RÀDIO ARRELS – 8 de febrer del 2022 – Crònica d’actualitat 327
Amb l’aprovació de la llei de treball amb noves aliances sense ERC, Pedro Sánchez els margina encara més. El parlament de Catalunya i la presidenta Borràs destitueixen el diputat Pau Juvillà, cedint davant la JEC. Davant la pandèmia, les vacunes i les restriccions s’evoquen les actituds de la societat i s’analitza qui són els antivaccí.
Més renúncies i veròniques
L’actualitat política a Catalunya passa per més renúncies … i per veròniques?
Per veròniques no vull fer referència a aquestes boniques petites flors d’un blau pàl·lid de les vores de camins, sinó a les passes dels toreros amb la grossa capa vermellosa que tenen a dues mans, amb la qual criden el toro i l’esquiven quan arriba, embolicant-lo amb una volta plena d’insolència. La setmana passada us comentava que el primer ministre espanyol Pedro Sánchez era com un torero que se jugava del president de la Generalitat Pere Aragonès i d’ERC amb la taula de diàleg que és com l’Arlésienne d’Alfonse Daudet, que se’n parla, que mai se veu i mai arriba.
Aquesta setmana ha donat una altra prova de com toreja el mateix animal amb banyes, car l’ha fet cornut. Us deia que ERC acabaria votant, o facilitant el vot de la llei de treball amb la seua abstenció. I Gabriel Rufian, el portaveu del grup ERC a les Corts de Madrid se gloriejava de tenir Pedro Sánchez i el PSOE a les seues mans per a negociar tot el que calgui per Catalunya.
Doncs Pedro Sánchez ha trencat tots els pronòstics amb un tour de passe- passe, com se diu a França. Ha pactat d’amagat amb Ciudadanos i ha comprat vots d’alguns diputats de partits regionals marginals per fer passar la seua llei pactada amb els sindicats, sense necessitat dels diputats d’ERC i dels bascos. Tot i que aquests li havien permès la seua investidura i li havien fet aprovar els pressupostos de l’Estat. Ha trencat doncs aquesta aliança de fet, base de la línia d’ERC a Madrid i a Catalunya. Ja els grups de Junts i de la CUP sempre votaven contra Pedro Sánchez, per principi. Aquesta vegada ERC i els bascos no han tingut més remei que de fer el mateix per no ser encara més ridículs.
S’entén Pedro Sánchez, car a més de tenir la llei votada pot lluir davant dels electors espanyols de les pròximes eleccions a Castella i Andalusia que no té cap compromís amb els independentistes catalans. Ja us havia dit fa uns mesos que amb el seu pressupost aprovat gràcies a ERC, ell era gtranquil fins al final de la legislatura i que no hi havia cap mnés pressió possible. Queda demostrat. Queda confirmat també una cosa que tothom sabia, Pedro Sánchez és un tauró de la política espanyola, sense paraula ni altra línia política que de mantenir-se al poder a qualsevol preu.
La qüestió és ara: ERC i Pere Aragonès en trauran lliçons o bé, passada la rabieta i engolida la colobra, tornaran a creure a les pròximes promeses de Pedro Sánchez?
Ara bé, més enllà d’aquestes miserables peripècies aquesta setmana ha estat marcada per un episodi que provoca una gran decepció i una tristor encara més gran, la renúncia del parlament i de la seua presidenta Laura Borràs davant la Junta electoral espanyola. És la repetició del que havia passat amb el president Quim Torra.
Però aquesta vegada no és un president d’ERC que renuncia, com Roger Torrent, des d’allavontes totalment desacreditat davant l’opinió independentista, sinó una presidenta de Junts, Laura Borràs, ella també a partir d’ara políticament desacreditada. Amb l’agreujant que, a la seua presa de possessió de la presidència del parlament de Catalunya, havia dit clar i fort que s’afrontaria a l’Estat i protegiria la independència del parlament.
Doncs cedeix a la primera ocasió davant l’amenaça de destitució o d’inhabilitació per desobediència. Amb ella és tot el grup de Junts que és afectat. Podem ara posar ERC i Junts dins el mateix sac. Decepcionant, car el risc personal era relativament limitat, com per Quim Torra, que ell ha fet front. Ha estat inhabilitat per uns anys, ha tingut una multa, però ha guardat el cap alt, s’ha afrontat a l’Estat i ha conservat tota la seua credibilitat política.
És l’afer del diputat de la CUP Pau Juvillà. Era membre de l’ajuntament de Lleida i, a unes eleccions on no se presentava, havia deixat un llaç groc a la finestra del seu despatx. Denunciat per Ciudadanos, la Junta electoral espanyola l’ha destituït de la seua elecció posterior al parlament de Catalunya per aquest pretext tant minse i incoherent. És repressió que no s’amaga. Ha donat cinc dies a la presidenta Laura Borràs per treure-li les credencials.
Els tres partits independentistes van votar una moció de suport per no acatar, mentre ja feia dies que l’administració del parlament havia tret a Pau Juvillà el seu salari, el telèfon, el despatx i no el convocava. Quina mascarada! Car si la presidenta i els partits no ho sabien és encara més greu, si són els funcionaris que manen els polítics, com ho feien sota la presidència de Roger Torrent.
