Moments destacats de l’any 2017 a França, Catalunya Nord i Catalunya.

Joan Becat, bon dia.

Bon dia, i bon any a tothom.

L’any 2017 a França

Avui farem una retrospectiva del que ha estat l’any 2017 des de diferents llocs i punts de vista. A l’Estat francès per començar.

Pel cap d’any s’acostuma repassar els moments destacats de l’any que s’ha acabat i a fer vots pel que comença. Ho farem doncs.

A França i a Catalunya Nord 2017 va ser un any d’eleccions, fins a la saturació. Al final n’hi havia una fart d’eleccions i eleccionetes. S’acabaven les primàries de la dreta i se destapava l’afer Fillon i de la seva inefable esposa Pénélope, que nos va mantenir desperts fins a l’abril. Van seguir les insòlites primàries de l’esquerra, sense els dos principals candidats, amb un tots contra Valls i sense el president sortint, que havia renunciat a presentar-se.

Les eleccions presidencials van ser un trasbals total, amb un memorable cara a cara entre Emmanuel Macron, que va acabar president, i la histrionesca Marina Le Pen que va espantar tothom, fins al punt que un humorista se va demanar si no era el seu terrible pare amb una perruca rossa i faldilles.

A Catalunya Nord, com a França, les eleccions legislatives van canviar el personal, i se va passar de tres socialistes i un republicà a tres diputats d’En Marche – alguns totalment desconeguts, i encara ho són avui dia -, i un Front Nacional, Louis Alliot, avui encausat per desviament de diners del Parlament Europeu en sou de secretaris pel seu partit. Vam acabar amb les eleccions senatorials, on els republicans van cobrar per les eleccions locals dels anys anteriors, on havien progressat, quan acabaven de perdre les eleccions generals. Van guanyar també, cal dir-ho, pel descrèdit dels socialistes.

És el que destaquem de l’Estat francès?

Sí, i res més, car tot lo altre no passarà a la història i no m’interessa. Val la pena comentar-ho al dia a dia, però per recordar-ho per l’any, per mi no cal.

L’any 2017 a Catalunya Nord

Ara, a Catalunya Nord?

A Catalunya Nord l’any 2017 va ser marcat, abans que tot, per la lluita de tot un departament pel País Català i per fer avançar el recurs contra el nom de la regió Occitània, promogut per la senyora Occitanie, la Carole Delga, i el seu company el senyor Occitanie, Manuel Valls, que ara desvia la seva ràbia anticatalana contra el poble de Catalunya. Ens fa més tranquils aquí, però queda tan descarat com abans. Recordi que se van posar a favor del plet dipositat al Consell d’Estat tots els municipis, el Consell Departamental, la vila i l’aglomeració de Perpinyà i totes les comunitats de municipis menys la del senyor Aylagas, que amb això haurà de fer més anys de purgatori. No sé si vol anar al cel, però jo li prometi purgatori. Espontàniament molts batlles i municipis van posar panells País Català a les entrades dels pobles i viles. Mes ai las! el Consell d’Estat reunit en ple va decidir guardar Occitanie, nom que ara floreix a tot arreu. Segur que la vindicativa Carole Delga nos el farà passar per tots els forats que tinguem.

L’any 2017 s’acaba a Catalunya Nord amb la tragèdia de Millars i les morts i els ferits de nins de Sant Feliu d’Avall. Aquest drama immens escapça i traumatitza tota una generació d’aquest poble tranquil del Riberal. No podem començar l’any sense pensar a aquests nins, a les seues famílies i als seus amics. Jo no sé de qui és la culpa, esperi que la justícia ho dirà clarament, però no farà tornar els joves. Quan, dins el diari i a la ràdio, vaig llegir i sentir testimoniatges de gent que deien que els passos de nivell d’aquesta línia eren fatals, que sovint no s’obrien o que quedaven tancats, que sovint els trens havien de circular al pas car hi havia disfuncions, me va venir una ràbia freda. Que sigui culpa de la barrera o no, ha quedat evident que les instal·lacions són deficients, que la SNCF no fa ni el seu treball com a empresa, ni hi posa el diners que caldria. Diguem-ho clar, juga amb la vida de la gent per més beneficis o menys dèficit. Dit d’una altra manera, que no és més un servei públic. M’imagini també la ràbia que deuen tenir els xeminots en veure les línies tan descuidades.

L’any 2017 a Catalunya

Un tema dramàtic per acabar aquest 2017 a casa nostra. Ara anirem cap al sud.

 

A Catalunya, 2017 és l’any de la proclamació de la independència i de la repressió espanyola, que encara continua. Sembla molt lluny, però va començar per les conferències dels presidents Carles Puigdemont i Artur Mas a Europa i a Amèrica. Va seguir amb el judici a Artur Mas i a dues conselleres de la Generalitat per la consulta del novembre del 2014, seguit pel judici a Carme Forcadell, la presidenta del Parlament de Catalunya.

Tot se va accelerar al juny amb l’anunci del referèndum d’autodeterminació, els debats de l’estiu, el vot de les lleis de ruptura al setembre, amb la reacció policial del govern espanyol i les primeres accions violentes fora de la llei de la Guàrdia Civil, ja que van fer perquisicions del 20 de setembre sense les ordres judicials, que van arribar després. És a dir des de l’inici, actuacions gairebé de règim dictatorial.

 

 

Tothom recordarà durant molt temps l’extraordinari referèndum de l’1 d’octubre, la victòria del sí, la brutal repressió policial dels mil ferits i la valentia de la gent que va oposar el pacifisme i la seua presència multitudinària a la violència estatal. Van seguir vaga, manifestacions, proclamació diferida i finalment efectiva de la República Catalana. Diguin el que diguin, ha estat proclamada i per tant existeix. Segueix la nova repressió enorme ordenada per Mariano Rajoy amb l’empara de l’article 155 de la constitució espanyola, les destitucions, els empresonaments, la cessació del govern de la Generalitat i l’exili del president Puigdemont a Brussel·les amb els seus consellers que no eren empresonats, i el trist paper del rei.

La jugada del primer ministre Rajoy de dissoldre el Parlament i de convocar eleccions pel 21 de desembre li ha fallat. Ell volia erosionar l’independentisme, despertar el que anomenava la majoria silenciosa i acabar amb el govern Puigdemont. El petard li ha petat a la cara. Ara se troba amb un nou parlament independentista i un pròxim govern de Carles Puigdemont sortits de les eleccions que ell va provocar i manipular. Ara, a més del problema de Catalunya, s’haurà d’afrontar al seu descrèdit internacional. Ha suscitat l’afrontament, organitzant manifestacions antiindependentistes on hi havia només crits d’odi i amenaces, ha posat l’extrema dreta al carrer per intimidar. Però ara tothom sap que si no són silenciosos, no hi ha una majoria d’unionistes a Catalunya, sinó una minoria portada pel partit anticatalà Ciudadanos.

L’any 2018 s’anuncia tens, però alhora decisiu i esperançador desprès de la gran victòria del 21 de desembre.

No hi ha dubte que 2017 quedarà als llibres d’història de Catalunya. Acabarem amb una bona notícia que ens vols donar per obrir l’any 2018.

Sí, una publicació que no és encara a les llibreries i als quioscos, però que ja ha sallit. És el mapa de l’IGN del Massís del Canigó corregit amb tots els noms en català. Teníem ja els noms dels pics, valls i colls ben escrits a la taula d’orientació que és al cim del Canigó. També eren ben escrits a Geoportail, el portal internet de l’IGN. Ara seran ben escrits als mapes blaus, de paper, que tothom porta plegat quan va d’excursió. He sapigut que sallia, però encara no l’he vist. A la Llibreria catalana, la Joana m’ha dit que havia passat comanda. Quan siguin a disposició, ja us en parlaré.

Només us diré avui que va ser una epopeia, que va començar l’any 1983, fa 35 anys! Era l’inici de la nostra cooperació amb l’IGN. Se’ns va escapar el mapa del Canigó car era en premsa. Vam començat doncs amb els mapes del Capcir i de Cerdanya. Després se va baixar a la plana, amb els mapes de Perpinyà i de Banyuls, se va passar a Ceret, i ara tornem al Canigó. Hem esperat 35 anys i ara sall. Culmina una feina constant de molta gent per a corregir els noms de lloc en català. En parlarem d’aquí uns dies, quan el mapa sigui a les llibreries i quioscos, i que el pugueu comprar.

Referència àudio: