Crisi oberta a Veneçuela. Per una marca País Català. Gran debat i manifestacions diverses.

Crisi oberta a Veneçuela

Tractarem avui de temes molts diversos, i començarem lluny d’aquí, a Veneçuela.

Per entendre la situació cal remuntar a les eleccions legislatives veneçolanes de 2015, que han donat una àmplia majoria a l’oposició a Nicolas Maduro. El chavisme perdia per primera vegada una elecció, tot i les pressions i les violències contra els opositors i els tràfics en el vot. És a dir que la victòria era certa i probablement més clara que en els resultats. Per contrarestar el president Maduro vol fer canviar la constitució. Normalment és el parlament qui canvia la constitució, però Nicolas Maduro convoca una assemblea constituent específica, amb un terç de membres designats i dos terços d’elegits. El parlament i l’oposició demanen el boicot, però aquesta assemblea és elegida al mig d’una gran confusió, de violències i de manipulació dels vots, per poder dir que hi ha prou participació. Serà oficialment de 41% i en realitat probablement la meitat.

L’assemblea és a 100% del partit de Nicolas Maduro, el “Gran pol patriòtic Simón Bolivar”. Pobre Bolivar, un heroi de la independència sud americana, que no sap a quina salsa se’l mengen. L’assemblea constituent fa la seua feina a les ordres de Maduro i ell se torna a presentar com a president. Sol candidat és evidentment elegit, però en el món hi ha Estats que no el reconeixen, entre altres els Estats Units, la Unió Europea i la majoria de les democràcies. Entre els que sí hi ha la Xina, Rússia i llurs seguidors.

El parlament del 2015, ell reconegut per tothom en el seu temps, acaba d’elegir-se un nou president, Juan Guaido, que s’acaba de proclamar president interí de Veneçuela. És immediatament reconegut pels uns i no pels altres. Mentrestant Nicolas Maduro continua al poder, amb la seua policia i l’exèrcit, que sempre el suporta.

La raó d’aquesta iniciativa és la crisi extraordinària que pateix el Veneçuela, que de ric s’ha convertit en un país amb gent d’una gran pobresa. Per entendre fins a quin punt la situació és greu només cal recordar que hi ha emigracions massives de veneçolans cap els països veïns, ells mateixos pobres, com el Perú, la Bolívia o l’Equador. Marxen car tenen fam, no tenen medicaments, falten producció agrícola i productes fabricats. No hi ha importacions car l’Estat és en fallida econòmica i monetària. La inflació ha superat l’any passat el milió per cent. És tant que no se pot imaginar. La gent marxa també per por de la violència policíaca i de la repressió política de Nicolas Maduro. Ha marxat del país més de 10%, alguns diuen 15% de la població, o sigui tres milions d’habitants (per comparació, a França serien de set a deu milions de persones). Des de l’estiu passat el Perú és en estat d’urgència per fer front al flux migratori, que és de més de 4.000 persones cada dia.

En la meua crònica del 7 d’agost passat, us explicava que Nicolas Maduro i el seu model econòmic havien fracassat. Us explicaré perquè. Des d’allavontes la situació s’ha agreujat molt més, la producció de petroli ha baixat encara més, el país s’ha desorganitzat i la pobresa s’ha fet encara més gran i insuportable.

Com ha respost Nicolas Maduro a la proclamació de Juan Guaido? Arrestant- lo? No ha pogut o no ha gosat. Ha demanat als seus seguidors i al poble de baixar al carrer per fer una contramanifestació a les multitudinàries manifestacions de l’oposició? Tampoc ho ha fet, cosa que deixa pensar que no té els seguidors que tenia fa cinc o deu anys. Doncs l’endemà ha convocat els caps de l’exèrcit i ha fet jurar fidelitat als generals. Era al·lucinant, car s’ha vist a la televisió. La seua resposta és doncs: vosaltres teniu majoria parlamentària i jo tinc els militars.

Ben mirat és una prova de feblesa, car demostra que no té el poble i el país amb ell. Què farà ara? Endurir la repressió? Matar els manifestants? Els militars el seguiran sempre o el deixaran caure? En efecte, Juan Guaido ha promès l’indult (hagin fet el que sigui) als militars, policies i funcionaris que deixin Maduro i se posin amb ell. És clar que Nicolas Maduro pot continuar mentre l’exèrcit l’ajudi i reprimeixi. Però sembla un règim a les acaballes.

Mentrestant l’economia continuarà enfonsant-se. Fins i tot pot passar que Nicolas Maduro no tingui prou diners per pagar els militars i els policies.

Per entendre l’interès que hi posen alguns països dels voltants cal recordar que és el país que té més reserves de petroli del món.

Efectivament, però us havia explicat l’estiu passat que Hugo Chávez, i després Nicolas Maduro havien tirat fora tots els enginyers a conseqüència d’una vaga dins el sector del petroli. Fa prop de quinze anys que no hi ha inversions ni gent qualificada per dirigir. Han posat els seus, que n’aprofiten per fer diners, i la producció ha baixat de les tres quartes parts. Avui Veneçuela és un país pobre sobre un subsol ric, amb dirigents incapaços de fer-lo funcionar. Durant molt de temps ha regat la gent pobre amb subsidis, que estava molt bé, utilitzant els diners del petroli. Però ha fet desaparèixer l’economia local. Ara no hi ha ni producció agrícola per fer menjar la gent. Cal importar i no hi ha diners per pagar. És una fallida provocada pel règim mateix, que no sap què fer sinó utilitzar la violència.

Per una marca País Català

Tornarem ara al país amb una visita a Catalunya Nord de Carole Delga.

Quan se va saber que el nostre recurs col·lectiu contra Occitània era rebutjat, dins la crònica del 25 de juliol del 2017 vaig argumentar que calia fer de País Català la imatge de marca del departament, com s’ha fet pel País Basc. Calia aprofitar l’empenta del suport dels municipis, de la gent i del departament al recurs, calia aprofitar els moltíssims panells “País Català” que els batlles i consells municipals havien posat a les entrades dels pobles i que el prefecte no va gosar mai fer treure. Deia que el millor era d’unificar tota la publicitat del departament sota la marca País Català i promoure-la. Allavontes, fent això, encara que la regió ens vulgui esborrar, seria obligada d’utilitzar País Català, com la regió Aquitània utilitza País Basc. No s’ha fet. Tenim institucions a curta vista.

Ara és la pròpia regió i la senyora Carola Delga que venen a Perpinyà ens fer la lliçó i proposar la marca País Català. Però diu toca fer-ho als elegits locals i al departament. Té tota la raó i la idea és bona. Però amb aquesta iniciativa, indirectament, se burla d’aquests elegits sense perspectives i els hi dona una lliçó ben merescuda.

Perquè ho fa? Probablement perquè veu que Occitanie continua a no ser acceptada aquí, un any i mig després de la sentència del Consell d’Estat. Deu veure també que els municipis, els artesans i la gent en general utilitza País Català. Deu veure que si no l’utilitza ella també, vulgui o no vulgui, tindrà problemes constantment a Catalunya Nord. A més hi ha el refús de l’Estat d’acceptar la creació d’una Oficina de la llengua catalana, que és mal viscut.

El que queda clar és que Carole Delga, després de combatre País Català i d’imposar a la cosaca el nom Occitanie, ha entès que si vol controlar el departament del Pirineu Oriental i evitar problemes, ha de fer aparèixer la paraula “català” d’una manera o d’una altra. Passi el que passi, marca País català o no, personalment no he paït Occitanie, i me puja la sang a la cara cada vegada que veig a casa nostra un rètol amb aquest nom. I vosaltres?