RÀDIO ARRELS – 19 de juliol del 2022 – Crònica d’actualitat 350
ls inicis de la legislatura, les actituds dels principals grups, les tàctiques del govern i les noves funcions de Jean Castex. Ens endinsem en els orígens medievals d’Ucraïna i de Rússia, i s’evoca la creació de l’Estat contemporani d’Ucraïna per la Unió Soviètica.
Castex, Borne, Larcher, Macron, la NUPES i els altres
Avui ens parlaràs de diferents polítics de l’Estat francès.
Aquestes setmanes el ballet dels actors de la vida política parisenca i nacional francesa m’ha fet pensar una altra vegada a un episodi dels enyorats “Guignols de l’info” que feien les delícies de molta gent fa encara uns anys. El joc polític a les assemblees parlamentàries i al govern se semblen molt últimament al joc de les titelles d’aquest programa humorístic. La sola diferència és que les titelles són de veritat.
Doncs la primera ministre Élisabeth Borne se n’ha sallit amb la presentació del seu programa i amb la moció de censura de la NUPES, ja anunciada abans d’escoltar-la, si tant és que l’han escoltada. La moció va ser un fracàs, amb menys de la meitat del necessari, ja que no la van votar el RN, que ho havia anunciat, ni els Republicans, que van declarar que no tocava ara.
Amb l’abstenció dels Republicans no se pot dir com ho fèiem els Insubmisos que la majoria i el RN van de bracet. Ho suggeria un sainet que van fer davant l’assemblea on casaven Macron i Marine Le Pen. Com a mínim és un ménage à trois. Per la NUPES no va ser un bon dia ja que no tant sols van poder reunir tots els diputats de la coalició. Uns quants se van abstenir, dels socialistes, ecologistes o comunistes. O sigui que a la primera bugada la NUPES ja ha perdut uns quants llençols.
La nova parella no va ser la prevista sinó la de la primera ministre amb Gérard Larcher, el president del Senat. Va ser una jugada estratègica a la qual no m’esperava. En lloc de fer llegir el seu discurs al Senat per un ministre mentre ella parlava davant l’assemblea important, la dels diputats, ha anat a la tarda al Senat, per deferència. No hi ha fet el mateix discurs sinó que ha aportat novetats que han afalagat el president Larcher.
El Senat representa el territori, els departaments ja que els senadors són elegits pels batlles, pels consellers municipals, departamentals i regionals. Amb l’argument de ser a prop del país i de la gent Elisabeth Borne ha dit que volia innovar, presentant i discutint primer les lleis amb el Senat, on se podran fer esmenes i integrar propostes, per passar després a l’assemblea que tindrà com li toca la darrera paraula. És donar importància política i ressò al Senat, on se produiran les novetats i les primeres notícies.
La jugada és bona car, després, els grups de l’assemblea de diputats podran anar en contra del que el seu propi grup ha votat al Senat? Cal saber sobretot que la composició del Senat és molt diferent de l’assemblea. Els principals grups d’oposició dels diputats, el RN i els Insubmisos no hi tenen ni grup ni representació. Al Senat són doncs fora de la discussió i de la negociació de les lleis. L’ampla majoria del Senat la formen els Republicans, que tenen la presidència amb Gérard Larcher, els centristes i els Independents. Al davant de l’oposició, que tot sovint s’entén amb la majoria, hi ha el grup socialista i els grups més petits dels comunistes, dels ecologistes i de LREM, que se diu “Rassemblement démocratique et social européen”.
És una manera de donar-los protagonisme, de lligar aliances cas per cas i de desestructurar la NUPES. En efecte, si a l’assemblea de diputats els socialistes, ecologistes i comunistes són sotmesos dins la NUPES a la tirania dels Insubmisos, al Senat aquesta coalició no existeix i els Insubmisos hi són absents. Ja sabem que se resquitaran a l’assemblea, però el joc serà diferent.
Mentrestant el president Macron fa alta política internacional, presideix la desfilada militar del 14 de juliol, dona un interviu marcial on finalment no diu cap cosa nova, però amb l’actitud de qui mana i pot fer el que diu. Ara estem tots esperant si, com l’any passat, el president Macron seguirà una etapa del Torn de França o si esperarà l’arribada a l’avinguda dels Camps Elisis de París. Realment, l’actualitat nos reserva de vegades moments palpitants.
I Jean Castex? Després de deixar el carrer de primer ministre on segons el parer general se n’ha sallit bé, no ha volgut continuar en política, ni diputat, ni per ara senador, ni possible president d’una assemblea, com alguns havien suposat. S’ha retirat sense voler beneficiar dels avantatges materials i financers d’antic primer ministre. Una actitud digna i desinteressada que en diu llarg sobre la persona. En un altre context és el que ha fet també la presidenta de parlament de Catalunya Laura Borràs, que a renunciat als avantatges materials de la funció.