Quin Torra tenia raó. Dins el seu discurs de comiat va declarar que l’autonomia era el principal obstacle a la independència. Se comprova una altra vegada. Com també s’ha de treure la conclusió que el canvi no vindrà del parlament ni del govern de la Generalitat. Doncs queden els polítics catalans a l’exili, el Consell per la República i la gent del carrer.
Reflexions sobre el coronavirus i l’evolució de la pandèmia
El segon punt del qual parlarem avui és el coronavirus i l’evolució de la pandèmia.
Tot i que la gent tingui la impressió que el variant Omicron mata menys, hi ha sempre bastant morts i les estadístiques s’allarguen sense que nos afecti tant com a l’inici de la pandèmia, on quedàvem espantats per nombres de defuncions comparables o inferiors. Nos hem acostumat a viure i a morir amb el coronavirus.
També ha jugat la banalització del contagi amb Omicron. Toca molt tothom, nins inclosos, per la facilitat de ser contagiat. La voluntat de mantenir les escoles obertes ha fet créixer la difusió a les famílies i als pròxims. Això il·lustra el dilema dels governants: a certs països tanquen les escoles, a França i a Espanya les deixen obertes per a permetre als pares de treballar i mantenir així l’economia.
Facilita igualment el contagi la relaxació de molta gent que en té prou de limitacions i com més va més accepta el risc, per ells doncs també pels altres. Tot i la pandèmia encara a nivells alts, s’obren els llocs de contactes possibles, que són també llocs de convivència social i que fins ara eren tancats o limitats: bars, restaurants, estadis, llocs de lleure. És com si se deixava fer la fatalitat del contagi que resoldrà en part la qüestió dels no vacunats, car si són contagiats i se’n sallen seran doncs protegits per un temps.
Ara se sap que la vacunació protegeix de les formes greus d’Omicron. Per tant era lògic que la pressió porti fins ara sobre els no vacunats. Per aquesta categoria de població m’ha impactat fa dues setmanes el testimoniatge publicat al diari d’un artesà de Corbera, de mitjana edat. Ha fet una forma greu de Covid i va ser prop de la mort.
Diu: “Rien n’y faisait, je me suis vu mourir”. Ha acceptat d’interviu per incitar a vacunar-se. Ell no s’havia vacunat com a protesta contra Macron i la seua política. Ara, amb la seua terrible experiència, diu: feu-vos vacunar abans que sigui massa tard. Se dirigeix no pas als antivaccí durs o que se’n diuen complotistes, sinó als que com ell no han estat convençuts pels polítics. Confessa que va sentir culpabilitat de cara als que el cuidaven a l’hospital i afirma que la vacuna protegeix dels casos més greus.
Efectivament, a través de la gent que conec i que no s’han volgut vacunar fins ara, i per les enquestes que he pogut llegir, no cal fer una sola categoria, els no vacunats, i posar tothom dins el mateix sac. Hi ha efectivament gent que pensa que l’epidèmia ha estat volguda, que les vacunes són verí i altres fake news que circulen per la xarxa. És com sempre la teoria del complot.
Però al costat d’aquests irrecuperables, hi ha la gent que no vol vacunar-se per filosofia de vida, per convicció, que sovint no volen medicaments i alguns fins i tot refusen operacions. Sembla que el tenista Djokovic en faci part. És una posició respectable, tot i que no la compateixi, car se basa sobre una manera de viure i d’entendre la vida. Per aquests, només esperi que n’acceptaran totes les conseqüències per ells i per les persones que s’estimen. Fa part de la llibertat individual, fins i tot si com ara topa amb la protecció col·lectiva.
Ara bé, sembla que molts dels no vacunats que triguen a fer-se les injeccions, o encara s’hi resideixen, com aquest senyor de Corbera, tenen hesitació i encara no estan convençuts. Us ha passat segurament a molts de vosaltres. Al gener o al febrer de l’any passat i amb un vaccí nou, us podíeu preguntar: què pot passar? és segur? pot provocar complicacions? Ara, al cap d’un any i de centenars de milions de vacunats i dels estudis que s’han fet, sabem que no hi ha problemes o que la vacunació protegeix. Per això molta gent va acabar per prendre cita, que sigui voluntàriament veient els resultats o el que passava amb els seus coneguts, o mig apretats per les circumstàncies. Encara en queden molts que són dins aquesta categoria. S’haurien de fer vacunar.
Podeu llegir el testimoniatge valent de l’artesà de Corbera, que feliciti, a la pàgina internet de L’Indépendant. El seu títol és : “Je refusais le vaccin pour protester contre Macron”.
L’aixecament de les limitacions d’entrada als estadis ha estat celebrat de manera magistral per l’USAP. Davant un estadi ple de gom a gom i els seus aficionats entusiastes, els jugaires de l’USAP nos han ofert un partit memorable, guanyant Tolosa i marcant cinc assaigs. Memorable.
Amb a més la retransmissió en català per Ràdio Arrels del Sebastià Girard i del Gregori Sansa, que gairebé hi deixen la veu. Com els jugaires, s’han merescut l’ampolleta d’aigua Cristal·lina de Cànoes o la cervesa Senglar de Mentet.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1574/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-08-de-febrer-de-2022