Conflicte territorial amb Andorra.

Bon dia. Parlarem avui de la resolució d’un conflicte territorial entre França i Andorra.

Ara mateix, amb tots els instruments moderns i la gran precisió dels GPS professionals, els serveis competents de l’Estat francès, és a dir el cadastre i l’Institut Geogràfic Nacional, estan delimitant la nova frontera entre França i Andorra, segons el tractat internacional firmat el 2012 entre aquests dos Estats sobirans. Preguntareu: que no hi era ja, la frontera, i des de fa temps? Doncs si, mes hi havia un litigi territorial per un petit sector de muntanya, que l’un i l’altre declaraven seu.

És l’Arieja que fa de frontera, del seu naixement a un petit estany, que els Andorrans de la parròquia d’Encamp anomenen l’Estany de les Valletes i la gent de Porta, a la Vall de Querol, l’Estany de Font Negre, i aquest riu ho fa fins a l’Ospitalet. Just abans d’aquest petit poble occità, la frontera puja recte fins a la cresta, deixant la Solana d’Andorra evidentment a Andorra, i segueix la Muntanya de Merens.

Aquí cap contestació: el litigi és a la part alta, al damunt de l’estany, on hi ha dos petits circs d’origen glacial, les Valletes – o sigui les petites valls – separats per una petita cresta amb un coll, el Coll dels Isards, i un puig que domina l’estany, dit Pic de les Valletes pels uns i Pic de Font Negre de les Valletes pels altres. Cada Valleta era una pastura pels ramats de fedes i cada una tenia una font que alimentava l’estany, la Font Negra d’un costat, la Font de les Valletes de l’altre. Perfecte simetria: la part andorrana continuava al solà vers el Pas de la Casa i la part francesa al bac vers les Mines del Pimorent.

On és el problema? Doncs els Andorrans diuen que la Valleta de l’oest és seva i la de l’est és francesa, i que la cresta mitjana fa de separació. En la lògica ramadera i pastoral, que era la de l’origen, és el que passa a tot arreu, i jo diria que els Andorrans tenien raó. Mes l’Estat francès s’apropia la meitat de la Valleta andorrana, del Pic d’Envalira a la Font de les Valletes i a l’Estany. Com que l’altra font, la Font Negre, és a França, doncs tota l’aigua és seva. No encaixa amb els sistemes pastorals: com explicareu a les fedes que només han de pasturar la meitat d’una pastura, que no té cap delimitació al mig, i com faran els pastors i els gossos d’atura per fer respectar la frontera? És impossible: és tot o res.

El litigi ha passat per diversos tribunals, que tots han donat la raó a la posició francesa. Mes l’amusant, el divertit, és que els tribunals eren francesos, de Tolosa, amb mapes i documents francesos, i amb conclusions evidentment imparcials segons ells, però franceses. I els Andorrans, com se diu, fent l’Andorrà, i tornant a plantejar el litigi després de cada sentència.

L’acord de 2012, de fet, reconeix el límit andorrà, deixant la Valleta de l’oest a Andorra però, en lloc de seguir la petita serra mitjana, segueix el camí – que és un GR – que baixa del Coll dels Isards, al peu d’aquesta serra, fins a l’estany, i migparteix l’estany mateix.

Perquè han arribat finalment a aquest tractat? Doncs perquè hi tenien interessos uns i altres. Andorra ha necessitat un petit tros de França per fer la rotonda que hi ha a la sallida del túnel d’Envalira, i vol passar un acord d’associació amb la Unió Europea (quin padrí mes bo que França?), i a França li cal aquesta aigua per un projecte – avui parat per raons ecològiques – de fer una estació d’esquí veïna del Pas de la Casa i les urbanitzacions corresponents.

Així va la vida.