La setmana a Catalunya. Macron reforma i parla.

La setmana a Catalunya

Començarem aquest repàs de l’actualitat política amb Catalunya sud, una actualitat sempre lligada darrerament amb Madrid i Alemanya.

És una setmana moguda, amb diversos fets. Comença dilluns per una carta de l’eurodiputat espanyol del Partido Popular, Estaban González Pons, enviada a tots els diputats i a tots els funcionaris europeus, queixant-se de la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein. Diu que “alguna cosa no funciona” dins la Unió Europea quan “un tribunal regional pot desestimar el criteri d’un tribunal suprem nacional”. Afirmant això s’ha cobert de ridícul i fa pública la seua ignorància del que és un Estat federal.

A Alemanya com a Suïssa o a qualsevol Estat federal, cada part, és a dir cada Estat federat, cada land, cada “regió” com diu González Pons, té la sobirania. No és una regió d’un Estat unitari. Ell i els altres Estats federats, länders a Alemanya, són sobirans i són ells qui han delegat competències al govern federal central, i no l’invers. Per tant la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein és sobirana, com ho és la del Tribunal Suprem espanyol. Són jurídicament iguals i no de nivells diferents.

Descobreix el federalisme.

No ho sap, és un ignorant total. Suposi que els funcionaris i els diputats europeus dels altres Estats se deuen pixar de riure. Quan us deia que no calia desesperar del Partido Popular espanyol per s’autoridiculitzar i ajudar a la credibilitat de Catalunya. Aquesta ignorància esdevé més flagrant quan se sap que el senyor González Pons és vicepresident del PPE, partit popular europeu, al parlament d’Estrasburg i que té dins aquest grup els eurodiputats alemanys de la CDU d’Angela Merkel! És a dir que és burro i ho fa saber.

Dilluns, detenció de membres del CDR acusats de terrorisme pels talls d’autopista. Continua la repressió i també continuen les reaccions a Europa, per exemple una carta de vuit diputats danesos al govern espanyol recordant que “la crisi a Catalunya amenaça drets i principis democràtics a Europa”.

Hem de subratllar que el cas de terrorisme, tot i ser posat en davant al moment de la detenció, es va treure al moment de posar en llibertat.

És clar. Els danesos, que han deixat passar el president Puigdemont sense arrestar-lo, ho recorden també. Dimecres 11, més disbarats del tàndem Llarena-Rajoy i la resposta du berger à la bergère. Del jutge vol portar la decisió alemanya de deixar Carles Puigdemont en llibertat al Tribunal de justícia europeu de Luxemburg. El diari Der Spiegel informa, segons fonts del govern alemany, que seria “un xoc a alt nivell”. Amenacen directament que serà un problema d’Estat. Seguirà. Probablement no passarà res, car el jutge Llarena, acollonit, se desbotarà.

També Espanya ha demanat que s’ampliï la llista de crims coberts per l’euroordre amb la rebel·lió i la sedició. La Comissió europea ho ha refusat. A més, la comissària txeca de justícia ha indicat públicament que les autoritats alemanyes han actuat d’acord amb les regles en l’euroordre contra Carles Puigdemont. Altra bufetada. El senyor Rajoy acabarà amb les galtes calentes.

Dijous 12, malgrat la decisió del Tribunal de Drets humans de l’ONU, el jutge Llarena no deixa Jordi Sànchez assistir al ple d’investidura. El president del parlament desconvoca aquest ple. Els tres partits independentistes presenten divendres una denúncia contra el jutge per prevaricació car limita la sobirania del parlament. Mentrestant continuen a Europa les preses de posició. Uns quaranta diputats europeus de quinze Estats i de tots els partits, menys el PPE, reclamen la llibertat dels presos polítics i que no s’extradeixin els exiliats. Llarena no para: a la Haia, a demanda d’Espanya, es reuneixen la fiscalia espanyola, la de Slesvig-Holstein i l’Eurojust (coordinació europea de justícia entre Estat membres) per forçar l’extradició de Carles Puigdemont, donant proves de la suposada violència durant el procés d’independència. Per Espanya resideix en la possibilitat que milers de ciutadans es puguin afrontar amb les forces de seguretat. Però no ho han fet i per tant no hi ha hagut violència.

Al mig d’aquesta tristor de repressions, empresonaments, mentides i fabulacions de la justícia i de la policia espanyoles tinc, com la setmana passada, una anècdota divertida, que diu molt sobre l’estupidesa i la malevolència dels qui la protagonitzen. Dins l’informe fet per la Guàrdia Civil al jutge Llarena, per demostrar les violències fetes als policies l’1 d’octubre, se cita el que va passar al poble de Sant Esteve de les Roures. Però resulta que és un poble inventat, que no existeix. Sobre aquesta base, algú va fer un compte Twitter per burlar-se de la Guàrdia Civil. El dissabte 14 d’abril, la mateixa Guàrdia Civil va respondre a @st_esteveroures per replicar a una acusació de matar immigrants. Increïble: s’inventen un poble i després comuniquen i s’estripen amb ell! No se pot ser més burro.

 

Diumenge una gran manifestació a Barcelona demana l’alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la defensa dels drets democràtics. Va ser un èxit, omplint el Paral·lel i la Plaça d’Espanya, amb un debat sobre el nombre de participants: 350.000 o 750.000? El cert és que van omplir, comprimits els uns contra els altres perquè ningú no podia avançar o moure’s, uns 140.000 m2, o sigui l’equivalent d’uns trenta camps de rugbi. També el director de TV3 Vicent Sanchis se va desplaçar a Berlin per fer un interviu del president Puigdemont, que va confirmar les seues posicions i va poder ser vist per tothom.

Macron reforma i parla

Ja que hem parlat d’una entrevista a un president diumenge al vespre, parlem d’un altre, Emmanuel Macron.

El president Macron reforma i parla. Fins ara parlaven només el primer ministre i el ministre concernit. Continua la tàctica Macron, mentre comença la vaga de la SNCF, que té un inici exitós. Com se podia preveure, amb un terç de vaguistes no circula el 80 a 90% dels trens, degut als especialistes, conductors i aiguilleurs, que tenen una gran capacitat de bloqueig amb relativament poca gent. Doncs el president Macron fa anunciar al primer ministre la seua reforma del parlament i del senat: només tres mandats consecutius, 150 diputats i un terç del senat menys, 15% d’escons a la proporcional. Per contrarestar una eventual defecció de l’opinió sobre un tema calent, la SNCF, en posa un altre en ruta, més neutre i amb molt ample consens dins el país. És a dir que no deixa que se concretitzi un eventual front comú contra ell i la seua política. Per la segona setmana de vaga passa igual: se posa en discussió a l’assemblea la llei sobre la immigració i les expulsions, sobre la qual hi ha també un gran consens dins l’opinió.

A més el president Macron parla. Primer amb Jean-Pierre Pernaud, a l’informatiu del migdia de TF1, dins una classe primària de l’Orne, per tant principalment per les dones de casa, els jubilats i la France profonde. Entre altres temes deixa anar: “Je veux une SNCF forte (…). Je dis aux syndicats, la meilleure réforme ce n’est pas de ne pas faire de réforme, c’est de la faire ensemble”. Diu als xeminots: “Je vous respecte mais il faut réformer (…). Les cheminots resteront cheminots”, i, eventualment puc pagar, l’argument letal. El deute de la SNCF serà assumit per l’Estat si hi ha reforma.

Emmanuel Macron repeteix la seua presència durant més de dues hores el diumenge a la nit. Doncs fa que ha passat més temps a la televisió en una setmana que durant tot l’any. Aquesta vegada era un interviu realitzat per dos dels periodistes amb fama de més ferotges i més contraris al president. Efectivament és el que va passar.

Bourdin i Plenel.

Sí. Per jo els Dupont i Dupond, per fer-ho més simple. Van ser tant durs i agressius – al límit de la civilitat – que vaig pensar a un corrida. Ara bé no se sabia qui era el torero, si el Macron que finalment els va efectivament torejar, o els dos atacants que procuraven donar el cop d’espasa mortal o el cop de punyal del descabello, i no ho van aconseguir. No tindran doncs ni les orelles i la cua del president.

A certs moments me semblava veure la repetició o la revenja del cara a cara de la segona volta de l’elecció presidencial, on els dos periodistes substituïen la senyora Le Pen i, com ella, volien desestabilitzar el senyor Macron i, com ella, no ho van aconseguir. És evident que, acceptant l’interviu i els dos Dupont/d, el president sabia el que l’esperava. Doncs ho ha volgut. Suposi que volia ensenyar que era valent, que no tenia por d’ells i que podia contestar a qui sigui, per si cas hi havia dubtes en la seua majoria. Dit d’una altra manera, collant-lo els dos periodistes li van fer servei. És també un missatge als oposants i als que protesten: no m’impressioneu.

Vol doncs ocupar el terreny i desplaçar la vaga dels xeminots com a preocupació primera. Objectiu aconseguit. Al mateix temps envia missatges, per exemple que l’Estat pagarà el deute de la SNCF. Ara bé, no diu ni la quantitat ni quan, car serà objecte de la negociació. És doncs la carota, la pastanaga per fer avançar el burro.

Referència àudio: