Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Jean Castex aconseguirà el TGV Perpinyà- Montpeller? L’independentisme torna a ocupar el carrer. Els parcs a tema o com reinterpretar la història.

RÀDIO ARRELS – 14 de setembre del 2021 – Crònica d’actualitat 261

Després de l’acord pel finançament, el primer ministre desencallarà de debò la línia de TGV que falta entre Perpinyà i Montpeller? Malgrat el contagi del Covid19 sempre present, la Diada Nacional de Catalunya ha estat un èxit i la gent s’ha reapropiat el carrer. Els parcs a tema dits històrics, com al Puy du Fou, a Toledo i en projecte a Perpinyà no tenen per objectiu el rigor històric sinó consolidar un projecte polític.

Jean Castex aconseguirà el TGV Perpinyà- Montpeller?

Ens arribes avui amb una qüestió: Jean Castex aconseguirà el TGV Perpinyà-Montpeller?

Fa més d’un quart de segle que esperem una decisió sobre la línia TGV de Perpinyà a Montpeller. Exactament des de que la primera línia París-Lió va ser perllongada fins a Nimes i el Mediterrani. Després s’ha fet finalment a Espanya la línia de Barcelona a la Jonquera i un consorci franco-espanyol va foradar el túnel del Pertús sota l’Albera. Però no s’ha fet el tram més al nord de Perpinyà i, per falta doncs de trens i de passatgers, l’empresa del túnel va ser al límit de la fallida. L’Estat francès ha preferit pagar-li indemnitats més que no pas fer la línia TGV.

La realitat és aquesta: sem el cul de sac de França i no hem tingut els homes o les dones polítiques de prou pes per imposar aquest tros del gran eix mediterrani, que la Unió Europea ha declarat prioritari però que França sempre ha negligit. Ja fa més anys, quan se feia l’electrificació de les grans línies ferroviàries internacionals, hem tingut el trist honor que el tros Narbona- Perpinyà sigui l’últim de tot l’Estat. Encara abans el mateix tros Narbona Perpinyà, però d’autoruta, va ser també l’últim a ser realitzat dels grans itineraris internacionals francesos. Per tant fa molt de temps que París nos pren pel que sem: quantitat negligible i francesos de segona o tercera zona.

Entre el TGV mediterrani i el TGV atlàntic, França ha privilegiat el segon, que és més llarg i més costós, que no tindrà tants passatgers, però que s’ha considerat com una prioritat política per desenclavar Nantes i Bordeus i lligar Espanya a París pel País Basc.

Ara bé l’any 2020 s’ha passat de la lluna vella a la lluna nova. El batlle de Prada Jean Castex ha estat anomenat primer ministre. Primera persona de pes a França que és del país. Per nosaltres el seu mandat serà reeixit no pas si se’n sall amb el Covid19 o amb la represa econòmica, sinó si desencalla i realitza -és a dir fins al punt de no retorn- els dos grans bloqueigs que té el nostre país, la línia TVG Perpinyà-Montpeller i la renovació de la ruta 116 al seu Conflent. Si ho aconsegueix d’aquí la primavera 2022 serà el gran home de casa nostra. Si no pot desencallar els dos dossiers, tot i l’amistat que li portem, haurà fracassat i s’haurà de dir.

 

Els espais reservats per la construcció del TGV al municipi de Ribesaltes, document per a l’enquesta pública. El nord és a la dreta. A dalt és, només per aquest municipi és el traçat de la línia principal que contorna Perpinyà. En diagonal és el lligam entre la gara de Perpinyà i la línia TVG. A la dreta, amb corbes, és el lligam per les mercaderies entre la línia TVG, l’àrea d’activitats del Camp de Ribesaltes i la línia ferroviària clàssica (font: ligne-Perpignan- Montpellier.com, 2020).

 

Per la línia TGV hi ha des de l’inici de setembre una forta esperança. S’ha fet a Montpeller una reunió de repartició dels finançaments entre l’Estat, les col·lectivitats territorials i la Unió Europea. Tothom ha acceptar col·laborar i la repartició. A Catalunya Nord participaran el departament i l’aglomeració de Perpinyà. És el primer pas concret. Però si no se fa immediatament el segon amb el pressupost de 2022, un nou govern pot tornar a deixar el projecte per les calendes gregues. Aquesta etapa seria les adquisicions de terrenys on passarà la línia i l’acord definitiu sobre el traçat. Si és així tindrem el tram acabat el 2030.

Aquesta data se pot deduir del que ha passat pel tram de TGV de Nimes a Lattes, al sud de Montpeller, de seixanta quilòmetres i un cost de 2,3 milers de milions d’euros. La declaració d’utilitat pública va ser el 2005, l’acord de finançament el 2009 i van començar les adquisicions i els plans. La construcció mateixa va ser del 2013 al 2018, quan se va inaugurar la línia, o sigui nou anys entre el finançament i el final. Per nosaltres 2021 més nou són 2030.

Ara bé, com passa gairebé sempre, l’Estat paga només una part del cost i, al final, recupera una part notable dels seus diners car cobrarà la TVA sobre les compres o les obres, o sigui la meitat de la seua aportació. Per ara, per un total de sis milers de milions d’euros, el finançament acordat és de 40% per l’Estat, 40% per les col·lectivitats regionals, departamental i les ciutats, i 20% d’ajudes de la Unió Europea.

Però a Catalunya Nord ja hem viscut una situació semblant quan se va fer el barratge de Vinçà. El finançament inicial era de 23% de l’Estat, 14% de l’Europa i doncs 63% del departament. Però per dolentes previsions i mala gestió del projecte el cost final va ser una vegada i mig les previsions inicials. L’Estat i l’Europa no van canviar les seues aportacions i el departament presidit per Jean-Léon Gregory va finalment pagar-ne les tres quartes parts. En aquest afer l’Estat va recuperar en TVA la totalitat de la seua subvenció i part de l’europea. Cornut i pagar el ball.

Quan passeu davant del barratge i del llac de Vinçà podeu dir: “és el nostre barratge”, car l’hem pagat nosaltres. Esperi que la mateixa aventura no passarà amb la línia TGV que, com el barratge de Vinçà, és per nosaltres d’una gran utilitat.

L’independentisme torna a ocupar el carrer

Aquest era el primer tema que volíem destacar en aquesta crònica d’opinió i d’actualitat. Ara ens vols parlar de l’independentisme, que torna a ocupar el carrer.

Tothom esperava què passaria per la Diada Nacional de Catalunya de l’11 de Setembre d’enguany, els que són a favor de la independència com els que són en contra. Era la primera manifestació al carrer, multitudinària, quan encara hi ha el Covid19 i el contagi. La gent gosaria participar-hi? L’ANC havia previst un recorregut prou llarg i carrers prou amples, però de no tant capacitat com la Diagonal i la Gran Via: anava del cim de la Via Laietana, a la Plaça Urquinaona, fins a l’estació de França i el parlament. Però davant la perspectiva de molta gent l’ANC ha tornat a demanar a la gent de concentrar-se en deu punts de la ciutat, segons el seu barri i de quina comarca venien, per evitar un col·lapse.

Com a represa en les circumstàncies actuals la Diada ha estat un èxit, amb avingudes plenes de cap a cap i molts joves. L’eslògan més repetit era: “1 d’octubre, ni oblit, ni perdó!” Carme Forcadell i Laura Borràs anaven juntes i van ser molt aplaudides, i Oriol Junqueras, al mig dels seus seguidors, va ser escridassat.

Com sempre hi ha diferències d’estimació de la participació. S’ha parlat de cent mil per la Guàrdia Urbana de la Sra Colau, que té interès a minimitzar, o de quatre cents mils. La Via Laietana conté cent mil persones quan és plena, més tots els carrers i la plaça de l’inici, més el passeig que va al parlament, per tant devien ser uns tres cents mil participants.

Per tant era una represa de possessió del carrer reeixida per l’independentisme. Suposi que l’1 d’octubre serà encara més car la gent que podia tenir aprehensió ara no en tindrà tant. De totes maneres aquest Onze de Setembre enfonsa totes les manifestacions dels antivaccí reunides a França, i de molt.

Al dematí se donava la medalla d’honor del parlament als represaliats i als seus advocats. Vicent Partal hi va fer un discurs impressionant. El tindrem amb nosaltres dijous vinent 16 de setembre a Perpinyà, a 18h30 al cinema Castellet. Veniu.

Els parcs a tema o com reinterpretar la història

Per acabar, els parcs a tema.

