Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

ETA lliura les seues armes. Espots de campanya. Puigdemont visita i rep.

RÀDIO ARRELS – 11 d’abril del 2017 – Crònica d’actualitat 30

El 8 d’abril ETA ha lliurat les seves armes al govern francès, mitjançant “Artesans per la pau” que ha donat la llista d’amagatalls. Es recorda l’atemptat a la bomba al supermercat Hipercor de Barcelona. A França apareixen els primers espots televisius de la campanya presidencial amb estils i missatges de vegades divertits. Mentrestant el president Puigdemont fa conferències,visita Jimmy Carter i rep parlamentaris estrangers.

ETA lliura les seues armes

Una de les notícies d’aquests darrers dies ha estat el desarmament oficial i confirmat d’ETA.

ETA ha lliurat les seves armes al govern francès. És a dir que ha donat una llista d’amagatalls del País Basc nord. Se n’ha cuidat una associació, “Artesans per la pau”, amb gent del nord i del sud. S’ha fet a Baiona, aquest dissabte 8 d’abril. Recordi que ETA vol dir Euskadi ta Askatasuna, o sigui País Basc i Llibertat. És un grup armat, creat l’any 1959 contra el franquisme i l’Estat espanyol. Un cop la democràcia establerta, ha continuat matant, fent atemptats, sigui contra persones, sobretot guàrdies civils, sigui contra edificis o símbols de l’Estat. He sentit gent que justificava ETA, als anys vuitanta i noranta. La qüestió era: és lluita armada o és terrorisme ? Doncs, per mi, des de l’any 1987 és terrorisme pur.

Perquè 1987 ? És l’any on ETA va fer un atemptat amb bomba a Barcelona, al centre comercial d’Hipercor de la Meridiana, el dimarts 9 de juny. Va fer 21 morts i 47 ferits, tots clients i compradors. On és Hipercor ? Cada vegada que entri a Barcelona en votura hi passi al davant. És al començament de la Meridiana, a l’esquerra: teniu tres edificis semblants, alts, i desprès la barra d’un gran immoble.

És la gran avinguda que arriba a la Plaça de les Glòries.

Sí. Cada cop que hi passi pensi a una persona concreta. Els tres terroristes, que després es van enxampar i que continuen tranquils havien posat 130 quilos d’explosius dins un Ford Sierra, al pàrquing del subsol del supermercat. L’explosió va destrossar tot el pàrquing, amb els cotxes i la gent que hi eren, i va obrir un forat de cinc metres dins el sòl del supermercat, per on va entrar una bola de foc que va cremar la gent. Els gasos tòxics van matar els que no van ser cremats i es va declarar un incendi. La major part dels morts i ferits eren dones que feien compres o que treballaven al magatzem. Conec una persona que era dins l’edifici, treballant a un despatx a sobre del supermercat. Habitualment posava el seu cotxe en aquest pàrquing però aquest dia el tenia a sota, car hi ha tres nivells d’aparcament. Quan passi me dic: quina sort que va tenir car el podien matar! Jo no sé quin interès tenia per la causa basca matar tanta gent a Catalunya. M’hauran d’explicar què vol dir. Jo no veig la diferència amb els atemptats islamistes actuals, que també maten molta gent on sigui en nom d’una ideologia. De fet, ETA ha matat fins l’any 2010. Al 2011 va dir que abandonava la lluita armada, però ni s’ha dissolt, ni ha dit que es transformava en un partit polític.

Després de la matança de l’atemptat d’Hipercor per ETA, els bombers procuren apagar l’incendi (font: elperiodico.com).

Observi que ETA ha aconseguit el contrari del que volia, car durant els anys vuitanta, noranta i dos mil, ha servit de coartada perquè l’Estat espanyol faci una política centralista. Ha servit a fer-lo funcionar i a evitar reformes, l’ha cohesionat. Des de que no mata, fa set anys, és l’anticatalanisme que ha substituït l’anti-ETA per fusionar aquest Estat. De fet, la via catalana, és a dir el pes de les urnes i la mobilització de la gent per demanar la independència ha contribuït a marginar ETA. Ha fet que fins i tot al País Basc, on una part de la gent el defensaven, vegin que hi ha una altra via, pacífica, que no és pot justificar de matar tanta gent. Tal com ho veig és el final d’un malson.

Alguns dubtaven si hi havia tantes armes, però se parla de tres tones i mitja d’armament.

Entre armament, explosius, metxes, etc. És impressionant. El més probable és que n’hi hagi més en un lloc encara guardat. Per exemple, quan després de la segona guerra mundial els resistents han hagut de tornar les armes, alguns se les van guardar. Per jo és més un gest simbòlic que la certitud que no hi ha més armes a cap lloc. Com a conclusió diria: quina diferència entre l’actitud del govern francès, que senzillament ha acceptat el lliurament. Els governs francesos, que han fet la descolonització, saben que ve un moment on cal parlar amb la gent que planteja un problema, que sigui militar, terrorista o polític. Per tant va acceptar l’oferta. El govern espanyol és encara a posar condicions i a evitar de tancar la ferida. Per què? La major part dels descontents són al Partido Popular, i per evitar de passar a una altra cosa, és a dir la reforma de l’Estat. ETA ha servit els que són contra el mateix País Basc.

Espots de campanya

És la mirada de Joan Becat sobre aquesta actualitat del País Basc. Un altre tema és l’inici de la campanya oficial de les eleccions presidencials a França.

