Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

El parlament de Catalunya vota la llei de reparació jurídica. El president Macron en congrés a Versalles.

RÀDIO ARRELS – 4 de juliol del 2017 – Crònica d’actualitat 42 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ

La llei declara nuls els judicis i consells de guerra franquistes a Catalunya, de 1938 a 1978, i rehabilita la memòria dels condemnats i executats, en l’espera que Espanya faci l’examen de la seva memòria històrica. El congrés de Versalles escenografia la presentació del programa del president, amb especialment la llei electoral. Ja es dissenya qui pot liderar l’oposició.

El parlament de Catalunya vota la llei de reparació jurídica

És l’estiu, mes l’actualitat és rica. Començarem parlant de Catalunya sud i de la Generalitat.

El Parlament de Catalunya acaba d’aprovar per unanimitat una llei que declara nuls els judicis i consells de guerra franquistes per causes polítiques, de 1938 a 1978, és a dir la repressió durant la dictadura feixista del general Franco, sobretot durant els primers anys. Poca broma, car va ser una repressió terrible, ja que va concernir 63.961 casos, sense comptar els refugiats que van marxar i van escapar als judicis. El seu càstig va ser l’exili i perdre-ho tot. Molts dels judicis són dits Consells de guerra sumaríssims, sense defensa i amb condemnes sistemàtiques. La llei es diu de reparació jurídica de les víctimes. S’aplica només a Catalunya, permetrà de rehabilitar-hi la memòria dels condemnats o executats i de restablir els seus drets als qui encara se’n poden beneficiar.

Té sobretot un valor simbòlic, car és la condemna de tot el que el feixisme havia esborrat i perseguit, és la condemna d’un règim dictatorial pel règim democràtic de la Generalitat actual, successora directa del règim democràtic anterior, la Generalitat republicana. Una democràcia empalma amb una altra democràcia i condemna l’intermedi de quaranta anys del règim feixista a l’Estat espanyol. No queda esborrat, però com a mínim el condemna. Ja era hora, car han passat quaranta anys. Observi també que aquest gest no ho ha fet Espanya. Pitjor, es conserven arreu rètols, inscripcions i estàtues franquistes que no se volen treure malgrat que la llei ho exigeixi. Va ser el cas fa pocs anys a Valladolid on l’alcalde i el seu ajuntament del Partido Popular ho han refusat, considerant que els símbols franquistes són testimoniatges i monuments històrics. On anem?

Tot això ve en realitat de la transició democràtica de finals dels anys setanta. Com va passar ? Franco va morir en el seu llit. És el règim franquista mateix que va permetre eleccions, que es faci una constitució, i res no va canviar. S’han quedat tots els funcionaris franquistes, tots els jutges, els militars, els policies i guàrdies civils que van torturar durant anys. Se van quedar fins a la jubilació. Mentrestant, la gent perseguida i castigada injustament, que van perdre la seva feina i els seus drets no han recuperat res amb el nou règim. Per exemple no han recuperat els seus drets a cobrar una jubilació. Fins i tot s’ha vist fa uns anys que una persona que havia denunciat el seu torturador va ser perseguida en justícia per ell per difamació i condemnada, car no hi havia cap llei que li ho permetia.

 

Conservats a l’Arxius Nacional de Catalunya, un dels plecs del judicis militars del règim franquista, de l’Auditoria de guerra de l’Exèrcit d’ocupació, després anomenada Auditoria de la IV Regió Militar, que va jutjar del 1938 al 1978 (font: anc.gencat.cat)

 

Espanya no ha fet l’examen de la seva memòria històrica, com ho han fet Argentina després de la dictadura, o França després del règim de Vichy, a la postguerra. Es van jutjar el mariscal Pétain, Laval i d’altres. Hi va haver algunes execucions penes de presó. Després es va promulgar una llei d’amnistia, però el règim de Vichy i tot el que havia fet ha quedat condemnat i anul·lat. Permet rehabilitar els perseguits. S’ha triat l’amnistia car hi havia tants col·laboradors que, com se diu, no es podia matar tot el que és gras. Però com a mínim l’Estat i les institucions ha fet el seu deure de condemnar un règim que també era feixista.

El president Macron en congrés a Versalles

Ara anirem cap a l’Estat francès, amb el Congrés de Versalles i el joc polític que s’hi ha pogut veure.

Al moment de les eleccions, en aquestes cròniques, hem parlat del paper que podien jugar el senyor Mélanchon, la senyora Le Pen i les diverses oposicions, el propi partit majoritari. Ahir, amb el Congrés a Versalles, que reuneix l’assemblea de diputats i del senat. A través aquesta reunió solemne, convocada pel president Macron, es veu clarament quin serà el joc polític i mediàtic d’ara endavant.

Com que el president vol parlar poc, ho ha de fer envoltat d’una certa escenografia, en aquest cas grandiloqüent. S’ha criticat, però ho havia fet l’Hollande i el Sarkozy. També el president Macron ho necessita per compensar el fet de ser molt jove i de no tenir fins ara poc pes personal. S’ha d’afirmar, hi ho fa pel decòrum. Té previst de convocar un Congrés cada any. Pel programa són les línies anunciades. Res de nou, confirma el programa de la campanya electoral. Potser és aquí la mitja sorpresa: pensa fer el que ha dit. Doncs glòria! Car serà un dels primers a fer-ho. A més ha donat terminis per les primeres mesures, un any, especialment per la llei electoral.

Amb aquesta llei, podem ja fer comptes per d’aquí cinc anys, quan s’aplicarà per les pròximes eleccions. A tot França hi haurà un terç menys de diputats i senadors, amb una part elegits com ara per circumscripció, i una part sobre una llista nacional a la proporcional. Com que caldrà reservar un nombre d’escons pels elegits a la proporcional, el nombre de circumscripcions on es presentaran un per un els diputats baixarà de meitat. A Catalunya Nord passarien doncs de dos senadors a un i de quatre diputats a dos. Era la situació dels anys seixanta i setanta, quan teníem dues circumscripcions amb, com a diputats, els gairebé inamovibles André Tourné i Paul Alduy.

Els periodistes, acostumats amb François Hollande a obtenir informacions de tot arreu, hauran d’acostumar-se a tenir-ne molt menys i, per falta de tenors i vedets, a comentar postures i declaracions de cantants secundaris. Es véu clarament com serà la vida política parisenca, al final més pobre, en el sentit de menys moguda, amb els papers dels protagonistes ben definits, com en la Comèdia del Arte del segle XVIII.

El president parla i els seus comenten i completen. L’oposició principal són els republicans, però els falten les primeres figures i el que diuen no impacta gaire. A més semblen d’acord amb la majoria de les mesures anunciades. La senyora Le Pen no parla a l’assemblea car no té grup parlamentari. Fa alguna declaració robada en els passadissos, però no té molt impacte, car són un o dos minuts, sense desenvolupaments o comentaris.

El senyor Mélanchon fa una pantomima, com Guignol a un espectacle de titelles. Està obligat de compensar les seves limitades intervencions parlamentàries per postures teatrals dins i fora de l’assemblea, per existir, car vol fer aparèixer que ell és l’oposició principal. A més, com s’ha vist ahir, els comunistes han aconseguit crear un grup parlamentari, que va estrenar ahir les seves faixes tricolors, i parlen. Feia impacte i van tenir un temps equivalent en els mitjans de comunicació, amb Pierre Laurent. Tot i la modèstia del grup, es posen el paral·lel amb els insubmisos.

Si algú ha vist els socialistes on són, que ens ho digui. Dins la pràctica desapareixen car a la televisió ni se feia un interviu i se’n parlava molt poc temps. No tenen cap dels seus candidats, ni Valls ni Hamon, i només poden posar endavant gent sense notorietat.

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-04072017-recurs-contra- occitania-leuroregio-a-perpinya-els-papers-de-salamanca

Articles recents

La Generalitat de Catalunya té finalment pressupost. La pandèmia del Covid19 s’aprofundeix dins el món.
28 Abril 2020
Desconfinament i coronavirus per temps. Jean Castex, el nord-català de l’any. Els militars espanyols haurien de callar.
21 Abril 2020
Perspectiva de crisi sanitària i econòmica als Estats Units. Alemanya critica la gestió del Covid19 de Pedro Sánchez. Una anècdota borbònica imaginària.
14 Abril 2020
L’Amèrica contaminada de Donald Trump. Far West en el món. Més anècdotes coronavirades.
7 Abril 2020
Europa en curs de submersió pel Covid19. Una anècdota coronavirada.
31 Març 2020