Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Els Jocs Olímpics de Barcelona’92. Messi i Ronaldo, l’anècdota de l’estiu.

RÀDIO ARRELS – 1 d’agost del 2017 – Crònica d’actualitat 46 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ

Fa 25 anys l’èxit, l’organització, la despesa controlada, la retransmissió i la participació ciutadana, feien de Barcelona’92 els millors jocs olímpics de la història, fins avui dia. La compareixença de Ronaldo davant de la justícia espanyola per frau als impostos i amagar diners a paradisos fiscals és la repetició, amb portades ben diferents a la premsa madrilenya, d’un afer semblant l’any passat amb Messi.

Els Jocs Olímpics de Barcelona’92

Ja sabem que l’any 2024 la ciutat de París acollirà els jocs olímpics, el 2028 serà Los Angeles als Estats Units. Precisament fa vint-i-cinc anys aquest estiu eren a Barcelona aquests jocs olímpics.

Fa vint-i-cinc anys ara mateix que tenien lloc aquests Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona. Voldria destacar alguns aspectes que són encara vigents. M’ho ha fet recordar la demanda de París pel 2024, que se va acordar ahir. Els periodistes especialitzats de la televisió parisenca deien que serien perfectes – ja ho veurem – i recordaven els jocs olímpics anteriors, subratllant que els de París serien com els de Barcelona, els millors de la història. És el que a l’època i encara ara tothom ho diu, no se n’han fet de millors. Acabats els jocs de Barcelona’92 ja se deia, entre altres coses perquè no hi havia cap – o molt poc – dèficit en relació amb les previsions, quan tots els anteriors – i els posteriors – havien estat un pou financer sense fons, i perquè van ser un èxit dins la comunicació. Recordeu que uns anys després els d’Atlanta, tot i sent la seu de la televisió americana CNN, van ser un fracàs, fins al punt que al cap de dos dies es va amenaçar de tancar-los.

A Barcelona, pel pressupost, en lloc de demanar a les diverses entitats que hi participaven, és a dir la ciutat, la diputació, la Generalitat i l’Estat, de posar sous a una caixa comuna, i desprès ningú no controla la despesa i els seus desbordaments, es va donar a cada entitat una infraestructura en plena responsabilitat. Si el pressupost d’aquesta obra se despassava o si hi havia retards, se podria saber qui tenia mala gestió i aquesta entitat havia de pagar sola el suplement. Tots van controlar la seva part. Per exemple la diputació va construir el Palau Sant Jordi, on ara se fan espectacles i grans actuacions, i el va acabar abans d’hora. L’ajuntament se va cuidar de l’Estadi olímpic i de la Vila Olímpica, la Generalitat de la piscina olímpica i dels edificis veïns, l’Estat i la Generalitat se van repartir la realització de les rondes que fan la volta de Barcelona, etc.

La retransmissió, ràdios i televisions, i la informàtica també van ser un èxit. Cal dir que, per primera vegada, s’hi va posar molts diners, un terç del pressupost total s’hi va dedicar, és a dir Tan com tots els estadis i equipaments. Se van fer la torre de telecomunicacions del Collserola, les xarxes de connexió a tota la ciutat, etc. Totes coses que després serveixen a la ciutat i al país. Hi havien subseus a tot Catalunya perquè se n’aprofitessin: per exemple les aigües braves, és a dir el canoe-kayak, a la Seu d’Urgell, la vela a Banyoles, Badalona, Reus, etc.

Amb dos angles oposats, la Vila Olímpica de Barcelona 92. A dalt, en direcció del nord, la part industrial del Poble Nou arrasada, amb les obres d’infraestructura acabades, la costa remodelada i el Port olímpic avançat (Diari Avui, 14/12/1989). A baix, en direcció del sud i del centre de la ciutat, el projecte de Vila Olímpica dissenyat per l’equip d’Oriol Bohigas, Josep Martorell i David Mackay (segons GEC, HPSC dels PC, vol.12, p.159)

La concepció també va ser una ruptura. En lloc de fer els jocs a fora de la ciutat en un gran recinte tancat, per seguretat, es van fer dins la ciutat i a les quatre puntes, al mig de la gent. Cada dia tothom havia de travessar la ciutat de part a part. Per qui coneix Barcelona: els estadis i les principals competicions a Montjuïc, els atletes allotjats a la ciutat olímpica del Poble Nou, de l’altra banda de la Ciutat Vella, els periodistes encara més lluny, a Badalona, els entrenaments, els àrbitres i el ciclisme a la Vall d’Hebron. Tothom havia de travessar la ciutat durant tot el dia. Hi va haver la col·laboració de 20.000 voluntaris olímpics: va ser la primera vegada que es feia amb tanta gent. A més, en lloc d’incitar a marxar de la ciutat ja que era l’estiu, es va demanar a la gent de quedar-se, d’informar els que vindrien i de ser ambaixadors de Barcelona i de Catalunya. Se demanava implicació, que siguin els jocs de tots. És a dir que era alhora un projecte esportiu olímpic, un projecte de ciutat i una manera de donar autoestima a la gent, de cohesionar la societat i de donar-li orgull.