La campanya ja fa gairebé un any que dura. Efectivament, ara és la campanya oficial. L’he vista amb tranquil·litat i satisfacció, car ja era hora que tots els candidats puguin parlar a la ràdio i ala televisió amb igualtat de temps. En tenia realment una in digestió de les fillonades i de les peripècies judicials d’aquest mal senyor. Per mi un home polític ha de ser honest. Era impressionant, es parlava de tot menys d’eleccions. Ara, finalment, es parlarà de programes. Vaig mirar ahir amb gran interès els espots publicitaris dels diferents candidats. Era una cosa preciosa i, a certs moments, divertida.

Per exemple Nathalie Arthaud té el posat, el pentinat i el discurs, paraula per paraula, d’Arlette Laguillet. M’he demanat si no era un clon, com van fer per l’ovella Dolly. Evidentment escoltar-la descansa, car diuen sempre el mateix, i com que fa cinc eleccions presidencials que se presenten ja tinc el discurs assumit.

Com que es diu que els polítics no diuen sempre el mateix, pot ser considerat com una virtut.

Sí, travailleurs, travailleuses… El Jacques Cheminade és com sempre. Per tant, te’l mires però no l’escoltes gaire. El Philippe Poutou m’ha deixat de cul, exactament com durant el debat a la televisió. Ha sortit amb ballarins al mig d’una plaça. Era alegre, però de missatge polític no gaire, sinó algunes frases al final. En tot cas és modern i original. Evidentment la comparació amb Nathalie Arthaud, plantada aquí davant llegint el seu discurs i Philippe Poutou ballant i acabant amb els braços oberts al mig de la plaça era impressionant. Modernitat i antiguitat. No sé si els votaré aquests, però segons qui fos ja hauria triat.

L’Emmanuel Macron, finalment, ens ha enumerat el que vol fer, una llista de propostes econòmiques. Doncs molt bé, ara ens en fem una idea. Per tant qui votarà per ell sabrà perquè.

El Nicolas Dupont-Aignant m’ha agradat molt, perquè procura pispar vots a François Fillon i ho diu: és impossible que una persona que va a justícia sigui president. Que sapigui hi ha només el Fillon que ara per ara sigui amenaçat per la justícia. Doncs li rasparà algun tant per cent i potser això serà decisiu al final. De la mateixa manera que el Lionel Jospin no va poder passar perquè d’altres del seu camp li van agafar vots, és possible que Fillon no passi perquè Dupont-Aignant li impedeixi, ja que fa bona cara, sembla seriós i que no té cap cassola al seu darrere que faci soroll.

Hi ha Jean-Luc Mélanchon. Ell m’ha fet content, content, content, perquè vol la meua felicitat i la de tothom. Per tant visca Mélanchon, que ens farà la vida bona. El Jean Lassale, li tinc realment molta simpatia i des de fa temps, perquè és coratjós, fa riure la gent pel seu accent i pel seu posat. Però, realment, no he entès el que vol. Ha fet una presentació, però al final te dius: què vol? Car no ho ha dit.

La Marine Le Pen, extraordinària. Se la veia a vora mar, i acaba estirada sobre una roca, com una sirena que pren el sol. Jo he pensat a les sirenes de debò. Segons la llegenda mitològica greca, les sirenes seduïen els mariners amb el seu cant, els feien fracassar contra les roques i se’ls menjaven. No estic dient que això és el programa de Marine Le Pen. Ja vosaltres fareu la comparació, però per mi ha estat bastant clara.

Finalment va sortir el François Fillon. És el més bo de tots. Quan el tornareu a veure, us fixareu amb les seues mans. El filmen en pla americà, és a dir el cap i una mica de bust, i de vegada més a baix. Aleshores se veuen les seus dues mans, que són dirigides cap al davant, amb els dits junts, el dit gros a sobre de l’índex, exactament com si era a punt de comptar bitllets de banc. M’ha impressionat i he pensat que deu ser un atavisme. Explicaria moltes coses.

És d’aquesta manera que he vist l’inici de la campanya electoral, i la trobi molt més divertida que tot el que hi havia abans.
Puigdemont visita i rep
Ens ha donat ganes de fer un cop d’ull als esports. Molt ràpidament parlarem del president de la Generalitat que va i ve cap els Estats Units i rep gent.

Visiblement, com diuen en francès ,fa de commis voyageur de la independència i de Catalunya. Va fer una conferència a Harvard el 28 de març, i fa tres dies va anar a la Fundació Carter per veure el mateix Jimmy Carter, que va ser president dels Estats Units i premi Nobel de la Pau. L’interessant és que aquesta fundació, que no rep cap diner de subvenció pública – és totalment privada -, serveix des de fa més de vint anys d’intermediària, de mitjancera internacional quan hi ha conflictes. Per tant m’estic demanant si hi ha anat per fer-se veure i fer la guitza al govern espanyol, o bé si ja la Fundació Carter no es perfila com un futur intermediari en cas de declaració d’independència. En efecte, caldrà que gent de pes internacional faci que es discuteixi i se trobi una solució pactada un cop l’irremeiable – segons l’Estat espanyol – sigui fet.

En el mateix sentit dos parlamentaris americans del Congrés van fer visita a Catalunya. Han vist la part de l’Estat, el governador civil, que per cert era acompanyat de dos comandants de la Guàrdia Civil. Quan un rep diputats i se fa acompanyar per alts càrrecs de la policia, ja fa olor de repressió preventiva. Desprès van anar a veure Carles Puigdemont. Hi ha doncs un interès cert per Catalunya, que és a l’agenda de molts països.

Referència àudio:

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius