RÀDIO ARRELS – 31 de desembre del 2018 – Crònica d’actualitat 120 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
A Catalunya Nord se destaca la publicació per l’IGN del mapa del Canigó amb els noms corregits, les victòries de l’USAP i dels Dragons Catalans i la censura de “Visa pour l’image”. L’any 2018 comença malament a França amb les inundacions a París. Se destaquen també el referèndum a Nova Caledònia, i les lluites i moviments socials, dels xeminots i de les armilles grogues.
L’any 2018 a Catalunya Nord
L’any 2018 a Catalunya Nord va començar amb una bona notícia, la publicació del mapa del Canigó per l’I.G.N, amb la seua toponímia corregida en català. Feia trenta anys que l’esperàvem. La pressió del Sindicat de municipis de Canigó Gran Paratge i dels més de cent municipis del SIOCCAT hi va ser per molt. Si no ho heu fet heu de comprar aquest mapa “de randonnée” i tirar el vell
També, amb un esforç especial del Consell Departamental per cinquanta municipis i de la Comunitat de Comunes del Conflent per vint-i-nou altres, la Direcció general dels impostos de Perpinyà ha corregit amb grafia catalana correcta els noms dels seus cadastres. Això duplica el nombre de municipis corregits per arribar a 176. Vull retre homenatge als batlles que ho han acceptat i que s’han implicat en aquesta restitució del nostre patrimoni.
Destacaré la gran felicitat que nos ha procurat l’USAP, campiona de Pro-D2. Quan se va celebrar el títol us vaig confiar que veia difícil el retorn en primera divisió, el Top-14, degut al nivell de joc i al potencial financer dels altres clubs. No me pensavi que seria un camí de creu, ja que l’USAP acaba l’any sense un sol partit guanyat. El que me fa plaer és veure que els aficionats continuen animant el seu equip, que fa el que pot i se mostra tot sovint coratjosa.
També hem tingut l’orgull de veure els Dragons Catalans guanyar la CUP anglesa on juguen des de fa molts anys. Se preveu un partit dels Dragons contra un prestigiós equip anglès, aquesta primavera a Barcelona.
A nivell polític destacaré la censura dels organitzadors de Visa pour l’image sobre l’1 d’octubre i la independència de Catalunya. Censura política, evidentment, amb l’agreujant que no era a París o a qualsevol lloc de França, sinó a Perpinyà mateix. La rèplica va venir del Comitè nord català de suport als presos polítics, al voltant de l’Hervé Py. Han realitzat l’exposició “55 urnes per la llibertat”, on 55 artistes transformaven cada u una urna del referèndum en obra d’art, en un clam per la llibertat i els drets humans. Va ser exposada a Brussel·les al juny, a Perpinyà al setembre, inaugurada pel president Quim Torra, i finalment a Barcelona a l’octubre on va rebre un rècord de visitants, com a Perpinyà. El catàleg, batejat “El llibre groc” és esplèndid i val la pena tenir-lo a casa. Ningú no fa benefici ni rep pagaments. Tot el que pagareu si l’adquiriu va a la caixa de solidaritat amb els presos polítics catalans.
Hi va haver també l’exposició “155 fotografies per la llibertat” sobre els fets de Catalunya i una desena d’altres exposicions sobre aquest tema. És a dir que la censura no ha funcionat car el procés català va ser molt present. Fins al punt que a Visa pour l’image se van veure obligats d’organitzar un debat sobre “Catalunya i els mitjans de comunicació” al palau de congressos, moderat per en Pere Becque.
Tancaré l’any 2018 amb l’excepcional Diada de Catalunya Nord, en commemoració de la firma del Tractat del Pirineu, el 7 de novembre del 1659. Més de deu mil participants van omplir els carrers del centre de Perpinyà, molts d’ells vinguts de Catalunya per donar les gràcies a la gent i als batlles nord catalans que han donat el seu suport.
L’any 2018 a França
L’any comença malament amb les inundacions de París al gener. Dolent auguri per un any que ha acabat amb la crisi de les armilles grogues.
L’any abans, el 2017, l’elecció d’Emmanuel Macron i de la seua majoria parlamentària havia liquidat els partits polítics d’oposició. Aquesta inexistència d’una oposició o d’un partit que pugui ser una alternativa s’ha confirmat el 2018.
El Front National, rebatejat Rassemblement National, només reagrupa l’extrema dreta de sempre. La dreta dels Républicains, dirigits per un nou líder encara més a la dreta que el desaparegut François Fillon, ha perdut una part dels seus pocs diputats que formen un grup parlamentari de moderats, que donen suport al govern quan convé. És fins al punt que revelat que l’expresident Sarkozy, que no és un tendre, havia discretament aconsellat el president Macron a propòsit de les mesures a prendre per calmar les armilles grogues.
A l’esquerra tothom busca on han passat els socialistes. Només Jean-Luc Mélanchon s’ha fet sentir de tant en tant. Abans d’acabar l’any ens ha fet un psicodrama realment excepcional, en sentit propi car no s’havia vist mai, com en sentit figurat. Durant l’any 2018 diversos líders polítics havien tingut problemes amb la justícia, per llocs de treballs ficticis, com Marine Le Pen, pel finançament de campanyes electorals, com Nicolas Sarkozy i fins i tot Emmanuel Macron. Finalment la justícia s’ha interessat a la campanya de Jean-Luc Mélanchon. En lloc de protestar una mica per marcar el cop, com els altres, i de deixar córrer, ell nos ha fet viure el show de l’any durant les perquisicions al seu domicili, filmades i comentades per ell mateix, i al seu partit, filmades per la premsa. Amb crits, vociferacions i fins i tot violència física. Insòlit, espectacular, espatarrant i a la reflexió molt trist. Els humoristes no n’esperaven pas tant. Queda la pregunta: se pot fer president de la República un home “qui pète les plombs” d’aquesta manera? Ja direu vosaltres.