Darrera remarca: va ser un projecte de la ciutat de Barcelona i del seu batlle Pasqual Maragall, sense suport de l’Estat, que s’hi va implicar després. No hi ha hagut cap més jocs olímpics a Espanya, ni abans ni desprès Barcelona’92.

Messi i Ronaldo, l’anècdota de l’estiu

Tot i que ho han provat amb candidatures, com la de Madrid. Hem de parlar encara d’esports amb una crònica lligada a l’economia i als paradisos fiscals, amb els dos jugadors de futbol considerats com els millors del món. Lionel Messi i Cristiano Ronaldo.

És l’anècdota de l’estiu. Si no era tan seriós, faria riure. Sabem tots que els jugadors de futbol amaguen sous en els paradisos fiscals per no pagar impostos. Parli dels cracs, dels més ben pagats, dels Bekham, Ibrahimovic, Messi, Ronaldo, Neymar, Benzema i bona part de l’equip del París-Saint- Germain. Aquests que guanyen molt, fan fraus i procuren pagar pocs impostos. No parli de la majoria dels jugadors professionals que tenen salaris més modestos, tot i que sovint molt més alts del que guanyem tots nosaltres.

La jugada del frau se fa sobretot amb els drets d’imatge, que poden ser superiors a les milionades d’euros que guanyen en salaris. Doncs els salaris són declarats, amb impostos a l’Estat on hi ha el club, mes els drets d’imatge, derivats de tot el que les empreses d’arreu del món venen en productes derivats com samarretes, sabates, perfums, vestits, etc., els confien a una empresa seua o muntada pels seus advocats que té seu en un paradís fiscal.

L’any passat, doncs el 2016, van enxampar el Messi i el seu pare, que gestiona els seus diners, van ser perseguits pel ministeri de finances espanyol. Messi va passar al tribunal on se li va dir que era el cap d’una màfia – autèntic, és evidentment una exageració – i se’l va condemnar a 21 mesos de presó i a una enorme multa. Res a dir per la multa, però la presó va semblar exagerada. No va entrar a la garjola, però ho serà si se’l pesca un altre cop. La premsa madrilenya i estatal espanyola va atacar fort el Lionel Messi i el Barça: fotos amb samarreta del Barça, el club i la trampa pels diners, portades de l’audició pública al jutjat, etc. De fet, a través del Messi eren atacs al Braça i a Catalunya.

Però resulta que ara és el torn de Ronaldo de ser investigat i a comparèixer al jutjat, ahir a Madrid. Se va fer d’amagat, per que no hi hagi imatges. Problema pel Madrid i fins i tot per l’Estat. Paradoxa : és l’Estat, el ministeri de finances que va perseguir el Messi i, fa pocs dies, el ministre mateix defensava Ronaldo en compareixença pública, insistint sobre la presumpció d’innocència ! El propi ministre que el posa al tribunal el defensa ! Com s’entén? És simple, us ho expliqui en dos mots.

El ministeri persegueix el Messi per voluntat seua el Ronaldo per obligació. En efecte, és un grup de periodistes europeus que han destapat l’afer fent investigacions en els paradisos fiscals. Per tant el ministeri espanyol no va poder fer altra cosa que de citar Ronaldo al tribunal. Per tant l’ataca tot defensant-lo. La raó fonamental, que explica tot, és que no s’ha de tocar al Reial Madrid, que és el club espanyol per excel·lència.

Altre misteri de la providència, que ha passat també aquests dies. Sense que ho demani, Messi va veure transformada la seva condemna de 21 mesos de presó en una multa d’un milió d’euros. Per què aquesta indulgència sobtada ? Suposi que ja ho heu entès, car si se guarda la presó per Messi, n’hi haurà també pel Ronaldo. Doncs, si se treu al Messi, no caldrà posar-ne per Ronaldo.

Les imatges del Ronaldo processat als diaris de Madrid són diferents de les del Messi. Mentre només es veia el Messi amb la samarreta del Barça, no es veu mai el Ronaldo amb la samarreta blanca del Reial Madrid, sinó amb la samarreta verda de la selecció de Portugal, quan els diners del frau als impostos li venen del Reial Madrid i no de la pobra selecció de Portugal ! Sempre per a protegir el club madrileny, mentre tot s’hi val per enfonsar el Barça. Com voleu que s’ho prenguin els socis del Barça i la gent de Catalunya?

Referència àudio:

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius