Segon gran territori català, amb 23.255 km2 i 4.935.000 habitants, el País Valencià té una economia en conjunt forta i dinàmica. Tradicionalment equilibrada amb una agricultura productiva i una indústria diversificada, avui dia el turisme és predominant, acompanyat o precedit per una especulació immobiliària de disseny on durant dècades han anat plegats públic i privat, estatal i internacional. La població ha crescut molt, doblant-se des dels anys seixanta, amb una forta immigració. L’àrea urbana de València compta 2 milions d’habitants i la conurbació Alacant-Elx supera els 800.000. Cal notar també una xarxa densa de ciutats mitjanes que estructuren les comarques del país.
Després de la conquesta, Jaume I va constituir amb els nous territoris el Regne de València, sota la seva sobirania directa, amb una organització semblant a la de Catalunya. Amb la Sentència arbitral de Torrellas, va deixar Múrcia a Castella i recobrar Alacant i Elx. Aquest regne durarà del 1239 fins al 1707 quan, després de la batalla d’Almansa, un decret de Nova Planta va suprimir les institucions pròpies i va regir les províncies valencianes segons les lleis de Castella, una situació que prefigurava el destí de Catalunya després del 1714.
Des de l’origen, el País Valencià té una part catalana vers la costa, repoblada per Jaume I amb catalans del Principat, i una zona castellana a l’interior, on va cridar aragonesos. Al segle XIX, la constitució de les províncies hi va afegir un trosset de la Manxa. L’interior, molt muntanyós, és menys poblat, mentre la costa i el sud concentren fortes densitats i l’activitat econòmica. Les comarques del sud es van despoblar a l’inici del segle XVII, per l’expulsió dels moriscos, i van rebre després una repoblació de gent de llengua castellana. Fenomen invers més limitat, hi ha la colonització més recent de llauradors valencians al Carxe, en territori murcià. Però malgrat la forta immigració, el paper negatiu de les grans ciutats, que van basculant fa segles cap al sucursalisme de Madrid, i el pes aclaparador del castellà en els mitjans de comunicació, la meitat de la gent declara conèixer el valencià.
El valencià és el nom de les variants dialectals de la llengua catalana al País Valencià, de la mateixa manera que el català septentrional és també conegut com a rossellonès. El valencià és constituït ell mateix per tres variants, el castellonenc, l’apitxat al centre i l’alacantí. Les indefinicions de l’Estatut, on s’ha triat l’expressió idioma valencià per designar la llengua, volgudes pel PSOE i pactades per tots, són la minsa base legal de tot un enrenou que dura des de fa temps.
Al País Valencià, des del final del franquisme han governat partits polítics poc concernits per la llengua, com el PSOE, o molt hostils, com el Partido Popular – que s’ha distingit pels molts casos de corrupció i de “fer afers”- o els seus aliats d’una extrema dreta anticatalanista, que han fomentat la divisió de la societat, sobretot a València. Per llàstima quallen en una part de la població, desinformada. Hi ha uns canvis recents, amb el govern d’un pacte progressista més favorable, format pel PSOE i per Compromís, una coalició estable des de 2010 de partits d’esquerra valenciana, ecologista i federalista.
S’observen grans diferències entre la ciutat de València i les comarques, on el valencià es manté com a llengua de la societat, amb ciutats capitals de comarques que juguen un paper fonamental per la vitalitat de la llengua i l’ensenyament en valencià. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià del 1983 afirma la voluntat de retorn al valencià, però no s’ha fet el necessari. S’ha triat de dividir els alumnes, que han d’optar per una línia en castellà o una línia en valencià. Una llei de mínims ha estat poc desplegada i poc executada. Segons la Mesa per a l’ensenyament en valencià, un terç dels alumnes de primària i secundària són escolaritzats en valencià sobretot a les escoles públiques, amb percentatges més alts a les comarques i al nord que al sud i a les ciutats. Cal subratllar l’acció d’Escola Valenciana, una federació d’associacions comarcals per la llengua. Per sort hi ha la vitalitat valenciana que es manifesta amb els molts autors, la vida i la producció culturals, l’ensenyament de moltíssims mestres valents i la voluntat de molts ciutadans.
Joan Becat