RÀDIO ARRELS – 14 d’agost del 2017 – Crònica d’actualitat 48
En ple agost, la vaga dels vigilants de l’aeroport de Barcelona pertorba greument el seu funcionament. Més enllà dels drets legítims dels treballadors, es plantegen la mala gestió d’AENA, el servei centralitzat que gestiona tots els aeroports espanyols, i les demandes reiterades de la Generalitat de gestionar l’aeroport i el port de Barcelona. La premsa regional francesa com la premsa escrita parisenca dediquen aquest estiu molts articles i pàgines senceres al procés d’independència de Catalunya. Ho fan també els grans diaris europeus, amb conseqüències indirectes a Barcelona com a Madrid.
Vaga a l’aeroport del Prat de Llobregat
Dos temes avui. Un que comentàvem fa uns minuts, la vaga a l’aeroport de Barcelona.
Ha començat aquest matí a mitjanit. En ple agost, la vaga dels vigilants de l’aeroport de Barcelona pertorba greument el seu funcionament. És una vaga indefinida, que pot col·lapsar l’aeroport de Barcelona. S’ha mobilitzat la Guàrdia Civil de tot Espanya per fer la feina de verificació de les persones i de les bosses a l’aeroport del Prat. Observi que, al mateix temps que ajudaran a l’embarcament dels passatgers, hi haurà centenars de Guàrdies Civils portats a Catalunya. Hi seran presents per l’entrada en sessió del Parlament de Catalunya, d’aquí tres dies.
Llur objectiu immediat és la vaga. Què passa? Doncs, són treballadors que defensen els seus drets, car són molt mal pagats, 900 euros al mes per una feina de moltes hores amb un estres permanent. Ells verifiquen les maletes, les bosses amb el detector de metall i els pòrtics, abans que els passatgers pugin als avions. No és la companyia que gestiona l’aeroport qui ho fa, és a dir AENA, Aeropuertos espanyoles y navegació aérea. És una companyia privada amb 51% del capital que pertany a l’Estat espanyol. És doncs de propietat
pública. Gestiona tots els aeroports d’Espanya.
Ella dona la vigilància a subhasta, és a dir a qui demana menys, a empreses que, per fer beneficis, paguen malament els empleats. La cosa curiosa és que l’aeroport del Prat és competència de l’Estat, que no ha cedit ni els ports de comerç ni els aeroports però, quan la vaga va començar fa uns dies, és la Generalitat que va fer de mediadora, tot i que no hi tingués cap competència. Se van recordar que la Generalitat reclamava gestionar directament el port i l’aeroport de Barcelona, que són vitals per la ciutat i el país. L’Estat no els vol cedir.
Ja fa temps que és així, car AENA va ser creada l’any 1991, just abans dels jocs olímpics, quan l’aeroport de Barcelona va ser declarat internacional. Imagineu que fins aleshores només Madrid era internacional. Era una tàctica per afavorir la capital, amb ponts aeris de tot l’Estat cap a Madrid, i d’aquí cap a l’estranger. Doncs, degut als jocs olímpics l’aeroport de Barcelona passa a ser internacional i des d’aleshores la Generalitat demana a gestionar-lo.
És notori que AENA gestiona malament aquest aeroport i els altres. En realitat, la vaga ha revelat una qüestió d’Estat. Tornem sempre al mateix: el control que vol Madrid sobre la seva rival Barcelona.
Pel port, ens podem recordar el que vaig comentar fa uns anys. Els xinesos van fer inversions importants al port de comerç de Barcelona, creant una nova terminal pels portacontenidors al delta del Llobregat. En volen fer el punt d’arribada per tot Europa. Faltava un tram de cinc quilòmetres entre la terminal i la xarxa de ferrocarrils. Només es va desbloquejar quan l’empresa xinesa va demanar al seu govern de fer pressió sobre el govern espanyol. Com dèiem, sempre el mateix.
La independència de Catalunya a la premsa francesa
Una qüestió que segueix oberta. Passem al segon tema, que té a veure amb la independència de Catalunya, vista per la premsa escrita francesa i europea.
És una qüestió sobre la qual no s’insisteix prou. La independència d’un país se fa pel vot de la gent, és el debat sobre el referèndum, mes també pel reconeixement pels Estats estrangers. Per tant, què pensa l’opinió d’aquests Estats, què fan els governs, què diu la premsa sobre un esdeveniment com aquest és evidentment important. Si l’opinió exterior és informada i la premsa ho segueix, crea un clima diferent que la ignorància i la sorpresa.
En aquest sentit, la gent més informada, i des de fa temps, és segurament la de Catalunya Nord, i ara de tot el sud de França. Sabeu tots que fa quatre anys que L’Indépendant publica regularment planes senceres o mitges planes, amb fotos i articles d’explicació sobre el que passa a Barcelona i a l’Estat espanyol, en relació amb les manifestacions i amb la independència. És una informació de primera mà, amb corresponsals a Barcelona i, a Perpinyà mateix, periodistes que fan el seguiment.
Heu vist la setmana passada que Le Midi Libre, La Dépêche du Midi i l’Indépendant, que pertanyen al mateix propietari, han decidit de fer una edició comuna, cada setmana fins a l’octubre. La setmana passada era sobre la independència de Catalunya i el braç de ferro amb Madrid, i la setmana vinent sobre la força econòmica de Catalunya. Doncs, passi el que passi, hi haurà una informació sobre l’actualitat o sobre Catalunya, per tant una molt bona informació.
