RÀDIO ARRELS – 25 de juliol del 2017 – Crònica d’actualitat 45 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
El diari parisenc Le Figaro publica un reportatge amb cinc columnes a la una i dues planes senceres sobre la independència de Catalunya i el desafiament a Madrid. La sentència del Consell d’Estat desestima el recurs contra el nom de la regió Occitània. S’argumenta per fer de País Català la imatge de marca del departament, com s’ha fet al País Basc, i per aprofitar l’empenta dels suports dels municipis, de la gent i del departament al recurs.
La independència de Catalunya al Figaro
Heu vingut amb un diari, que és el Figaro d’ahir.
Efectivament, el diari parisenc Le Figaro publica un reportatge amb cinc columnes a la una i dues planes senceres sobre la independència de Catalunya i el desafiament a Madrid. El títol de la una en plena pàgina és “La Catalogne défie Madrid et réclame son indépendance”. A més d’aquest títol hi ha les pàgines dos i tres, senceres i sense ni una publicitat. El to és bastant positiu i no hi ha cap títol negatiu: “La Catalogne repart vers l’indépendance”, un llarg interviu de Puigdemont: “Le droit à l’autodétermination existe”.
Hi ha després un article sobre el país, i un article sobre Perpinyà i els seus voltants, on aprenc que Jordi Vera diu que ell és regionalista i no independentista. Doncs aquí només queden la CUP i Esquerra Republicana com a independentistes. Llevat d’ells no veig on n’hi ha. Hi fan l’interviu del director de Sant Carles, que diu una cosa sensata: si Catalunya és independent i fora de la Unió Europea, com les duanes controlaran deu mil camions cada dia?
Insisteixen sobre el fet que la duresa de Madrid ha fet dimitir ministres de la Generalitat i que són arades jusqu’auboutistes, com diuen, de la independència que ara ho són. Les amenaces de Madrid provoquen l’efecte invers. Era millor per Madrid tenir dins el govern de Catalunya tres o quatre persones a punt de dialogar, quan ara tenen al davant un bloc homogeni, independentista i que no vol discutir. Per tant han empitjorat ells mateixos la situació.
En conjunt doncs un to positiu. És un canvi pel Figaro que, fa un any o dos, era una mica burleta i prenia els esdeveniments de Catalunya com una xarlotada sense futur.
És també la feina feta, per exemple, quan Carles Puigdemont va anar fins a París?
També ha jugat. És també probablement la feina de la delegació de la Generalitat de Catalunya a París. Cal dir que al Figaro ho segueixen des de fa temps, almenys quatre anys. Ara han vist que les coses anaven de debò. Aquesta cobertura és important car és un diari conservador i un dels quatre o cinc grans diaris que se citen a França. Per exemple, a les tertúlies polítiques de la tarda a la cadena 5, que molta gent i els polítics segueixen, n’hi ha sempre un del Figaro. Doncs és bo que aquest diari ho faci públic: és ara de notorietat pública a França. Segur d’aquí uns quant dies ho faran també altres diaris com el Nouvel Observateur o Le Monde, que ja havien parlat de Catalunya.
Dins els articles el Figaro és positiu que digui que França hi té interès, econòmicament o d’altres maneres, i que Puigdemont ho faci molt bé, tranquil·litzant i ferm alhora, mostrant que l’autodeterminació és normal.
Sentència pel recurs
Volem parlar del recurs contra el nom de la regió i la sentència del Consell d’Estat.
La setmana passada vam explicar com havia passat el judici i ara la sentència ha caigut. El Consell d’Estat rebutja el recurs contra el nom de la regió Occitània. És doncs perdut. Però la manera de com se desestima és bastant xocant, car no hi ha arguments per rebatre els nostres arguments. Com se diu en francès, és un tour de passe-passe.
Teníem dos blocs d’arguments, el primer sobre la forma, és a dir com s’havia fet el procés per arribar al decret, que va ser fatal. El rapporteur général havia reconegut que hi havia faltes, falta de claredat però que pel ell no n’hi havia per tant. Sobre aquests aspectes el Consell d’Estat no argumenta. Dona una llista d’elements de com, segons ell, s’hauran de fer d’ara endavant les consultes, i diu desprès que la consulta de la regió encaixa amb aquests criteris. És a dir que no jutja en funció de la legalitat anterior, en funció de la qual el procés era il·legal, sinó que crea una nova legalitat i diu a posteriori que la respecta. Jurídicament és xocant, però són els amos i no hi ha rés per sobre d’ells, doncs ho fan.
Pel nom mateix passen molt ràpidament i diuen que el nom “Occitanie n’est pas dénué de sens”. No diu si encaixa o no, si exclou o no, sinó que té algun sentit. Sobretot diuen que el nom és vàlid perquè cobreix “la majeure partie de la region”. Textualment dins la sentència que he rebut ahir per correu recomanat. És a dir que si sou una minoria, fora! Jo me creia que la democràcia és el govern de la majoria i la protecció de les minories. Doncs segons el Consell d’Estat no. Les minories a callar, no tenen cap dret al respecte.
Això empalma amb una altra consideració. Molta gent s’ha mobilitzat, i hi doni avui públicament les gràcies a les 10.264 que van adherir personalment, al 220 ajuntaments que han donat el seu suport, a totes les Comunitats de municipis, a la Vila de Perpinyà i a la Comunitat urbana, al Consell departamental. Tots ells ens han ajudat de debò, s’han mullat. Tot això ha creat un moviment de simpatia pel País Català, amb panells a més de dos terços dels municipis. És a dir que qualsevol turista, qualsevol persona que ve aquí, veu arreu País Català. Sembla que el Consell General vulgui prendre una iniciativa que és intel·ligent.
Se n’ha parlat ahir a la sessió pública, tot i que no era a l’ordre del dia.
Precisament. Ja se’n parlava en el nostre recurs: espontàniament la gent ha triat País Català. Els altres noms, Rosselló, Pirineu Oriental, Terres Catalanes, que unificava la publicitat cultural del Consell Departamental, se troben tots desfasats. Rosselló se podia utilitzar com una submarca de Llenguadoc- Rosselló, mes ara no hi són més.
S’observa a l’Indépendant de fa cinc dies sobre cinc columnes “L’Occitanie veut attirer davantage les visiteurs étrangers” i una foto d’Eus. És una tàctica de la regió que vaig denunciar aquí fa uns mesos. Què està fent la regió? Occitània és un nom fatal car ningú no el coneix a l’exterior i a França poc. Els responsables del turisme i de l’economia veuen aquest nom com una catàstrofe. Els precedents no eren gaire bons, ni Llenguadoc-Rosselló ni Migdia-Pirineu, però amb el temps se començaven a conèixer i a fer la relació entre un producte i la regió. Quedaven ara ben identificades, encara que amb un nom poc comercial.
Occitània no és un nom comercial i, a més, com la regió se pot identificar quan les Côtes du Rhône i el Rosés de Provence són occitans, i també ho són els productes de Gascunya i Aquitània. Com que la regió és difícil d’identificar, que se fa? Una cosa molt senzilla, se fa l’invers. S’està agafant to el que ja està conegut dins la regió i s’ho fa seu per fer conèixer el nou nom. Agafa Cotlliure, el Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Eus, però també Carcassona, la Grande Motte… és a dir tot el que, publicitàriament o econòmicament és conegut i té notorietat, i hi afegeix Occitània: Occitània-Carcassona, Occitània-Eus, Occitània-Cotlliure, etc.
Doncs si el Consell departamental i el departament no fan res, desapareixen com a tals i queda només Occitània i, en submarca els llocs de la nostra identitat. L’única manera de contrarestar és fer com el País Basc. S’ha dit el País Basc no repotega quan se posa Nova Aquitània, ni abans per Aquitània. No cal, car han creat una marca, una imatge, ja fa temps, fa quaranta a cinquanta anys: tothom diu País Basc i és l’invers que se produeix. La regió utilitza País Basc quan en vol fer la publicitat. Per tant tenen tres nivells: regió Nova Aquitània, País Basc i Hendaia o els productes bascos.
Cal fer el mateix aquí País Català comença a ser conegut, hi ha català a dins i indirectament s’aprofita de la publicitat de Catalunya, els pobles ho han posat, L’Indépendant ho té com a rúbrica general. Podríem multiplicar exemples, com l’elecció de Miss Pays Catalan ahir al casino de Sant Cebrià, o com les entitats professionals o esportives que han afegit País Català al seu nom per no ser obligades de posar Occitània. Doncs el millor és unificar tota la publicitat del departament sota País Català i promoure’l. Aleshores la regió, encara que hagi volgut esborrar-nos, serà obligada per parlar de nosaltres d’utilitzar també País Català, com Aquitània utilitza País Basc. Si se pren aquesta decisió, tot se farà ràpidament i en menys d’un any entrarà arreu.
Ho hem dit en informació, l’Associació ciutadana que es va crear pel recurs, desprès de la sentència, ha decidit per unanimitat la seva dissolució.
Ho havíem dit a la gent que va adherir. Moltes associacions se creen per una acció, per un motiu, desprès no desapareixen, i vint anys desprès te les trobes fent el que sigui. Aquí, s’havia dit als adherents que era creada per portar el recurs i cap altra cosa. Ho hem fet amb força, amb energia, atabalant el Consell d’Estat tant com hem pogut, i ajudant a crear un estat d’opinió, que n’és el fruit. Per això no heu d’estar decebuts.
Tenim un Estat que no ens estima, tenim un Estat que no és just car va per les majories i no respecta les minories, tenim un Estat que tant li fa País Català. Doncs nosaltres tenim i afirmem una identitat, nosaltres l’hem de reforçar i en sem orgullosos. Però l’associació com a tal ha acabat la seva feina. S’han donat els comptes, queden uns tres-cents euros en caixa i l’associació s’ha dissolt. Totes les entitats que hagin ajudat, les comunitats, els municipis, la gent que ha deixat el seu correu electrònic rebran aquests resultats i el balanç que hem fet. També s’ha decidit que tot el que tenim, el correu, el que se’ns ha enviat, les decisions dels municipis, el nostre correu electrònic, tot serà dipositat als arxius departamentals, car la gent ha escrit un tros de la nostra història. Donem les gràcies a tothom i aquí tanquem. Ara és a la gent, nosaltres inclosos, individualment o col·lectivament, a continuar sobre el seu impuls per tirar endavant.
Referència àudio: