RÀDIO ARRELS – 27 de setembre del 2022 – Crònica d’actualitat 359
L’èxit d’una ofensiva ucraïnesa fa aparèixer les deficiències de l’exèrcit rus i porta Vladimir Putin a una escalada amb la lleva de soldats i l’annexió dels territoris ucraïnesos ocupats. Es mostra com el discurs nacionalista francès canvia les nocions demogràfiques i la percepció de les migracions.
Nova etapa en la guerra de Rússia contra Ucraïna
Avui hem de parlar de la guerra a Ucraïna, amb una nova etapa.
La guerra d’agressió de Rússia contra Ucraïna ha entrat fa pocs dies en una nova fase, amb amenaces de guerra nuclear encara més creïbles. El dictador rus Vladimir Putin va llançar les seues tropes contra el país veí en una guerra que pensava ràpida: ocupar la capital Kiev en pocs dies o setmanes i apoderar- se de tot l’est del territori. La resistència ucraïnesa va impedir que caigués la capital i l’avançada va ser frenada.
En una segona fase Putin va retirar les seues tropes del nord i dels voltants de la capital per concentrar-les al sud. És un primer fracàs que va sorprendre tothom, com també va sorprendre que sigui tan mal informar sobre l’exèrcit ucraïnès i l’actitud de la població. S’ha vist ara que aquesta deficiència dels seus serveis d’espionatge i d’informació continuava i s’havia agreujat. L’exèrcit rus va adoptar la tàctica de la terra cremada i dels bombardeigs sistemàtics i indiscriminats, com se feia fa un segle en el front de la guerra del 14-18. Els russos van progressar, però poc i amb moltes pèrdues, ara per ara més en menys d’un any que durant els deu anys de la seua guerra a l’Afganistan. Queia la fama del que se pensava el segon exèrcit del món, després dels Estats Units.
L’ofensiva recent per allunyar l’encerclament de Kharkiv, la segona ciutat d’Ucraïna que era bombardejada quotidianament, ha estat un èxit total, enfonsant les línies russes sobre prop de cent quilòmetres i fins a la frontera, i creant un pànic en les tropes russes que fugien i se rendien. Queia una altra creença, la invencibilitat de l’exèrcit rus i la seua potència. S’ha vist que el seu armament era deficient, tot i que nombrós, que les seues tropes no tenien moral, a l’invers dels ucraïnesos, i que la informació era encara més deficient.
Com és possible que un Estat com Rússia, que té molts satèl·lits espies i informàtics capaços de fer una guerra digital a qualsevol país del món, no hagi vist que s’acumulaven tropes, tancs i camions a Kharkiv per una gran ofensiva? Ha fet evident també que l’alt comandament rus era o superat o incompetent.
El front havia quedat quasi immòbil durant prop de sis mesos. Els russos pensaven mantenir-lo a les portes de Kharkiv durant tot el terrible hivern que s’apropava i que va ser fatal, si recordeu, a les tropes de Napoleó com a les d’Hitler. Pensaven castigar la ciutat bombardejant-la durant mesos per fer-la caure i ara han reculat tant que no la poden tocar amb els bombardeigs clàssics. No tenen els famosos canons Caesar o els canons americans que tenen una portada de cinquanta quilòmetre.
Aquesta ofensiva ha fet aparèixer que l’exèrcit rus tenia a l’evidència un armament antiquat per les seues tropes a Ucraïna, a l’invers de l’exèrcit ucraïnès que servia de banc de proves per l’armament americà. Té també problemes d’aprovisionament, de municions i fins i tot d’uniformes. S’ha vist que regiments russos han estat vestits amb uniformes dels estocs ucraïnesos capturats durant la guerra.
Davant d’aquesta contraofensiva ucraïnesa Vladimir Putin ha reaccionat.
Havia rebut una bufetada, per tant Vladimir Putin havia de reaccionar. No ho ha fet militarment, car ara per ara li és impossible, sinó per dues decisions que són l’objecte de tots els comentaris aquests dies: fer una lleva de més soldats i annexar els territoris ucraïnesos ocupats.
Com ho sabeu, s’hi està fent quatre referèndums aquests dies amb una pregunta: voleu fer part de la Federació russa? El resultat serà encara més clar que a Crimea l’any 2014, on el Sí havia arribat al 97%, amb l’aparença d’una votació normal. A les províncies ocupades aquest fals referèndum ni en té l’aparença. No hi ha bureus de vot ni un dia determinat per votar, ni observadors, res. Ah sí, soldats armats que acompanyen l’urna que passa casa per casa, on la gent que no s’ha quedat vota davant d’ells sota amenaça. Aquest simulacre hauria doncs d’arribar al 100%.
Perquè Vladimir Putin ho fa? Per dues raons evidents. D’una part crear una situació que ell pensa irreversible i que li ha funcionat per Crimea i Geòrgia. Si hi ha un dia una negociació pensa posar aquests territoris fora del debat. A més podrà utilitzar tot el que s’hi troba i especialment els homes de divuit a seixanta- cinc anys que posarà de força com a soldats al seu exèrcit. Doncs combatran sota uniforme rus els seus conciutadans ucraïnesos i s’hi faran matar. És el que ha passat als alsacians que van ser obligats de combatre França sota uniforme alemany durant les dues guerres mundials.
L’altra raó és que li permet, li dona excusa per una escalada nuclear més creïble. En efecte, segons les normes russes que Putin no acostuma respectar, només se pot utilitzar l’arma nuclear si el territori rus és agredit per un exèrcit estranger. Doncs si Ucraïna continua l’ofensiva per reconquerir el que és el seu territori ocupat pels russos, per Putin ho faran en territori rus, doncs amb legitimitat per ell d’utilitzar armes nuclears dites tàctiques. Sigui quin sigui el nom que se’ls hi doni, són bombes atòmiques. Ho farà o és un bluf?
S’hi afegeix el seu decret presidencial (ucàs pels aficionats de mots encreuats) que preveu la mobilització parcial de tres cents mil reservistes. Ja provoca la fugida de molts joves. És un decret no votat, com ho feien els tsars. Però el més in creïble, vist des d’una democràcia, és que un dels punts -el 7è- ha quedat secret, no ha estat publicat. És a dir que fent part del decret se podrà aplicar, però els russos l’ignoren. Fonts diverses, russes i altres, diuen que és per anar fins a un milió de soldats reclutats. Escalada doncs en la guerra que Putin vol a ultrança.
Com se pot acabar tot això? Ningú ho sap, però probablement molt malament, per Ucraïna, per Rússia i per tothom. Quines són les perspectives? La guerra continua, s’intensifica i s’endureix encara més i per molt de temps. O bé hi ha una crisi interna a Rússia i cau Putin. Però qui agafa el poder? Els falcons? O encara creix la bogeria de Putin? Fins quan els americans continuaran a armar Ucraïna? La Xina intervindrà?
Parlem de migracions
Són unes reflexions personals sobre les migracions, que la campanya presidencial han posat al davant. No m’agrada gaire la gent intolerant i racista, com tampoc les campanyes contra els immigrants car, d’una manera o d’una altra, tots sem immigrants, emigrants, o fills o nets de migrants.
Una migració és un desplaçament d’un lloc d’origen a un lloc de destinació, i res més. Una definició més precisa diu que la immigració és l’entrada dins un país o una regió determinada, posem Catalunya Nord, de persones que li són estrangeres, és a dir de qualsevol regió veïna o llunyana del nord o del sud, per instal·lar-s’hi.
Tant són migrants els qui de Catalunya Nord van a viure a Tolosa, a París o als Estats Units, com els que han vingut a viure a casa nostra -benvingut siguin d’una manera general-, que vinguin d’Alsàcia, de Lió, d’Espanya o del Marroc. Per tant són immigrants tant els pares del meu amic Martinez, com el meu veí algerià, el batlle de Perpinyà Louis Aliot, que va néixer a Tolosa, o el Jean-Luc Mélenchon que va néixer a Tànger, al Marroc, car tots a un moment o a un altre van canviar de regió (són migracions interiors) o d’Estat (són migracions exteriors).
Però a França el discurs nacional i nacionalista ha modificat el sentit de moltes nocions. Per exemple la confusió entre nació i Estat, que se consideren com a sinònims, quan tothom sap que hi ha Estats multinacionals, com els veïns Suïssa, Espanya o Bèlgica, sense parlar del Regne Unit on hi ha un torneig de rugbi entre nacions.
Aquest discurs nacionalista francès ha penetrat les nocions demogràfiques, especialment les migracions, on se considera com a immigrants només els estrangers i no els que canvien de regió. Ara bé, en els resultats del cens de població, l’INSEE comptabilitza dins el balanç migratori tant la gent d’altres regions com de l’estranger. Per Catalunya Nord ens diu que hem tingut 14.600 entrants des del 2015, 1900 dels quals de l’estranger, que són immigrants segons la terminologia francesa. No els altres que immigren també però només són entrants, com també els primers. Entengui qui pot.
Hi ha darrera tot això com un olor de racisme, de xenofòbia. Seixanta anys després el trauma de la descolonització marca encara profundament les mentalitats a França.
Això me recorda una petita polèmica, via la premsa, de ja fa bastants anys. Un batlle de muntanya, per descartar una associació de protecció de la natura que era contra les transformacions que feia i alteraven el territori, va citar en un article l’adagi conegut: “Chacun chez soi et les vaches seront bien gardées”.
Com que se li va recordar que ell mateix venia de fora, d’una regió francesa llunyana, se va enfadar molt dient que ell no era un immigrat sinó un francès. De fet era els dos, però se veu que per ell era un insult, quan la referència al seu lloc de naixement tenia per objectiu de li mostrar que tant la gent nascuda al país, i que no s’estava al seu poble, com la gent que havia vingut a estar-s’hi, com ell, tots podien opinar sobre els canvis de l’economia i dels paisatges que els concernien.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1832/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-27-de-setembre-de-2022