Fa pocs dies ha ressorgit a la premsa el projecte del batlle de Perpinyà Louis Aliot de crear al seu municipi un parc a tema històric. Ja era en el seu projecte electoral. Cita temes possibles: la història de Catalunya i del Rosselló (ell no va per Catalunya Nord, i suposi que tampoc el seu projecte), els romans a Ruscino, els Reis de Mallorca, la bandera catalana, el Tractat del Pirineu, la Retirada, els harkis i els peus negres, entre altres. És cert que qualsevol parc a tema a casa nostra fet per un batlle que no sigui d’extrema dreta parlaria també d’aquests temes.

Però cal saber que els parcs a tema no expliquen la història sinó que la interpreten, la transformen i per tant condicionen els espectadors i visitants. Són en realitat una empresa d’intoxicació ideològica, amb decorats també reinterpretats i espectacles que s’inspiren de la teatralitat de les pel·lícules de Hollywood, dels pèplums i de les epopeies de l’Edat Mitjana o altres èpoques. Mai no se tracta d’educar la gent tot divertint-la, se tracta de formatar el pensament i les creences de la gent segons el projecte polític de qui crea i dirigeix el parc a tema.

En tenim dos exemples. El primer i més cèlebre és el Puy du Fou, creat a Vendea per Philippe de Villiers, el polític francès conservador afí a l’extrema dreta. L’objectiu, tot divertint, és d’exaltar els tòpics de la història nacional francesa: Clovis, els Vikings, el circ i els gladiadors d’una ciutat gal·loromana, Verdun i la guerra 14-18, els mosqueters de Richelieu i fins i tot els cavallers de la Taula Rodona. Amb una aparença històrica se consoliden els tòpics de la història francesa ensenyada fins fa poc als nins de l’escola primària, però a destinació de tothom.

Aquesta empresa ha creat el 2019 un segon parc a tela a Toledo, a la Castella al sud de Madrid, que se diu “Puy du Fou-España”. L’espectacle principal se diu “El sueño de Toledo” i repassa 1.500 anys de la història d’Espanya. Hi trobem també tots els tòpics que reinterpreten aquesta història a la moda espanyola. Quan se va inaugurar la premsa ho va dir clarament: se tracta d’exaltar la saga nacional espanyola i no de respectar el rigor històric. Tot està dit, més clar l’aigua.

Precisament, és tornant de visitar el Puy du Fou-España que Louis Aliot ha parlat del seu projecte perpinyanès. Se pot suposar que en el seu esperit l’objectiu serà comparable.

Tot això me fa pensar en un detall que sempre m’irrita quan senti guies turístics o veig revistes gran públic parlar de casa nostra, del Palau dels Reis de Mallorca, de Catalunya quan en fèiem part, abans de l’annexió a França. Parlen del rei d’Aragó com a sobirà del país i del regne d’Aragó aquí, quan no era el cas. La corona catalano-aragonesa tenia un sol sobirà però territoris diferents, cadascú amb el seu estatut i una gestió separada, segons drets i normes diferents.

L’Aragó era un regne amb les seues corts. Catalunya era un principat, és a dir amb un senyor sobirà, el comte de Barcelona, i una gestió amb la Generalitat. El País Valencià va ser directament constituït en regne separat per Jaume I el Conqueridor, però li va posar una administració semblant a Catalunya: les corts i la Generalitat valencianes.

Per tant Perpinyà no va ser mai aragonesa i com a rei d’Aragó el sobirà no hi tenia cap dret. Com a part de Catalunya i segona ciutat del país, Perpinyà era dirigida pel comte de Barcelona, que a altres territoris era també rei d’Aragó i rei de València.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1372/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-14-de-setembre

Leave a Reply

Articles recents

Les alteracions del llit de la Tet. No tornen tots els papers de Salamanca.
7 setembre 2021
Cap a un nou referèndum a Escòcia. El final de les guerres colonials.
31 agost 2021
L’aeroport de Barcelona, extensió, polèmiques i solucions. La Universitat Catalana d’Estiu, focus de la política catalana.
24 agost 2021
A l’Afganistan la història se repeteix. Tindrem un dia Perpinyà Platja? Fer del català una llengua normal.
17 agost 2021
Lionel Messi deixa el Barça. Les Colomates patrimoni mundial de la UNESCO. Incendis a Grècia.
10 agost 2021