RÀDIO ARRELS – 22 d’octubre del 2019 – Crònica d’actualitat 162
Clara Ponsatí i el Consell de la República han proposat “Pau, llibertat i autodeterminació”, tres punts per a federar el poble i els partits en una estratègia comuna. Si un dia el govern espanyol accepta dialogar és sobre aquests punts que haurà de parlar i no cap altre. Amb el bloqueig de l’aeroport de Barcelona, les Marxes per la Llibertat, la vaga general i les manifestacions, el poble i sobretot els joves han estat arreu els protagonistes. El govern espanyol ha triat la violència desmesurada per provocar aldarulls durant tota la setmana, fins a unes manifestacions pacífiques el diumenge car la policia s’havia retirat.
Pau, llibertat i autodeterminació
Pels carrers de Barcelona i de Catalunya en general, el lema és Pau, llibertat i autodeterminació.
El crit de “Llibertat presos polítics” de les manifestacions no és un programa polític. És una reivindicació necessària i justa, però per a aconseguir-la, cal evidentment una estratègia que inclogui elements que portaran cap a aquest objectiu. Fins ara la falta de coherència dels partits independentistes no ho ha permès. Dins la pràctica és l’ANC i Òmnium, amb l’ajuda del moviment del Tsunami Democràtic, que han donat objectius a la gent per a desestabilitzar el govern i l’Estat.
Aquesta setmana és Clara Ponsatí, des del seu exili escossés, que ha proposat tres punts per a federar el poble i els partits per damunt dels programes electorals : “Pau, amnistia i autodeterminació”. Divendres a Waterloo el Consell de la República ho ha fet seu, substituint amnistia per llibertat. Crec que aquest eslògan i programa encapçalarà ràpidament les reivindicacions a Catalunya.
Suposi que Clara Ponsatí s’ha inspirat dels tres temes que formaven la plataforma de la lluita comuna contra el franquisme, els anys 1976 i 1977 : “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Llibertat, és a dir desaparició de la dictadura, amnistia dels presos polítics (això no ha canviat), i estatut d’autonomia, és a dir allavontes restablir el règim de la República que la insurrecció franquista havia abolit.
De la mateixa manera les cinc Marxes per la Llibertat d’aquesta setmana recorden la Marxa per la Llibertat de l’estiu 1976 on, sota aquests lemes, columnes van sàller de diferents punts dels Països Catalans per anar finalment cap a Poblet. Hi va haver, com ara, una forta repressió de l’Estat espanyol per evitar la concentració final al monestir reial de Poblet. Recordi que a Catalunya Nord se van formar dues columnes, una de Rià a Tuïr i l’altra d’Arles fins a Argelers.
Avui dia els tres punts “Pau, amnistia i autodeterminació” són per a coordinar i unir les protestes car són assumibles per a tothom. Pau significa la retirada de Catalunya dels cossos policials de l’Estat, policia nacional i guàrdies civils, i la investigació sobre les violències policials desmesurades i gratuïtes, és a dir sense necessitat. Llibertat és l’alliberament dels, el retorn dels exiliats i l’amnistia per totes les persones perseguides o condemnades per la justícia el repressió del procés. Autodeterminació és l’exigència d’un referèndum pactat amb el govern espanyol per validar el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017, sota vigilància internacional, amb la proclamació immediata de la República si és favorable.
Si un dia el govern espanyol accepta dialogar, o s’hi troba obligat, són efectivament sobre aquests tres punts que s’haurà de parlar i no cap altre. L’actitud de Pedro Sánchez, evocant com a punt més agosarat de parlar d’un nou estatut d’autonomia, no té més sentit quan la meitat de la població vol la independència. Políticament, no hi ha mai retorn al passat. L’opinió pública, la gent i les situacions evolucionen i no se pot tornar com ho proposa ell a l’any 2006, quan la reforma de l’Estatut de Catalunya va ser aprovat i alhora atacat davant del Tribunal Constitucional pel Partido Popular. Des del 2010, quan aquest tribunal en va fer trossos, ja ha desaparegut per voluntat estatal de rebentar aquest sistema de relacions amb Catalunya. Ara toca parlar d’una relació nova sobre la base de l’autodeterminació i de l’amnistia.
Marxes per la Llibertat i vaga general
Entre el dimecres i el divendres de la setmana passada se van fer Marxes per la Llibertat i van combregar a Barcelona el dia d’una vaga general.
Catalunya ha viscut una setmana densa i amb múltiples iniciatives, on el poble ha estat arreu el protagonista. Se pot parlar d’una setmana històrica, amb un canvi d’actituds i de comportaments. A partir d’ara res no serà igual. Els dos anys d’espera i d’angoixa són definitivament del passat. Tinc la impressió que ha començat una nova etapa.
La sentència condemnatòria del Tribunal Suprem del dilluns (fa set dies i sembla ja molt lluny, de tantes coses que han passat ) ha provocat una reacció immediata i massiva a tot Catalunya. Ja n’hem parlat dimarts passat, amb el bloqueig de l’aeroport de Barcelona, seguint la crida del Tsunami Democràtic. Malgrat la seua violència (prop de quatre cents ferits), la policia no ha pogut aixecar el bloqueig. És el Tsunami Democràtic qui va desconvocar la manifestació a la nit, i tothom va marxar. Demostració de força i de control.
S’ha sapigut que el col·lapse de l’aeroport de Barajas a Madrid, que va ser real, se va fer sobre la base d’una fake news difosa pel Tsunami Democràtic, amb incloses vídeos de les cues de finals de tarda. Alerta a Madrid, s’hi posa la policia i el caos esdevé real. També l’Estat ha mobilitzat els seus serveis secrets per trobar qui hi ha al darrere. No ho han trobat per ara i han tancat moltes web per bloquejar-lo. Des de la clandestinitat, com per les llistes electorals de l’1 d’octubre, s’han activat nous dominis des de països estrangers i se recomana d’utilitzar el canal de Telegram o una VPN (navegació per web privada), Les webs del Tsunami Democràtic i la premsa en donen totes les indicacions.
El jutge que ha fet empresonar els set joves dels CDR investiga el Tsunami Democràtic `per terrorisme. Ho heu sentit bé, per terrorisme ! Considera que el bloqueig de l’aeroport de Barcelona és terrorisme. Se veu fins a quin punt tot és pervertit a Espanya. No hi ha més sentit comú. La justícia i l’aparell d’Estat s’han tornat bojos. Llevat que sigui que basculen cada vegada més cap a una forma de feixisme o de règim stalinià, que s’havia fet una especialitat de processos polítics amb proves inventades.
Dimecres els CDR, en resposta a les violències policials, van amenaçar de tallar les autorutes i el TGV, cosa que s’ha produït els dies següents. També van assetjar la delegació del govern de l’Estat a Barcelona, que va declarar que era sedició. Les conseqüències de la sentència del Tribunal Suprem sobre les llibertats ja se veuen, amb el seu invent de sedició sense sedició. És un efecte perniciós que limita el dret de manifestació : ara tallar rutes és sedició, ara manifestar davant l’edifici d’una autoritat administrativa és sedició. A Espanya la mida de les coses ha canviat i la democràcia ha retrocedit. Se constata cada dia més.
El mateix dimecres comencen les Marxes per la Llibertat a cinc punts de Catalunya per confluir a Barcelona el divendres. Tres etapes el tres dies amb molta gent, riuades de gent que camina. Circulaven per les vies de comunicació importants, grans carreteres, autorutes i autovies, utilitzant un dels sentits mentre la circulació continuava per l’altre. Ens ha valgut de veure gravacions filmades des de les votures o dels ponts amb interminables files de persones, amb els tres carrils plens. Durant el trajecte s’afegia més gent, amb solidaritat per les nits d’etapa, on s’obrien els poliesportius i on voluntaris donaven a menjar i ajudaven.
Aquesta participació immensa fa pujar la confiança dels participants i de totes la gent que ho veu pels mitjans de comunicació i dona una sensació de força col·lectiva. S’observava gent de totes les edats i sobretot molts joves. Son ells qui prenen el moviment pel seu compte. S’ha vist per exemple el dijous amb la gran manifestació d’estudiants, que va reunir 25.000 joves de la Plaça Universitat a la Via Laietana.
El divendres l’arribada de les Marxes per la Llibertat omplia Barcelona i s’afegia a la manifestacions de la vaga general. Aquesta vaga va ser un èxit, amb més participació que pel 3 d’octubre del 2017. Van continuar manifestacions fins avui i n’hi haurà demà. A notar les dues manifestacions a Perpinyà, el dijous i el dissabte, amb participació de molta gent i d’elegits. També al País Basc i a Madrid van desfilar milers i milers de persones per a protestar contra la sentència del Tribunal Suprem, i igualment a Berlin i altres ciutats d’Europa.
Estratègia de violència de l’Estat espanyol
Vols destacar també l’estratègia de violència de l’Estat espanyuol.
Un dels elements que més ha cridat l’atenció dels mitjans de comunicació a Catalunya, a Espanya i sobretot a l’estranger, són els aldarulls de cada nit al centre de Barcelona, amb contenidors cremats i barricades. L’excepcionalitat d’aquests fets, els primers en deu anys de manifestacions a Catalunya, demana qualques comentaris.
Primer cal notar la violència extrema de la policia espanyola i de les brigades mòbils dels Mossos d’Esquadra. Una gran brutalitat que ha començat a l’aeroport amb molts ferits, on un jove va perdre un ull per culpa de les boles de goma (ara són quatre) i on un altre va perdre un testicle per una agressió de cinc policies contra ell, quan era sol i aïllat, car li van pegar expressament a aquesta part del cos, entre cames. Les escenes de manifestants aïllats o de persones soles pel carrer, durant i després de les concentracions, agredits per grups de policies que els deixen apallissats, s’han repetit cada nit.
Tota la setmana la policia ha fet una caça als joves, car ells portaven el moviment. Fins al punt que ara saben que sempre han d’anar en grup, car allavontes la policia no se’ls apropa, car si tornen sols cap a casa seran apallissats. Una part de la gent ferida va ser agafada a l’atzar pel carrer, manifestants o no, perquè passaven pel carrer i eren sols. La policia ha entrat dins comerços i bars per hi apallissar persones que s’hi havien refugiat.
També s’ha observat que les càrregues policials de cada vespre i de cada nit de la setmana eren sense motiu ni necessitat, com si se volia provocar una resposta. El diumenge, tot i la violència excessiva, hi havia un objectiu, evacuar l’aeroport. Els altres dies no n’hi havia. Quan una manifestació se desenvolupava sense problemes durant hores, només amb crits i eslògans, perquè tot d’una fer càrregues ? Sempre aquestes càrregues se feien quan hi havia joves, com si se pensava que replicarien més fàcilment. Crec, com molts comentaristes i periodistes, que van ser provocacions deliberades, ordenades per la jerarquia policial o política espanyola par intentar de radicalitzar i de diabolitzar el moviment independentista.
Ens ha valgut títols dins la premsa com : “La policia espanyola i els Mossos ataquen indiscriminadament els manifestants”, o “La policia apallissa manifestants arreu del país”, i un magnífic editorial de Vicent Partal contra els que des de Madrid o de Catalunya volen criminalitzar els joves. Diu : “Prou mentides, són els nostres xiquets, els fills de l’1 d’octubre, volen guanyar i mereixen el nostre suport”.
Per tancar la crònica, una prova a contrario del paper de la policia dins les violències. Després de cinc nits amb aldarulls, dissabte va ser més tranquil car la policia va marxar. El diumenge va ser plàcid i sense cap incident, tot i la presència de milers i milers de manifestants. Perquè ? Doncs la policia no hi era, no ha vingut, i tot va ser tranquil. Al final d’una demostració en matemàtiques se diu CQFD, “ce qu’il fallait démontrer”, el que calia demostrar.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/393/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-22-doctubre-del-2019