Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Les declaracions finals dels presos polítics. Quins batlles hi ha a Catalunya? Manuel Valls fa negocis i cerca el buzz.

RÀDIO ARRELS – 25 de juny del 2019 – Crònica d’actualitat 145

En les seves extraordinàries i emotives declaracions finals d’un quart d’hora, els presos polítics van plantar cara al tribunal, afirmant les seues conviccions pacífiques i republicanes, denunciant la injustícia i la negació de la realitat. A Catalunya s’han elegit 748 batlles independentistes, o sigui 88% de batlles favorables a una república, l’independentisme ha progressat, els socialistes van de baixa, el PP i Ciudadanos no existeixen. El diari Ara ha revelat el finançament de la campanya de Manuel Valls i el seu sou elevat ; ha divorciat de Ciutadanos i busca una altra branca.

Les declaracions finals dels presos polítics

Tornarem avui dia sobre les declaracions finals dels presos polítics.

La setmana passada no vam tenir temps de parlar-ne. Va ser un dels grans moments que hem viscut en aquest judici. Els presos polítics van fer declaracions finals extraordinàries i emotives, l’últim dia del judici oral. Se’ls hi va deixar un quart d’hora, un miserable quart d’hora per declarar el que volien i defensar-se. Un quart d’hora al final de quatre mesos de judici, un quart d’hora per vint-i-cinc anys de possible condemna per expressar-se quan, llevat de l’inici, no se’ls hi va preguntar res ni se’ls hi va demanar res. No acabi d’entendre la justícia, i especialment la justícia espanyola, on se pot condemnar algú a mitja vida de presó sense deixar-lo parlar.

Doncs se van expressar, un rere l’altre, començant per Oriol Junqueras i acabant per Carles Mundó. Cinc minuts després de l’últim el jutge Marchena va dir “Visto para sentencia” i va demanar d’evacuar la sala. Tothom fora, la comèdia s’ha acabat.

Els acusats podien triar diverses actituds, modèstia i arrodonir l’esquena, o al contrari afirmar conviccions, acceptant ja el veredicte i ja discutint-lo. És el que van fer. Aquests presos polítics són grans persones, d’un coratge excepcional. Sense crits però amb fermesa han afirmat les seues conviccions pacífiques i republicanes. Fins i tot han desafiat el tribunal, dient clarament la injustícia d’aquest judici. Han plantat cara al tribunal i sobretot als fiscals, dirigint-se a ells, mirant-los dins els ulls i dient-los-hi les quatre veritats.

Per exemple Raül Romeva va carregar fortament contra les acusacions, i Jordi Turull va afirmar: “Soc aquí com a independentista i ho quedaré”. Josep Rull ha arribat sense papers i els hi va dir tranquil·lament, gairebé somrient, el dolor de la presó injusta, que ells eren els bocs emissaris de tot un poble que continuaria demanant llibertat. Va dir: “No existeixen prou presons per a empresonar tot un poble”.

Jordi Sànchez, impressionant, va començar citant Sòcrates: “És millor sofrir una injustícia que de fer-la”, afegint: “Me consideri víctima d’una injustícia per part de l’Estat”. Va caracteritzar i resumir el judici mateix : “En aquest judici, el més sorprenent ha estat la negació de la realitat”. Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Joaquim Forn, cadascú a la seua manera, van anar pel mateix camí. Joaquim Forn va dir clarament que no se’l jutjava pel que havia fet sinó com a conseller d’interior i per les seues opinions polítiques.

La presidenta Carme Forcadell, de posat estricte i ben dreta, mirant els jutges sense vacil·lar, va ser ferma, brillant. Va parlar sense notes, enfadada contra les mentides i les falses especulacions. Amarga, va constatar: “Totes les proves, tots els testimonis no han servit de res”, afirmant: “Soc jutjada per la meua trajectòria política, no per les meus actuacions”.

 

La presidenta Carme Forcadell durant el seu parlament, fixant els seus acusadors. Il·lustració de l’article: “Forcadell: Aquests quatre mesos de judici no han servit per a res” (font: vilaweb.cat, 12/06/2019).

 

Jordi Cuixart ha vingut amb notes que no ha llegit. Les ha posades a un cantó de la taula i ha parlat lliurament, carregant contra les acusacions. Jo no soc un polític i la desobediència civil és un dret, no un delicte. Va criticar la falta de diàleg el 2017 i va constatar que “el rei renunciava al seu paper de concòrdia”. “Se me jutgen per ser el desè president d’Òmnium Cultural, i les dues coses són un honor”. Va concloure dibuixant el que serà molt probablement el futur al Principat de Catalunya: “Farem tants referèndums com calgui fins que se’ns reconegui”, “Ho tornarem a fer”. Expressió que va ser represa per Òmnium, l’ANC i les manifestacions de suport als presos polítics.

Tinc la convicció, mirant-ho tot i especialment les actituds del tribunal dins el seu recent text per rebutjar la sentència del Grup de treball de les Nacions Unides, que seran durament condemnats. Crec que ells ho saben i per això han triat, durant el limitat quart d’hora de paraula, de subratllar l’absència de justícia, de plantar cara al tribunal, pensant també al Tribunal Europeu, que tindrà la última paraula.

Quins batlles hi ha a Catalunya?

