Jean Castex aconseguirà el TGV Perpinyà- Montpeller? L’independentisme torna a ocupar el carrer. Els parcs a tema o com reinterpretar la història.

Aquesta data se pot deduir del que ha passat pel tram de TGV de Nimes a Lattes, al sud de Montpeller, de seixanta quilòmetres i un cost de 2,3 milers de milions d’euros. La declaració d’utilitat pública va ser el 2005, l’acord de finançament el 2009 i van començar les adquisicions i els plans. La construcció mateixa va ser del 2013 al 2018, quan se va inaugurar la línia, o sigui nou anys entre el finançament i el final. Per nosaltres 2021 més nou són 2030.

Ara bé, com passa gairebé sempre, l’Estat paga només una part del cost i, al final, recupera una part notable dels seus diners car cobrarà la TVA sobre les compres o les obres, o sigui la meitat de la seua aportació. Per ara, per un total de sis milers de milions d’euros, el finançament acordat és de 40% per l’Estat, 40% per les col·lectivitats regionals, departamental i les ciutats, i 20% d’ajudes de la Unió Europea.

Però a Catalunya Nord ja hem viscut una situació semblant quan se va fer el barratge de Vinçà. El finançament inicial era de 23% de l’Estat, 14% de l’Europa i doncs 63% del departament. Però per dolentes previsions i mala gestió del projecte el cost final va ser una vegada i mig les previsions inicials. L’Estat i l’Europa no van canviar les seues aportacions i el departament presidit per Jean-Léon Gregory va finalment pagar-ne les tres quartes parts. En aquest afer l’Estat va recuperar en TVA la totalitat de la seua subvenció i part de l’europea. Cornut i pagar el ball.

Quan passeu davant del barratge i del llac de Vinçà podeu dir: “és el nostre barratge”, car l’hem pagat nosaltres. Esperi que la mateixa aventura no passarà amb la línia TGV que, com el barratge de Vinçà, és per nosaltres d’una gran utilitat.

L’independentisme torna a ocupar el carrer

Aquest era el primer tema que volíem destacar en aquesta crònica d’opinió i d’actualitat. Ara ens vols parlar de l’independentisme, que torna a ocupar el carrer.

Tothom esperava què passaria per la Diada Nacional de Catalunya de l’11 de Setembre d’enguany, els que són a favor de la independència com els que són en contra. Era la primera manifestació al carrer, multitudinària, quan encara hi ha el Covid19 i el contagi. La gent gosaria participar-hi? L’ANC havia previst un recorregut prou llarg i carrers prou amples, però de no tant capacitat com la Diagonal i la Gran Via: anava del cim de la Via Laietana, a la Plaça Urquinaona, fins a l’estació de França i el parlament. Però davant la perspectiva de molta gent l’ANC ha tornat a demanar a la gent de concentrar-se en deu punts de la ciutat, segons el seu barri i de quina comarca venien, per evitar un col·lapse.

Com a represa en les circumstàncies actuals la Diada ha estat un èxit, amb avingudes plenes de cap a cap i molts joves. L’eslògan més repetit era: “1 d’octubre, ni oblit, ni perdó!” Carme Forcadell i Laura Borràs anaven juntes i van ser molt aplaudides, i Oriol Junqueras, al mig dels seus seguidors, va ser escridassat.

Com sempre hi ha diferències d’estimació de la participació. S’ha parlat de cent mil per la Guàrdia Urbana de la Sra Colau, que té interès a minimitzar, o de quatre cents mils. La Via Laietana conté cent mil persones quan és plena, més tots els carrers i la plaça de l’inici, més el passeig que va al parlament, per tant devien ser uns tres cents mil participants.

Per tant era una represa de possessió del carrer reeixida per l’independentisme. Suposi que l’1 d’octubre serà encara més car la gent que podia tenir aprehensió ara no en tindrà tant. De totes maneres aquest Onze de Setembre enfonsa totes les manifestacions dels antivaccí reunides a França, i de molt.

Al dematí se donava la medalla d’honor del parlament als represaliats i als seus advocats. Vicent Partal hi va fer un discurs impressionant. El tindrem amb nosaltres dijous vinent 16 de setembre a Perpinyà, a 18h30 al cinema Castellet. Veniu.

Els parcs a tema o com reinterpretar la història

Per acabar, els parcs a tema.

Fa pocs dies ha ressorgit a la premsa el projecte del batlle de Perpinyà Louis Aliot de crear al seu municipi un parc a tema històric. Ja era en el seu projecte electoral. Cita temes possibles: la història de Catalunya i del Rosselló (ell no va per Catalunya Nord, i suposi que tampoc el seu projecte), els romans a Ruscino, els Reis de Mallorca, la bandera catalana, el Tractat del Pirineu, la Retirada, els harkis i els peus negres, entre altres. És cert que qualsevol parc a tema a casa nostra fet per un batlle que no sigui d’extrema dreta parlaria també d’aquests temes.

Però cal saber que els parcs a tema no expliquen la història sinó que la interpreten, la transformen i per tant condicionen els espectadors i visitants. Són en realitat una empresa d’intoxicació ideològica, amb decorats també reinterpretats i espectacles que s’inspiren de la teatralitat de les pel·lícules de Hollywood, dels pèplums i de les epopeies de l’Edat Mitjana o altres èpoques. Mai no se tracta d’educar la gent tot divertint-la, se tracta de formatar el pensament i les creences de la gent segons el projecte polític de qui crea i dirigeix el parc a tema.

En tenim dos exemples. El primer i més cèlebre és el Puy du Fou, creat a Vendea per Philippe de Villiers, el polític francès conservador afí a l’extrema dreta. L’objectiu, tot divertint, és d’exaltar els tòpics de la història nacional francesa: Clovis, els Vikings, el circ i els gladiadors d’una ciutat gal·loromana, Verdun i la guerra 14-18, els mosqueters de Richelieu i fins i tot els cavallers de la Taula Rodona. Amb una aparença històrica se consoliden els tòpics de la història francesa ensenyada fins fa poc als nins de l’escola primària, però a destinació de tothom.