RÀDIO ARRELS – 25 de febrer del 2020 – Crònica d’actualitat 180
La llei sobre la jubilació ha entrat en discussió al parlament i fa front a una obstrucció parlamentària. En el passat tots els partits ho han fet i s’acabarà com sempre per l’ús de l’article 49.3 de la constitució. S’examina el context de la diada del 29 de febrer a Perpinyà sota l’angle dels Estats francès i espanyol i en relació amb la situació política tensa a Catalunya.
Obstrucció parlamentària
Per començar, és pas costum, començarem parlant de l’Estat francès.
Parlarem d’obstrucció parlamentària, que és el que està passant. És el tema gros d’aquests dies, i per unes setmanes. La llei sobre la jubilació, la retreta, ha entrat al parlament en discussió. Al cap d’una setmana no s’ha acabat d’examinar el primer article, i la llei en comporta 65. La raó ? una obstrucció parlamentària principalment de La France Insoumise i dels diputats comunistes que han presentat moltes esmenes, però moltes. És una tàctica parlamentària clàssica per bloquejar l’examen d’una llei per l’assemblea i, en sentit propi, fer perdre el temps i fer durar setmanes i, si se pot, mesos.
En total s’han dipositat 41.000 esmenes : 23.000 pels disset diputats LFI, 13.000 pels dotze diputats comunistes, i només 5.000 per tots els altres 548 diputats. És una mitjana de 1.300 esmenes per diputat Insubmís i més de mil per comunista. Com és possible ? Doncs per cada paràgraf de cada article se presenta sistemàticament una esmena per suprimir-lo, tingui sentit o no la supressió. Per exemple han demanat que se suprimeixi la dotació mínima de mil euros mensuals per les jubilacions més baixes. Tant se val, aquest paràgraf com els altres. També se demana de canviar una paraula dins el text. Per exemple en lloc de “caldrà consultar” se proposa “se consultarà”, i etcètera.
Com que per cada esmena el diputat té dos minuts per defensar-la, amb una rèplica, una contrarèplica i el vot, fa fàcilment un quart d’hora, si no hi ha a més crispacions i interrupcions. Si fem un càlcul, són a l’engròs més de deu mil hores que serien necessàries. Amb una sessió diària de deu hores serien mil dies, és a dir tres anys a fer només això. Per la seua banda, amb sessions de quinze hores diàries, el president de l’assemblea ha avaluat el temps necessari a 360 dies, és a dir un any, sense vacances ni diumenges.
Per limitar s’han posat en plaça diverses tàctiques per part del grup majoritari i del govern. Primer, quan les esmenes són semblants, són reagrupades i un sol diputat les defensa, Per tant el temps necessari per les esmenes LFI serà dividit per disset, i les dels comunistes per dotze. També, després de l’examen en comissió i negociacions el govern ha modificat alguns articles. Per tant les esmenes que els concerneixen cauen. El text preveu 29 ordenances pels punts a negociar amb els sindicats. Una desena han estat tretes i les esmenes corresponents cauen igualment. Però malgrat tot això serien necessaris 150 dies de debats i el govern ha previst de fer-lo en només tres setmanes. És evidentment impossible.
Per què se fa aquesta obstrucció ? Hi ha una àmplia majoria per LREM i els centristes, per tant tothom sap que la llei passarà. Per tant hi ha d’haver uns altres objectius polítics. Per La France Insoumise, tenen molt pocs diputats, menys del 3% de l’assemblea. Jean-Luc Mélanchon pensava ser el líder de l’oposició al govern, reunir tothom al carrer, però durant el primer any de legislatura ningú el va seguir, llevat dels seus. El seu partit ha procurat fer entrisme amb les armilles grogues i no el van voler. Ara, amb la contestació de la llei al carrer i les vagues dels transports, els sindicats s’han reviscolat. Tampoc no volen mostrar-se gaire amb LFI. Per tant només els hi queda l’obstrucció parlamentària per guanyar-se una tribuna durant unes setmanes i aparèixer com a principals protagonistes. També poden pensar que aquesta guerrilla pot aportar més vots a les eleccions municipals.
Perquè ara per ara i per tres setmanes la majoria accepta el debat, tot sovint televisat ? Per la mateixa raó, però ells volen devaluar aquesta oposició, que xocarà molta gent. Cada bloc cerca a confortar els seus.
Si el govern acaba tallant el debat i posar la qüestió de confiança, amb l’article 49.3 de la constitució, l’oposició podrà cridar a l’antiparlamentarisme i a l’autoritarisme del govern. Si això passa – i passarà – sobretot no us heu de creure el que diran uns i altres. No n’heu de creure cap.
Si el tema de les jubilacions, ell, és seriós, el que veiem ara i per unes setmanes és pura comèdia. En el passat tots els partits han fet obstrucció parlamentària, els socialistes i els comunistes contra la dreta, la dreta contra els socialistes. Tots els governs, fins i tot quan Jean-Luc Melanchon era ministre socialista, han utilitzat l’article 49.3 moltes vegades des de fa més de trenta anys, llevat evidentment LREM que s’acaba de crear fa poc i que s’estrena. Per tant tot s’ha de prendre amb filosofia o com per un partit d’esport.
Si 41.000 esmenes és el record dels últims anys no és el record absolut, que va ser el 2006 quan socialistes i comunistes van presentar 137.000 esmenes contra la llei sobre l’energia, que privatitzava GDF.
Hi ha també obstruccions parlamentàries a altres països, sovint amb intervencions i discursos llargs. És el que se coneix com a filibusterisme (de flibustiers, doncs pirates), especialment al senat dels Estats Units on no se pot tallar la paraula donada a un dels membres. Alguns senadors han fet memorables discursos interminables, de 23 o 24 hores seguides, sense interrupcions, ni per anar a pixar.
Tot deixa preveure que al final el govern utilitzarà l’article 49.3, és a dir la disposició del tercer paràgraf de l’article 49 de la constitució. Quan el govern vol fer passar una llei, sigui per l’obstrucció de l’oposició, sigui perquè no és segur del vot d’una part de la seua majoria, bloqueja la discussió i posa en joc la confiança al govern. Si la perd, dimiteix. Si la guanya la llei passa sense més debats i dilacions. En aquest cas, beneficiant d’una àmplia majoria, el govern és segur, d’una manera o d’una altra, de fer aprovar la llei de jubilacions.
Elements d’anàlisi del context del 29 de febrer
El terme de filibusterisme, el vam conèixer també amb el que va passar al parlament de Catalunya amb el sector espanyolista.
Era més modest perquè demanaven a tot moment recurs a la mesa. De fet, només van allargar de quatre o cinc hores.
L’actualitat a l’Estat francès és el primer tema que volíem esmentar. Ara parlarem d’elements d’anàlisi d’aquest dia que s’apropa, el 29 de febrer.
La gran manifestació del 29 de febrer a Perpinyà, d’aquí quatre dies, tindrà lloc en un context polític tens, a Catalunya com als dos Estats veïns. Us ha pogut sorprendre que l’Estat francès, mitjançant el prefecte del departament, trigués tant a autoritzar una manifestació que no posa en perill la convivència ni l’ordre públic, que és demanada per una associació declarada a França i suportada per la Vila de Perpinyà i pel Consell Departamental. S’ha dit que el vistiplau va venir directament de l’Eliseu, de la presidència de la República. M’ho crec, car pot fer por la vinguda de cent mils independentistes catalans a Perpinyà, la regió de l’Estat on s’ha conservat més la llengua dita regional, on hi ha simpatia per Catalunya i on bastants ciutadans i elegits s’han determinat.
Fa dos anys la presa de posició francesa a favor d’Espanya i contra el separatisme era evidentment dictada per la por d’un contagi aquí, a Còrsega o a l’ultramar. A una escala inferior, recordi les paraules de Carole Delga, durant una llarga entrevista per convèncer-la que calia afegir a Occitània una referència al català. Ens va dir que País Català o Rosselló eren polítics i perillosos. Imagineu quan veuen un acte clarament polític de l’independentisme català a Perpinyà mateix ! Suposi que s’ha autoritzat perquè no hi havia cap més remei, per a evitat reaccions imprevisibles.
Als dirigents de l’Estat espanyol no els hi deu fer cap gràcia. És probable que el seu govern hagi fet pressió prop del seu homòleg francès per no autoritzar una manifestació que serà per ell un desafiament. Car significa clarament : heu perdut una batalla i en perdreu d’altres, volíeu aixafar l’independentisme català i aquí el teniu. El president Carles Puigdemont podria dir, imitant el president Tarradellas fa quaranta anys : “Ja soc aquí !”
Per Catalunya nos trobem al mig d’una situació molt contrastada dins l’independentisme. D’una banda hi ha la cúpula dirigent d’ERC que, tot i dient que vol la independència, diu també que és per més tard, quan la base sigui més àmplia. És a dir que ha renunciat a la independència a curt i mitjà termini i ho deixa per una altra generació. Mentrestant volen seguir com a partit de govern i dirigir la Generalitat, pactant al nivell de l’Estat amb el PSOE, que posa dins la balança més subvencions, més finançament d’infraestructures (però no renegociar el dèficit fiscal), canvia la llei penal per a rebaixar el càstig de la sedició (però no s’aplicarà als presos que només tindran permisos limitats : per tant se confirma el caràcter de delicte per l’Estat de l’1 i del 27 d’octubre del 2017). Hi ha algunes reaccions de batlles o de militants d’ERC que han estripat el seu carnet, però en conjunt no hi ha gaires moviments dins el partit.
A l’altra banda hi ha la línia Puigdemont i del president Torra : continuar ara mateix i sense parar la lluita per una República independent de Catalunya, amb com a instruments principals la força de la gent i el Consell per la República. Dins el PDCat hi ha qui segueix arrossegant els peus, però ningú que formalment s’hi oposi.
A Perpinyà, el 29 de febrer, el Consell per la República prendrà una gran visibilitat i força, que li han faltat fins ara, car era fet des de Brussel·les i els principals partits polítics a Catalunya no el veien bé, com si fos competència. Prendrà consistència davant dels mitjans de comunicació i l’opinió pública militant de Catalunya decebuda pels partits – com ho hem dit en altres cròniques – car fins ara el Consell ha tingut només presentacions modestes en conferències de premsa. Pel moviment independentista en el seu conjunt el Consell per la República serà interpretat com un instrument per avançar, acompanyat pels seus consells locals que se van creant, com una participació directa de la militància, és a dir dels ciutadans i de les entitats. Prendrà doncs consistència com a projecte concret d’estructura republicana.
Només falta saber cap a quina línia se decantaran els electors. Això només se sabrà d’aquí uns mesos, quan se convoquin les anunciades eleccions al parlament de Catalunya, sobretot si Carles Puigdemont se presenta al cap d’una llista en competència directa a amb Pere Aragonès i la llista d’ERC. Crec que així serà.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/506/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-25-de-febrer-del-2020