RÀDIO ARRELS – 2 de març del 2016 – Crònica breu 38 – Joan BECAT
Bon dia. Catalunya Nord té importants regatius, alimentats pels grans recs que prenen l’aigua a la Tet, al Tec i a l’Aglí. Com s’organitzen?
En una crònica precedent us vaig parlar del dret de l’aigua que tenen els catalans, car els hi atorga un article dels Usatges de Barcelona, de l’Edat Mitjana, i de les Constitucions de Catalunya, articles sempre vigents avui dia a Catalunya Nord. Aquest dret és a la base del nostre extraordinari sistema d’irrigació. Avui evocarem la complexa i precisa organització dels recs i el ric vocabulari que l’acompanya.
Prendrem com exemple els grans regatius de Catalunya Nord. Per la Tet, són les àrees irrigades pels Recs de Corbera, de Tuïr, de Perpinyà – dit també Rec de les Canals – i pel Rec de Vernet i Pià. Per l’Aglí hi ha el Rec de Ribesaltes i el Rec de Clairà. Pel Tec tenim el Rec de Ceret i Morellàs, el Rec de les Alberes, el Rec de Palau, el Rec d’Argelers i el Rec d’Elna. Més una quinzena d’altres recs més modestos.
No cal descuidar, al Conflent, el famós Rec de Boera, els recs dels grans plans entre Prada, Eus i Marqueixanes, i el Rec Major de la plana de Vinçà.
A tot arreu l’organització és la mateixa. El rec principal és com una autoruta d’aigua. Agafa l’aigua al riu i la transporta per repartir-la entre recs secundaris, que són les agulles. En general les agulles no porten l’aigua dins els camps, sinó que la reparteixen entre petits canals secundaris, les ambegues. Les agulles són com les rutes nacionals o departamentals, i les ambegues com els camins o els carrers que porten a cada propietat.
Tot això és ben pensat, ben organitzat i fet a tot arreu amb les mateixes normes! El punt on se pren l’aigua al riu és una resclosa o una presa. Se diu que és un botàs quan és un barratge provisional per un rec petit o un reguerot local, de pocs propietaris.
El rec alimenta successivament diverses agulles tot al llarg del seu trajecte. La presa de l’agulla sus del rec se’n diu un ull, o un ullal, o un trenc (de trencar l’aigua). Cada agulla té el seu nom. Algunes d’elles, més grosses, alimenten al seu torn diverses altres agulles, com l’Agulla del Trenc Major a Sant Feliu d’Amunt, i porten sovint també el nom de rec, com el Rec del Soler, que és de fet una grossa agulla que agafa l’aigua del Rec de Perpinyà en territori de Tuïr, al lloc dit les Llunes del Soler. Podríem citar també el Rec d’Orla o el Rec de les Carletes a Perpinyà, o el Rec de la Torre que és una part del Rec d’Elna.
Hi ha costums locals. Tot i que són agulles, a la plana de Vinçà, s’acostuma a parlar de branques, per exemple la Branca de Saorla, la Branca de Rigardà o la Branca de Dalt.
Tots aquests recorreguts dels recs i de les agulles són de propietat col·lectiva, és a dir de la comunitat o sindicat de regants. Com hem dit, les agulles alimenten les ambegues, que elles són de propietat privada, dels diferents propietaris de les parcel·les concernides, mes sempre han de deixar passar l’aigua i la gent.
És aquí que hi ha sovint problemes quan es construeixen cases noves o lotissements, que tallen l’aigua a la gent de més a baix, tapen les ambegues i agulles i s’apropien tot el terreny. S’hi hauria de posar ordre, car recs, agulles i ambegues serveixen també a evacuar l’aigua de la pluja i de les inundacions.
Quan una branca més petita sall d’una agulla, se’n diu un esperó, com per exemple l’Esperó del Rec de Sant Martí a Sant Feliu d’Avall. Quan una agulla o una ambegua se separa en dos, per evitar remolins o que s’hi formi un tap d’herbes o de branques, que desviarien l’aigua més d’un costat que de l’altre, hi ha el que se’n diu un diamant, com el Diamant del Mas d’en Pardinella a Elna, o el Diamant del Mas de l’Eula a Toluges. La raó del nom és que a la separació se fa una minsa paret en punta fina per a separar l’aigua.
És sobre aquesta nota poètica que acabarem avui. Un altre dia us parlaré de la repartició de l’aigua.