La mateixa cosa passa a l’Estat francès. La premsa regional francesa com la premsa escrita parisenca dediquen aquest estiu molts articles i pàgines senceres al procés d’independència de Catalunya. El primer diari que ha fet el pas de dedicar planes senceres, i no poques, va ser el Figaro. En vaig parlar fa quinze dies. El seu to era bastant neutre, i per tant favorable. En un llarg interviu el president Puigdemont deia que el l’autodeterminació era un dret dels pobles. Això a més dels articles que ja havia fet aquest diari, classificat com a dreta clàssica.
Els altres grans diaris de París també en parlen. Per exemple, al juny i juliol, tant el Nouvel Observateur com Libération, que són d’esquerres i tenen ara dificultats per vendre i subsistir, però no deixen de ser grans diaris, han fet cinc articles sobre Catalunya. Cada vegada que passa una cosa important, quan Carles Puigdemont va anunciar el referèndum, quan el govern de l’Estat va reaccionar, publiquen articles. Evidentment els diaris d’esquerra, són més hostils car d’influència jacobina, i parlen de separatistes catalans, de bogeries. Alguna vegada són més neutres, com el 9 de juny on el Nouvel Observateur titulava “La Catalogne annonce son référendum”, o bé “Oui, un référendum déclancherait l’indépendance”, però afegeix “selon les séparatistes”. Això és clàssic perquè a aquesta esquerra jacobina que no li agrada gaire veure canvis pels Estats.
Le Monde, que és el diari de referència a França i que fa part, amb el New York Times, el Times de Londres i uns pocs més dels diaris de referència a Europa i al món, doncs Le Monde té una actitud bastant diferent, més pròxima del Figaro. Hi dedica molts articles: mentre els altres en feien cinc, ell n’ha publicat vuit en dos mesos. No utilitza com els altres només el corresponsal a Madrid, que evidentment explica el que passa a Barcelona vist des de Madrid i influenciat pel que es diu a la capital, sinó que també té corresponsals a Barcelona i, a més, deixa la paraula a altres persones. Per exemple, el 9 de juny el títol era “Carles Puigdemont annonce le nouveau référendum”, i l’article es deia “Le chemin de l’indépendance en 9 dates”, és a dir una posició informativa. El 10 de juny publicava un interviu de Raül Romeva amb el títol “C’est notre devoir d’aller jusqu’au bout”. Le Monde ha demanat a un universitari parisenc, especialista de ciència política, de fer un article a mitjan juny que deia – us tradueixo – “mai des de la integració de Catalunya a Espanya la idea de fer secessió no va tenir tants partidaris”. A finals de juny ha deixat una tribuna el mateix dia a dos artistes catalans. Un s’està a Madrid i és favorable a Espanya, l’actor Albert Boadella, que diu “L’indépendance de la Catalogne, une dérive séparatiste”. L’altre és Lluís Llach, el cantant ara diputat al parlament de Catalunya, escriu sota el títol “Le droit des peuples à décider de leur sort”.
Es veu que, cada quinze dies o tres setmanes, hi ha articles o informacions a tots aquests diaris. Vol dir que, a França, la gent és informada, de manera partidària o més neutra, amb punts de vista diferents, però sap el que passa. És un context on la premsa és a l’aguait dels esdeveniments a Catalunya.
Veiem els diferents tractaments segons els diaris. Si parlem ara dels tractaments a altres llocs d’Europa i les repercussions a Barcelona i a Madrid?
El que passa a França passa a altres països d’Europa. Ho fan també els grans diaris europeus quan passa un esdeveniment important a Catalunya, o bé quan s’han canviat ministres al govern de Catalunya fa pocs dies, o quan Madrid amenaça de fer represàlies financeres. Vilaweb, un diari per internet, acostuma posar les reaccions dels diaris de tot el món. Veureu que prop d’un centenar de diaris ho repercuteixen, entre els quals tots els grans diaris de tots els Estats d’Europa, on també la premsa és a l’aguait del que passa.
Això té unes conseqüències indirectes a Barcelona com a Madrid, a les quals potser na havíeu pensat. A partir d’ara qualsevol cosa que passi, decisió espanyola de represàlies i de força, o decisió i vot a Catalunya, serà repercutida instantàniament pel diaris internet i pels diaris paper l’endemà. Aquest pes de l’opinió pública internacional dona molta força al govern i al parlament de Catalunya. Per exemple si hi ha una destitució, o una protesta i un comunicat, arreu se repercutirà. Dona molta força també a la gent. L’ANC, l’Assemblea nacional de Catalunya, Òmnium Cultural i l’AMI, l’associació de municipis per la independència, són en peu de guerra. Saben que hi haurà problemes i són a punt de mobilitzar-se per anar al carrer, si cal fer el setge de la delegació del govern espanyol a Barcelona o protegir el parlament de Catalunya. Si es fa, tota la premsa en parlarà.
Això limita l’acció del govern espanyol. Se’l veu més prudent últimament. El primer ministre Rajoy ha donat l’ordre als seus ministres de no fer declaracions intempestives, car se repercutien arreu i finalment anaven contra el mateix govern espanyol. Per tant no pot prendre segons quina mesura que acabaria de capgirar l’opinió internacional contra ell i a favor de Catalunya.
Ara, és l’espera de qui farà la primera falta, qui prendrà la primera mesura que justifiqui pels uns la declaració d’independència, que és a punt, i pels altres d’anul·lar tot el procés. Aquesta nova manera de funcionar dels mitjans de comunicació, dins d’instantaneïtat, de fer també edicions internet pels diaris paper, i les reflexions de fons dels grans diaris, tot sembla limitar les vel·leïtats de força del govern espanyol, que possiblement les farà. Però aquesta pressió existeix. En un altre context i d’una manera diferent, me fa pensar a la pressió internacional al final del franquisme, quan el govern de l’època va haver d’afluixar la repressió franquista contra les manifestacions a Catalunya, perquè la mirada internacional era sobre el que passava a Espanya.
Referència àudio: