rescatat, en una mena de penitència, per una instal·lació solar útil i més moral. Fins i tot ens diuen que una part de l’energia produïda servirà a purificar les aigües brutes que sempre sallen de l’antic abocador. Esperem que sigui veritat.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/368/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-01-doctubre-del-2019