RÀDIO ARRELS – 23 d’agost del 2022 – Crònica d’actualitat 354
La immersió en català pateix d’un atac polític mitjançant la justícia, amb l’objectiu de marginar la llengua. Triats per la CCMA sota influència d’ERC i del PSC, els nous directors volen més divertiment i menys política.
La immersió lingüística a Catalunya
Avui comencem parlant de la immersió lingüística a Catalunya.
Els últims mesos han estat molt durs pel català i pel seu ensenyament immersiu a Catalunya, amb atacs en justícia i decisions de jutges que imposen al mínim 25% de castellà a totes les classes. Desmantellen doncs la immersió en maternal i inicis del primari. El castellà entrava després. Les proves de coneixement de llengües fetes a tot l’Estat demostren que els alumnes de Catalunya coneixen més bé el castellà que a la majoria de regions que només l’utilitzen a les classes.
És clar que se tracta doncs d’un atac polític que no és basat sobre la pedagogia o els resultats sinó només en la destrucció d’un sistema que se considera culpable de fomentar l’independentisme a través de la llengua. No és així evidentment, però és una opinió que comparteixen a Espanya la dreta, l’esquerra i els jutges. El Tribunal Suprem espanyol acaba de validar la decisió dela primera sentència contra la immersió.
Per entendre el que passa cal tornar una mica enrere. Després del franquisme i de la transició, als anys 80, faltaven mestres que sàpiguen català. Se van formar desenes de milers d’ensenyants en pocs anys i se va passar per una etapa de bilingüisme.
La tècnica de la immersió lingüística a l’escola va ser imaginada al Baix Llobregat, gairebé totalment poblat d’immigrants de llengua castellana, on els nins només tenien contacte amb el català a l’escola. Era a Santa Coloma de Gramenet i se feia amb l’acord dels pares, que veien que sense el català els seus fills tindrien menys opcions de feina. La immersió va progressar ràpidament pels seus bons resultats. Eren tres cents mil alumnes als inicis dels anys 90, i majoritària uns anys després, per ser exclusiva a l’inici dels 2000.
Però a l’inici del segle XXI ca començar una gran onada migratòria. Catalunya va passar de sis a 7,5 milions d’habitants, és a dir 20% més, gent de tot arreu del món. Si fos a França serien dotze milions d’habitants més. Ara els alumnes de Catalunya parlen a casa més de dues centes llengües. Els calia acollir massivament.
Això ha canviat els conceptes pedagògics que van passar a un multilingüisme amb el català com a llengua de comprensió mútua. Però dins la realitat a molts llocs, sinó a la majoria, és el castellà que va tenir aquest lloc car era la llengua de l’Estat que donava els papers i permetia quedar-se, sense comptar amb els moltíssims sud americans. Això va fer que la immersió en català ja no fos la norma a moltes escoles.
S’hi va afegir el 2010 un atac directe del govern de l’Estat espanyol, a mans del Partido Popular. Per primera vegada se feia l’ensenyament del català responsable de la pujada de l’independentisme i se tractava de castellanitzar Catalunya. Hi va haver resistència i la reforma no va prosperar.
I ara, què passa?
Doncs amb la declaració d’independència i la llarga repressió que segueix fins ara, el tema torna a ser d’actualitat. Avui l’ofensiva és dels jutges a qui el govern PP de Mariano Rajoy va encarregar la feina repressiva. Beneficien de la complicitat del govern del PSOE de Pedro Sánchez, que té els mateixos objectius i va votar la repressió.
La situació actual ve de la queixa d’un sol pare d’alumne i d’una petita associació de pares, tots guàrdies civils, dins una escola de Canet de Mar. El TSJC va imposar el 25% de castellà a tota la classe i va fer la Generalitat responsable de l’aplicació. Se sap com va passar. Els pares que volien sempre immersió en català van ser abandonats, manifestacions, i baixada de pantalons al govern de la Generalitat, que prepara i finalment fa votar una llei que auto- desmantella la immersió. Va ser la unió sagrada per la auto-immolació d’ERC, dels socialistes, dels Comuns i finalment de Junts que, com sempre, cedeixen per no perdre els avantatges materials dels seus consellers, dels elegits i del partit.
Aquest 25% imposat de castellà -com a mínim car pot ser més- no sall de la màniga del jutge. És el sistema actualment aplicat al País Valencià des del 2018. Abans hi havia dues línies d’ensenyament, una en castellà i una en valencià i els pares triaven, cosa que dividia la societat en dos segons la llengua, amb totes les tensions que podeu imaginar. El valencià és el nom de la variant local del català, de la mateixa manera que se pot dir a Perpinyà català o rossellonès, i que el francès a Bèlgica és el való i el quebequès al Canadà.
El 2018 la llei imposa una sola línia amb com a mínim 25% de valencià o de castellà, més un mínim de 15% d’una llengua estrangera. Cada escola tria el seu pla lingüístic. Això fa que hi pot haver 60% de valencià, 25% de castellà i 15% de llengua estrangera, o l’invers amb 60% de castellà i 25% de valencià, o encara una proporció intermediària.
La llei d’enguany de la Generalitat de Catalunya acata les decisions del tribunal. No se parla més d’immersió lingüística en català, sinó de “projectes plurilingües amb el català com a eina vertebradora”. Circumlocucions per dir que se rendeix.
Les reaccions són diverses. Les associacions de pares i sindicats de mestres són en contra. L’ANC vol que se retiri. Carme Laura Gil, que va contribuir a posar en plaça la immersió als anys 90 i va ser consellera d’educació als anys 2000 ha declarat que era una espanyolització de l’ensenyament a Catalunya i que reforça la diglòssia. És a dir seran usats amb un valor social diferent, un superior i un inferior: el castellà pels usos formals, escriure i ús social, i el català per les funcions informals, a casa o entre amics. És efectivament l’objectiu, fer retornar cinquanta anys enrere.
Altres, com Carme Junyent, diuen que cal aprofitar la llei i fer una reconquesta, i constatar les realitats socials i polítiques. D’una certa manera és dir que accepta la situació.
És evident que tot això és una voluntat de castigar Catalunya i els catalans, atacant la llengua per canviar les prioritats i els usos de la societat. És voler tornar a posar dins un motlle espanyol i estatal aquesta gent que ha gosat pensar a la independència. És també seguir el model francès: un Estat, una llengua, una nació i marginar tot el que no encaixa.
Més que mai, a Catalunya com a tots els Països Catalans, són sempre vigents les paraules de Salvador Espriu: “La meva pàtria és la meva llengua”.
Canvis a TV3 i a Catalunya Ràdio
Seguim amb els canvis que hi ha a TV3 i a Catalunya Ràdio.
La Corporació catalana de mitjans audiovisuals, composta de representants dels partits parlamentaris, ha triat nous directors: Jordi Borda per Catalunya Ràdio i Sigfrid Gras per TV3. En un interviu a la seua pròpia ràdio han dit que volen ser útils a la gent, potenciar l’aposta digital, que tothom ho fa, i oferir continguts de qualitat. Blablabla, blablabla… car qui diria que no vil qualitat ni interessar la gent? Però el que crida l’atenció és que volen més divertiment i menys política, car no interessa la gent.
Això empalma amb el fet que els dos ja dirigien des de feia mesos aquests dos mitjans de comunicació públics de la Generalitat, ja que s’havien destituït els directors precedents. Tenien el pecat mortal d’haver estat designats a l’època del president Carles Puigdemont, doncs suposadament amb influència de Junts i independentistes, tot i que ja havien tret Mònica Terribas de la ràdio i Pilar Rahola de la televisió. S’havia ja rebaixat després la programació cap al divertiment i continguts buits per quedar bé amb el govern menat per ERC. Però no els hi ha servit.
Se tracta d’esborrar l’independentisme d’arreu, dels informatius, que tenen nous caps d’informació, de les tertúlies, dels intervius i de les persones convidades. Per ells cal girar full i anar cap a una societat sota influència política, la seua, la que convé al govern de la Generalitat.
Pa i circ era ja el projecte dels emperadors de la Roma antiga. Notícies controlades i censurades, toreros, celebritats i Eurovisió era el projecte franquista. “Libérer les forces de la joie” era el projecte dels anys setanta del gaul·lisme. Doncs ara, en la mateixa línia, divertiment i apolitisme militant és el projecte comú d’ERC i del PSC a TV3 i a Catalunya Ràdio.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1790/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-23-dagost-de-2022