Un altre esdeveniment important per mi i poc comentat a França va ser el referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia. El no a la independència va guanyar, però amb molt menys vots que les previsions dels sondejos. Tot i perdre, els independentistes kanaks semblaven contents, car han tingut més vots que el que representen com a població, ja que són minoritaris dins la seua illa. Porten la seua esperança sobre les noves consultes d’autodeterminació previstes el 2020 i el 2022. En efecte, tot havia estat previst i preparat entre ells i el govern francès: les llistes electorals, un comitè de seguiment, els observadors de l’ONU, les dues hipòtesis de resultats i la possibilitat de repetir el vot si ho desitjaven. Realment un referèndum exemplar, que hauria de servir de model a Espanya per resoldre la situació a Catalunya. Però sabem que l’Estat espanyol és un cas a part a Europa, car no és gaire equiparable a les altres democràcies europees.
Un altre aspecte destacat de l’any 2018 a França són les lluites i moviments socials, primer amb la vaga dels xeminots a la SNCF i ara amb les armilles grogues. La vaga a la SNCF, a ritme de dos dies cada setmana, va començar al març i se va allargar fins al setembre però per tothom, amb l’acceleració dels esdeveniments que vivim, sembla que sigui fa molt de temps. Se tractava de rebutjar la llei sobre l’estatut dels personals – pels nous contractes – i de preparar l’empresa a l’obertura del mercat europeu dels transports ferroviaris del 2020, és a dir demà mateix. El sindicat CGT i els xeminots, que han estat dins el passat la seua punta de llança, n’han volgut fer una prova de força i fer cedir el govern. No va funcionar així. La llei va ser votada al juny, amb esmenes dels sindicats més moderats, acceptades pel senat i pel govern. L’estiu va passar i la vida va continuar. Va ser la fi d’una època i d’una manera de fer sindicalisme. Fins i tot l’acrònim humorístic de la SNCF, “Sans nous c’est foutu”, no se verifica més. El president Macron havia rebentat els partits polítics el 2017 i ha fet el mateix pels sindicats el 2018.
Malament per ell car, a finals d’any, s’ha trobat sol davant d’un nou moviment social, sense intermediaris, ni interlocutors, ni mitjancers. Les armilles grogues el volien i el volen sempre com a sol interlocutor. No volen sentir a parlar dels sindicats ni dels partits polítics car, com tothom, havien constatat que eren inútils en aquest nou context i que només hi havia un interlocutor, el president de la República. Durant tot aquest any s’ha vist que l’Emmanuel Macron tenia dinamisme i volia aplicar el seu programa electoral – és prou rar per subratllar-ho-, però s’ha vist també que és encara verd, que no és un gat vell de la política com els seus quatre predecessors, o que no té a prop seu bons consellers o un partit ben arrelat dins el territori.
La crisi de les armilles grogues, que hem comentat abundosament les últimes setmanes, continua sempre. Ha provocat una reacció a finals d’any per part de molts ciutadans preocupats per les conseqüències del canvi climàtic, que se fan notar ja fortament avui dia i s’agreujaran ràpidament. No és que les armilles grogues siguin com el Donald Trump, que nega el canvi climàtic i l’accentua amb una política irresponsable de l’estil “après moi le déluge”. No és tampoc que l’opinió que els hi dona suport no vulgui fer res contra aquesta degradació climàtica planetària, amb conseqüències humanes i socials incommensurables. No és això.
Però malgrat la presència de Nicolas Hulot al govern no s’ha fet gran cosa a França. Ho ha dit ell mateix quan va dimitir. A més d’aquesta poca activitat, la conseqüència indirecta de les armilles grogues pot ser l’abandó de qualsevol iniciativa a França. En efecte llur primera reivindicació va ser el refús de les taxes sobre els carburants per limitar-ne el consum. Ja sé que la situació de la gent que necessita el cotxe i té pocs recursos és difícil. Però qui d’ara endavant s’atrevirà a prendre qualsevol mesura ecològica? De fet el govern hauria de fer les dues coses, com proposava Nicolas Hulot, és a dir cuidar-se del nivell de vida de la gent i alhora lluitar contra el canvi climàtic.
Doncs ha sallit una iniciativa a vigílies de Nadal, “L’affaire du siècle”, promoguda per quatre associacions, les ONG Oxfam, Greenpeace, Fundació per la natura i l’home, fundada per Nicolas Hulot, i una associació anomenada “Notre affaire à tous”. La seua campanya té un subtítol explícit: “On attaque l’État français en justice”. Volen fer un recurs davant el tribunal administratiu de París i el Consell d’Estat per “inacció climàtica”, és a dir per no fer res contra el canvi climàtic. Han posat una petició en línia que va tenir 600.000 firmes en 24 hores i més de 1,6 milions el dia de Nadal i, evidentment molt més avui dia. Us encoratgi a firmar-la, sobretot si seu sensibles a les demandes de les armilles grogues o si vosaltres mateixos manifesteu vestits d’una armilla groga. Personalment vull que se resolguin les diferències intolerables de nivell de vida i la mala gestió del territori i dels habitants, com us ho he comentat sovint, i vull també que se lluiti amb eficàcia contra el canvi climàtic. Ja sé que deixaré als meus fills i als meus nets un món i un clima pitjors que els que he rebut, però no vull que paguin encara més car el preu de la nostra inconseqüència.