La Franja de Ponent feia part històricament del Principat de Catalunya però pertany administrativament a la Comunitat autònoma d’Aragó i es troba repartida entre les províncies d’Osca, de Saragossa i de Terol. Aquesta zona de parla catalana té de vint a trenta quilòmetres d’ample i va de cap a cap de Catalunya, o sigui més de dos cents quilòmetres de llarg. La formen una sèrie de comarques en estret contacte amb Catalunya: al nord al Pirineu una part de la Ribagorça, a la plana de Lleida la Llitera, el Baix Cinca amb Mequinensa i Fraga, la principal ciutat, i una part de la Ribera d’Ebre i, a les muntanyes del sud, una part de la Terra Alta i el Matarranya, amb Calaceit i Vall-de-Roures. Té una superfície de 3.925 km2 i uns 68.000 habitants. Al nord de la Franja, a la Vall de Benasc, on es parla un català de transició amb l’Aragonès, hi ha el massís de la Maladeta i el Pic d’Aneto, el més alt del Pirineu amb 3.404 m. L’economia és essencialment agrícola, amb turisme al Pirineu. Els municipis de la Franja viuen més en relació amb Catalunya, amb Lleida o Tortosa com a centres, que no pas amb les ciutats d’Aragó.
La situació de la Franja ve de molts segles. Per la part nord, el rei Jaume I havia fixat la frontera entre Catalunya i Aragó al riu Cinca, seguint el límit lingüístic, però el 1300 Jaume II es va decantar a favor d’Aragó, fixant el límit més à l’est, a la Noguera Ribagorçana. Les Corts catalanes no ho van acceptar mai, però és sempre el límit actual. A la part sud, en els territoris de conquesta de l’Edat Mitjana, el límit segueix els territoris cedits a l’ordre monàstic i militar de Calatrava, per la part d’Aragó, i als Templers i Hospitalers per la part de Catalunya.
La Franja és el país català amb més percentatge de catalanoparlants ja que, segons dades del 2008, més de les tres quartes parts de la població l’utilitzen de manera habitual. Però el català no és reconegut car la Comunitat autònoma d’Aragó no li va donar caràcter oficial en el seu estatut del 1982. Aquest estatut afirma “la protecció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies a l’Aragó”, sense precisar quines ni preveure aplicacions. El 1984, en la declaració de Mequinensa, els alcaldes de la Franja demanen la normalització de l’ús de la llengua i el seu ensenyament. Però no ho han fet possible els entrebancs, les inèrcies i les oposicions polítiques, anant recentment fins a vandalismes contra les escoles on s’ensenya català.
A pocs quilòmetres de distància i dins un mateix Estat, el català és oficial, ensenyat i present a Lleida, i a la Franja no és reconegut ni ajudat ni hi té cap dret. Pitjor, la llengua catalana hi és deliberadament discriminada. És un cas de tribunal de drets humans. Dins aquesta situació lamentable, tampoc no és reconegut l’aragonès, llengua autòctona d’Aragó sempre parlada al conjunt de les valls pirinenques. Els tres partits que s’alternen al poder regional, sols o en coalició, el partit socialista, el Partido Popular i el Partit Aragonès o PAR, un partit de dretes visceralment anticatalà, no han donat aplicacions a l’estatut i afavoreixen la substitució pel castellà. Un grup d’entitats de la Franja ha denunciat el govern l’Aragó al Consell d’Europa que, el 2008, va instar el govern espanyol a establir un marc de protecció i promoció del català i de l’aragonès. En resposta el 2010 el govern regional del PP i del PAR aprova una llei de llengües que, a més de ser restrictiva pel català, li treu el seu nom.
Com sempre en situacions com aquestes és la societat qui reacciona positivament, amb els seus pocs mitjans. Trobem a la Franja associacions culturals catalanes i associacions de pares dinàmiques, i gairebé tots els ajuntaments que recolzen l’ensenyament del català, tot sovint com a opció o iniciació.
Joan Becat