Jean Castex no ha trigat a trobar una nova activitat a la mida de les seues competències. Des de l’inici de juliol presideix l’Agència de finançament de les infraestructures de transport a França, o sigui ferrocarrils i TGV, rutes, ports i aeroports, canals. Fa exactament un anys, en aquesta crònica ens preguntàvem: “Jean Castex aconseguirà el TGV Perpinyà-Montpeller? Si pot desencallar la línia serà el gran home de casa nostra”. Doncs sembla en bon camí. Com a primer ministre ha fet firmar el pla de finançament de la línia, amb dates de realització. Per tant s’ha passat el punt de no retorn. Ara, amb la seua nova funció, li tocarà la realització. No podia ser millor.
Què és Ucraïna, ucraïnesa o russa?
Ara, ens intentaràs respondre a la pregunta: què és Ucraïna?
Aquest és un punt essencial del conflicte a Ucraïna car és la principal justificació del dret d’intervenció que s’atribueix el Vladimir Putin. Per ell i per la majoria de russos, Ucraïna és Rússia. Més que això, és per ells la pàtria primitiva, primera de Rússia.
Pels ucraïnesos res d’això: són un poble diferent amb llengua pròpia i una història en part diferent. Sota l’imperi rus a partir del segle XVII, quan van ser integrats dins aquest conjunt per conquesta, i dins la Unió Soviètica, efectivament van tenir un destí comú, com per tots els altres pobles que en feien part. Però llur personalitat va ser reconeguda per la pròpia Unió Soviètica que en va fer un dels Estats federats, Ucraïna, amb les fronteres que Putin avui contesta.
Anem per parts. Ucraïna és el bressol de Rússia? Certament no. A l’Edat Mitjana, dels segles IX a XIII l’anomenada Rus’ de Kiev, la capital actual d’Ucraïna, va ser durant quatre segles el principat eslau més gran del seu temps i més gran d’Europa. Durant aquest període s’eixamplarà de tots costats, incloent fins i tot Moscou, allavontes sense importància, per fraccionar-se dos segles més tard, el petit principat de Moscou sent un d’aquests trossos.
En una emissió de France Culture que podeu escoltar en podcast, l’historiador Pierre Gonneau nos diu que el nom de Rus’ que se dona al principat de Kiev significa alhora el poble i el territori. O sigui que el Rus’ de Kiev és el regne de Kiev. Basant-se sobre la confusió entre aquesta paraula i el nom de Rússia, els historiadors russos en fan el bressol de la seua nació. Noteu que aquest principal de Kiev és reivindicat també per Bielorússia i, evidentment, per Ucraïna, que n’era el centre amb la capital.
Sobre aquesta confusió Pierre Gonneau nos diu: “C’est comme les francs qui donnent leur nom a la Francia, qui n’est pas encore la Franca, de même la Rus’ n’est pas la Russie”. En efecte els francs s’estenien del nord de França fins als Països Baixos i gran part d’Alemanya.
La història de Rússia comença més endavant. Al segle XVI el famós Ivan el Terrible pren el títol de Tsar (és Cèsar, car se considera hereu de l’imperi bizantí) i eixampla el seu territori. Però allavontes el regne més important és el de Polònia, que incloïa gran part de Bielorússia i d’Ucraïna.
És el 1920, fa doncs un segle, que Ucraïna se configura en Estat, una de les repúbliques socialistes soviètiques, dites així car eren dirigides per una assemblea, el Soviet, controlada a tot arreu pel partit comunista, amb el Soviet Suprem a Moscou, la seu de la federació. Al 1945, quan se firma a San Francisco l’acta de creació de les Nacions Unides, per compensar el fet que l’URSS era sola i els aliats occidentals diversos, Stalin fa entrar com a membres de ple dret Rússia, Bielorússia i Ucraïna, per disposar de tres vots. Per tant Putin ataca un dels Estats fundadors de les Nacions Unides.
Voldria acabar aquesta crònica amb un element que no se recorda gaire, o mai. Ucraïna ha conegut moltes vicissituds històriques, com hem vist, però sobretot ha estat des de fa segles un dels principals camps de batalla d’Europa. El seu territori i les seues ciutats han estat un front entre els imperis rus i austro- hongarès, i Polònia.
Durant la segona guerra mundial Ucraïna ha estat camp de batalla entre els exèrcits nazis i soviètics. Ucraïna ha estat devastada. És la regió de la Unió Soviètica que ha patit més ports civils i militars. Les afirmacions errònies de Vladimir Putin que acusa Ucraïna de nazisme i exalta l’heroisme dels russos són especialment xocants car són els ucraïnesos que més han combatut i més n’han pagat el preu. Putin no és el primer i el darrer a reescriure la història.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1767/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-19-de-juliol-del-2022