Vet aquí reflexions després d’aqueixes darreres declaracions dels presos polítics durant el judici al Tribunal Suprem. Canviem per un altres tema destacat de l’actualitat, els batlles de Catalunya. Qui hi ha com a batlles?

Les eleccions municipals s’han tancat. Se n’ha parlat molt el dia dels resultats. Però s’ha vist que després hi ha enteses, algunes contra natura, car el sistema electoral espanyol és fatal. Cal esperar uns quinze dies per saber finalment quins són els batlles i quin és el panorama a Catalunya. És el moment de fer-ho. La batalla de Barcelona ha eclipsat tot el que ha passat realment a Catalunya. Ens hi hem fixat nosaltres també i hem descuidat tot lo altre.

Ara és l’hora de fer un balanç. Els resultats són molt clars: sobre un total de 854 municipis hi ha 748 batlles independentistes, o sigui un 88% favorables a una República de Catalunya. L’independentisme ha progressat d’uns quaranta municipis.

Al darrera, molt lluny, ve el PSC amb 89 alcaldies, quan en tenia 276 fa deu anys. Va baixant molt a cada elecció. Els Comuns en tenen només setze, de les quals la més vistosa, Barcelona. Però llevat de la capital, Catalunya és un desert pels Comuns. El Partido Popular té un sol alcalde, el de Pontons, un petit poble de 450 habitants a l’Alt Penedès, on és elegit més per raons de la seua persona que no pas del seu partit. Ciudadanos, el famós partit de Ribera i de Valls, no té cap alcaldia.

Per tant a nivell municipal les coses són sense ambigüitat a Catalunya. El Partido Popular i Ciudadanos no existeixen, En Comú aguanta només a Barcelona amb l’ajuda de Valls, els socialistes van de baixa i l’independentisme arrasa. Això vol dir que a la base de tot, el territori i els ciutadans volen ser una república independent.

Manuel Valls fa negocis i cerca el buzz

Hem esmentat Manuel Valls. Què se’n pot dir?

Fa comèdia. És el més gran comediant que tenen a Catalunya. A França no en feia tant. Només la de la fermesa. Fa deu dies el diari Ara ha fet revelacions sobre el que s’amaga darrere la campanya de Manuel Valls a les municipals de Barcelona. Es veu que, a més de no tenir constància política, a més de ser un ambiciós pel qual tot s’hi val, doncs és també un pessetero, Li agraden molt els diners. En efecte des de l’inici de la campanya a l’octubre del 2018, un grup d’empresaris li pagaven 20.000 euros nets al mes, que representen 31.000 euros bruts. El seu argument per exigir aquesta suma és que li calia compensar la pèrdua del seu salari de diputat francès.

Però a França el salari d’un diputat és de 7.200 euros bruts, o sigui d’uns 5.000 euros nets. Per tant, per compensar, Manuel Valls va exigir quatre vegades més. Per donar elements de comparació, direm que el que cobrava el candidat Valls és el doble del sou de l’alcaldessa de Barcelona. A França el sou d’un ministre és de 10.100 euros bruts i el primer ministre Edouard Philippe cobra 15.200 euros bruts i 10.000 nets, la meitat del que cobrava Manuel Valls.

Per finançar la seua campanya Manuel Valls va rebre aportacions de Barcelona i sobretot de Madrid, a l’americana, a base de sopars on feia el seu discurset i on els participants convidats feien donatius, fins i tot traient-se bitllets de la cartera i donant-los-hi a la mà. Al final els va trair car no va seguir la línia de Ciutadanos, sinó que va votar per Ada Colau. O sigui una situació perfectament resumida per l’economista Xavier Sala Martin en un twitt, una piulada: “A veure si ho entenc: Valls li fot 20.000 euros al mes als empresaris de Ciudadanos, malbarata els seus diners en una campanya patètica, perd les eleccions i abans de marxar, regala els vots a una senyora que governa contra les seves empreses? Es pot ser tan gamarús?” A Catalunya Nord diríem se pot ser tan xot? tan imbècil?

Ell ho ha dit clarament durant el seu parlament el dia de l’elecció i durant una conferència de premsa posterior: “Jo he fet elegir l’alcaldessa de Barcelona”, i ha afegit: “El constitucionalisme (traducció: el nacionalisme espanyol) no té estratègia”. És veritat. Diu que ell l’aportarà. Zorro est arrivé, com deia la cançó de l’Henri Salvador. Critica molt fort l’estratègia d’Albert Ribera, que per la seua campanya li ha donat el temps de paraula, l’entrada en els medies i els electors. Critica la tàctica del “Cuando peor, mejor”, és a dir empitjorar les coses per treure’n profit. Valls no ho fa? Vaig errat car me semblava que sí.

La comèdia amb Ciudadanos doncs s’ha acabat. Aquest partit ha trencat amb Manuel Valls, que se queda elegit a Barcelona, però sol i sense mitjans per crear un partit. Doncs una altra vegada està volant i cerca una branca on posar-se. Belleu serà la dels socialistes espanyols que han organitzat en sota mà l’elecció d’Ada Colau. Veurem un dia el nostre Manuel Valls – car l’hem format – al govern d’Espanya o amb una alta funció confiada per Pedro Sánchez? N’hi ha que ho diuen.

 

Referència àudio:

 https://www.radioarrels.cat/podcast/351/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-25-de-juny-2019

 

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius